dilluns, 15 d’abril del 2013

L'HOSTE (TALLER,fora categories*)

 

Va arribar aquella nit i es va instal·lar al pis de dalt. Era com si l'habitació l'esperés sempre allà mateix, a punt per a quan convingués. El paper de la paret entretenint la taca d'humitat al costat del balcó, l'esquerda a l'esquerre de la pica, la mesura d'un grinyol que reposa al llit. Res no s'havia mogut o, si de cas, tot era exactament com sempre. Va pagar per avançat i no va tornar a sortir fins l'endemà a l'hora de dinar. Tampoc ningú no esperava que ho fes. Les ratlles de l'americana, el mocadoret de coll, els rínxols de la clenxa. N'hi havia prou de reconèixer tres o quatre detalls. I encara.
 
     Hi ha qui diu que van sentir-lo plorar. I tanmateix no és segur que es tractés d'ell. Aquí plora tothom, abans o després. Podria haver estat qualsevol. Podria ni tan sols haver estat. Menjava quan tocava, saludava tan cordialment com se li coneix i entrava i sortia quotidianament, sense complaure ni desplaure ningú. Si se'm va dirigir, no recordo haver-hi advertit ni més ni menys. És ara, quan se'm permet analitzar-ho, que em descobreixo explicant més enllà del que realment vaig testimoniar aleshores. Se'n murmurava, no me n'amago, però quan és que no he sentit murmurar assegut allà on fa tant que sóc?
 
     En coneixíem la història. O això pensàvem. A mi me l'havien explicada el dia que vaig entrar a treballar. Passejàvem per les instal·lacions, saludàvem clients, repassàvem les normes i els usos que jo havia de saber. El company que em feia d'amfitrió s'havia aturat per ensenyar-me unes motllures del sostre que el temps s'havia encarregat de malmetre i jo vaig  repenjar-me a la porta de la seva habitació. Ell va triar el mateix instant per a sortir i em va oferir una salutació amable que jo no vaig poder defugir. No havia marxat el seu perfum que l'altre ja n'encetava una narració que em va encongir l'estómac.
 
     La porta de vidre impecable. Darrere, la plaça. L'heroi majestuós sobre el cavall a mitja passa. El quiosc, amb les seves notícies internacionals i les capsetes de tabac arrenglerades. El marbre lluent de les taules del cafè. El xiuxiueig de les converses i el murmuri del tramvia. L'ombra inquieta de les gavines. L'eterna promesa de la sal i de l'aigua. Portes endins, per a mi tots els bondies i els déuvosguards, l'olor de la tinta, les pàgines correlatives, els números de bronze, la campaneta. Per a mi el vellut polsós del seient, el roig i el daurat d'una Venècia estàtica. I les hores, totes aquestes hores.
 
     Al capdavall, les coses no són mai senzilles. De més a prop o de més lluny, totes les persones coneixem la mort. El senyor de l'habitació 13 sabia molt més, detalls poc habituals, gairebé íntims. Calia trobar els seus ulls un minut i prou per saber que no devien ser del tot mentida les enraonies que havia anat sentit. Una acumulació tràgica de pèrdues i una participació directa poc clara o encara per determinar, en el millor dels casos. Sóc conscient que la majoria dels companys professaven una por reverencial cap a aquella figura esprimatxada que entrava i sortia, amable i cordial, durant el meu servei.
 
     Dilluns passat, finalment, se'm va aturar davant sense pressa aparent. Galtes enfuses dibuixant distàncies que jo no hauré de travessar. Sense embuts, va començar a parlar com si fóssim coneguts de sempre, família i tot. Rotund, no pas sec, diria que em va interrogar amb ofici o potser vaig ser jo qui no estalvià pesantor en respondre. De fet, potser per gana, vaig sentir com se'm foradaven estómac avall preguntes sobretot insubstancials que hauria d'haver pres per innocents. De seguida en va tenir prou. Es va posar dempeus, em va mirar greument i fins i tot em va abraçar, no incòmode però sí resolt.
 
     L'endemà mateix no vaig poder anar a treballar. M'havia llevat feixuc, espès en tots els sentits. Em vaig descobrir arrossegant els peus per casa, la memòria finestres enllà. Cap dels remeis habituals no em va servir. Esporuguit, no vaig gosar cercar la meva imatge al mirall del tocador. Abans del migdia ja tornava a ser al llit. No me n'he mogut. Em sento respirar atropelladament com si l'edat no volgués correspondre. He oblidat les hores, els dies. Em crucifica el repic insolent del telèfon, un cop rere l'altre. M'ha semblat veure l'ombra d'un mocadoret de coll, unes passes conegudes.
 
     Suposo que, sense adonar-me'n, devia traspassar però em costa entendre'n l'abast exacte. Certament em sento més lleuger. Conec la plaça que abans només endevinava i no m'espera ningú. Les hores no m'amoïnen i els dies es compten tan diferent que caldria repensar-ne el nom. NO estic sol. Mentre passejo, saludo i em saluden. He après un posat formal que sembla escaure'm perfectament. El primer cop que vaig visitar els antics companys, l'habitació 13 era buida. M'esperaven. Em va sorprendre que me l'oferissin. Vaig pensar que s'havien equivocat però em vaig estalviar comentar-ne res. La taca, l'esquerda, els grinyols. Tot igual que sempre.
 
 
 
 
 
*paràgrafs sense adjectius, substantius, adverbis, verbs, pronoms, determinants, conjuncions i preposicions, respectivament.

 

1 comentari:

Nitamiu ha dit...

Uau!!! em trec el barret!!

la que no té verbs és brutal!