dilluns, 1 d’abril de 2013

POSTAL #20




En el poble on fa dies que reposo, hi ha una botiga més petita que la saleta de la llar que un dia vam compartir. Un vell desagradable i brut hi ven instruments i en repara. Hi vaig entrar per casualitat. Mandrejava buscant un lloc on seure quan vaig sentir Kernis. T'imagines? Em vaig aturar per encendre una cigarreta esperant que aquella melodia no s'aturés a causa de la meva presència. Aquell home gran bressolava el seu plor agre assegut en un balancí de vímet, gairebé aferrat a un dels altaveus que m'havien entabanat. Al final del moviment, prenia l'agulla entre els dits i estrenava de nou la peça. Al tercer cop vaig entrar. Ell em va mirar als ulls i, sense dir res, va remenar la pols de les prestatgeries fins a treure'n un violí idèntic al meu que va deixar sobre el mostrador. Buscava això, oi? em va dir.
 
 

4 comentaris:

Anna Tomàs ha dit...

Acabo de llegir les postals totes juntes, tinc el cor encongit, m'alegra que hagi retrobat el violí!

Daniel Recasens ha dit...

Oi que sí?

Pau Roig ha dit...

Amb el teu violí ets un Kernis de la ploma.

Daniel Recasens ha dit...

gràcies, Pau!