dilluns, 18 de març de 2013

TALLER (més connectors i tota la pesca)




Al principi —i, quan dic principi, vull dir principi— vist que tot plegat estava més aquí que allà potser perquè fins aleshores encara no s’hi havia posat, Déu creà el cel i la terra. En tant que no ha transcendit, no es pot saber què fou abans i què fou després però sí que podem afirmar —repeteixo— que, al principi, Déu creà el cel i la terra. La terra (naturalment) era caòtica —més metafòricament que científica per bé que, ben mirat, tot i tot. Caòtica i desolada (tu diràs). Les tenebres cobrien l’oceà i l’esperit de Déu (que dius: poca feina) batia les ales sobre l’aigua. De fet, per aquella època, quina altra cosa volies que fes el pobre?
     Aleshores Déu, no trobant l’interruptor per enlloc, digué: “que hi hagi llum” i hi hagué llum. Tot seguit, ja que va veure que la llum era bona, la separà de les tenebres (que massa bones tampoc no eren). Anomenà la llum Dia i les tenebres Nit. Totalment d'acord, els podria haver anomenat pet i llufa —per posar un exemple— però gràcies al fet que l’altíssim era poc donat a l’escatologia i, en canvi, molt devot de Cole Porter, va preferir batejar-los (mai millor dit) Nit i Dia. A causa d’això, hi hagué un vespre i un matí i fou el primer. Tot i que els despertadors no van arribar fins molt més tard, la primera pedra del desastre ja sabem qui la va posar, ja m'enteneu.
     Un cop s’havia pres el cafè, havia llegit la premsa i abans i tot d’afaitar-se,  Déu va treure el cap per dir: “que hi hagi firmament entremig de les aigües per separar les unes de les altres”. I fou així. Déu va fer el firmament on a partir d’aleshores s’hauria d’hostatjar i aprofità l’avinentesa fent-lo escaient per separar l’aigua de sota de la de dalt. Tot seguit, considerant que li havia quedat maquet, Déu anomenà al firmament Cel, que és un nom que sempre li havia fet el pes quan pensava en firmaments nous de trinca. Hi hagué un vespre i un matí i fou el dia segon. Que seria dimarts posant que hagués començat la setmana per dilluns com fa tot Déu.
     I aquell dia a Déu li abellí unes torrades amb mantega d’Andorra però, vist que només hi havia aigües i cel, va haver de dir: “que les aigües de sota el cel s’apleguin en un sol indret i que aparegui el continent”. I, no cal dir-ho, així fou. Déu anomenà al continent Terra i a les aigües reunides Mar. S’ho va mirar. Acte seguit, sospirà i va veure que estava bé. Però de torrades i mantega, res de res. Hi pensà una estona, allà mateix, i digué: “que la terra produeixi vegetació, herba que doni llavors i arbres fruiters de tota mena i tal i tal i tal i torrades i mantega”. I la Terra, que tot just aterrava a la Creació, emprenyada com una mona se’n va anar a Comissions a consultar si era legal allò de fer-la pencar a ella que havia acabat d’arribar com aquell qui diu i els d’allà li van mostrar un llibre gran i gros que feia les funcions de conveni col·lectiu i al qual es referien en argot com a bíblia i es va haver de fer com Déu mana. Això és, per collons. La Terra produí vegetació i herba i tota la pesca i Déu veié que estava bé (només faltaria) i hi hagué un vespre i un matí i fou el tercer, qui diu tercer —ja et dic— diu dimecres.
     I malgrat que Ell ja es va encarregar de fer constar una altra cosa a les Sagrades Escriptures, fou aleshores (i no al setè dia tal i com consta) que el Senyor es va agafar un descans. Al cap i a la fi, encara no havia creat les veïnes ni els companys de feina, crítics literaris ni mossos d’esquadra. Vull dir que, fet i fotut, qui li retrauria? Ulls que no veuen, cor que no dol. Es va estirar llarg com era i amb un somriure burleta es va dir “demà serà un altre dia... si Déu vol”.

3 comentaris:

Anna Tomàs ha dit...

Déu meu!!

il cavaliere rosso ha dit...

Em sap molt greu, però jo vull saber en què queda la cosa...
Molt bo, Dani, molt bo...

Pau Roig ha dit...

Redéu! Si que t'ensenyen coses en aquest taller.