dilluns, 8 d’abril de 2013

TALLER (contravenint el formalisme rus)



el ganivet, però els altres ja havien arribat i no hi havia res per esmolar tret d'una ràbia petita que havien aconseguit deixar sota el pont. No volien parlar dels animals i per això no feien res més que parlar-ne. S'enganyaven amb l'ús de paraules diferents però, al capdavall, tot era la mateixa cosa. Un que era petit va seure i, de seguida, els altres van anar seient com si, tot d'una, s'haguessin adonat que els era permès. Un que era a la vora dels esbarzers va començar a xiular. No era ben bé una cançó, però s'hi assemblava força. Potser és per això que es van trobar taral·lejant quan els van fer tornar a posar de peu. L'últim que es va aixecar va agafar les mans del que tenia més a la vora i, sense deixar el càntic, s'anà formant una rotllana al voltant dels mateixos rocs que els havien servit per descansar. I la dansa va arribar sense avís que la precedís. Volta a la dreta, volta a l'esquerra, ara un saltiró. L'un passa per dalt, dos per baix. Se seguien d'esma els uns als altres, acompanyats encara per la cadència de la mateixa tonada. No semblava que allò s'hagués d'acabar, però va arribar una pedra d'algun racó que els va fer aturar en sec. Es resseguien les cares a la recerca de víctimes de l'impacte que, per altra banda, ningú no havia vist. Al cap d'una estona, menys llarga del que podria semblar, van deixar córrer la pedra. Un va pensar que potser ni tan sols havia estat una pedra i algú més va pensar el mateix, sobretot a causa que l'objecte en qüestió no havia aparegut per enlloc. Per l'hora que era, els va semblar que podien tornar a seure però, com que ningú no gosava, es van veure abocats a esperar que fos el mateix que la darrera vegada qui s'estrenés. Però no el van trobar. Es va iniciar un recompte que els va avorrir abans d'acabar, de tants com eren. I van acabar seient de tota manera, esperant si veien que aquell arribava de la banda del pont. Com que anaven vestits iguals i havien estat escollits justament per la seva condició de semblants, més d'un cop es podia sentir el crit d'algú que es pensava que el veia tornar. Al cap i a la fi, és comprensible. Com en podien estar segurs, fet i fet? No pas del tot. Els altres també anaven vestits idènticament i hauríeu dit que eren tots parents si és que les famílies poden ser així d'extenses. Havien decidit també seure i romandre a l'espera. Testimonis de tota l'escena, els calia saber-ne el final, com a tots. D'altra banda, eren aquí pel mateix, si és que els havien dut per a alguna cosa. Així que, ben mirat, tenien una poca pressa exactament igual si no és que tornaven els animals. És impossible saber qui va ser el primer que va treure el ganivet, però els altres ja havien arribat i no hi havia res per esmolar, tret d'una pena petita que havien aconseguit deixar sota el pont
 
 
 


3 comentaris:

Pau Roig ha dit...

He començat llegint el text i acabat desllegint-lo

Anna Tomàs ha dit...

em sembla que dius moltes coses que no dius i ens fas anar en cercles, buscant, com ells, el final.

Ramón Sanz ha dit...

No ??????? sinó !!!!!!!!