dilluns, 20 de maig del 2013

POSTAL #22




Les nevades van ensorrar el sostre de l'escola del poble. He començat a donar-los un cop de mà. Quina altra cosa meva els podria ser útil sinó aquestes mans grosses i l'espatlla ampla? Encara fa fred però suem de valent. Uns quants ens quedem a dinar junts, al pati. De vegades ens enredem en partits de futbol que només s'acaben quan algú hi posa una mica de seny. Després continuem treballant fins que l'alcalde ens fa fora i ens obliga a tornar a casa. Quina casa. La meva habitació a l'hostal té un balcó a punt de caure. Hi surto a fumar i veig passar mil cops un gat. O potser són dos de diferents. Sento com toquen les campanes un quart rere l'altre sense moure'm del mateix lloc. M'arriba el soroll de l'aigua que festeja el pont dues cantonades més enllà. És glaçada, ni les pedres no gosen quedar-se aturades. Seuen totes davant d'un cafè amb llet que bull enjogassada al got de vidre. No hi busquis la metàfora. Els gots de vidre són tan literals com la llet que bull. Ahir em vaig escaldar els llavis i encara riuen ara. Han sentit a dir que toco el violí i els agrada fotre's de mi.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Això s'assembla molt a un final, tot i que a mi m'agrada més pensar en un començament...

Pau Roig ha dit...

Els gots calents i l'aigua freda complementen les seves virtuts postals.