dimarts, 25 de juny de 2013

FINALS




Després d’uns quants funerals, tots semblen iguals. La mateixa cançó, la mateixa olor, les mateixes cares. Una mitjana semblant de llàgrimes vessades i llàgrimes per vessar. Pells que passen el condol d’una mà a una altra. Tos impertinent i criatures d’edat incerta que evidencien greument les lleis de la natura. Caldria reescriure’n el guió de dalt a baix. Has enterrat vint-i-tres parents més o menys propers, quinze amics, dues dones, un gos i tres ordinadors —dos de portàtils i un de sobretaula— en els darrers deu anys. Convindria que hi paressis esment. No tant per l’edat gens a menystenir que arrossegues com pel vestit de ratlla diplomàtica que t’entossudeixes a dur. El folre és ple de monedes petites i de papers de xiclet d’eucaliptus. El tall vergonyosament antic foragita els botons que un fil deslluït prova de retenir. Hauràs de reconèixer que el canvi de prior va rejovenir l’esperit dels darrers comiats. Potser una inflexió en la veu capaç de convertir en noves les velles lectures. O potser només el color impecable de la sotana. Així i tot, a mi em passa el mateix, sempre has preferit les cerimònies laiques, tan netes i poc sospitoses. No t’ho prenguis a la valenta, però com és que encara ets viu? Perquè, deixa que recapituli, si mal no recordo podríem parlar de tabaquisme, egotisme, alcoholisme degeneratiu, càncer, quimioteràpia, radioteràpia, segon càncer, nivells intolerables de colesterol i mala llet, alopècia, bronquitis, aluminosi, guerra civil, monarquia parlamentària, altra volta càncer, una col·lecció inesgotable de discos de rock progressiu, tres novel·les i mitja de realisme màgic, halitosi, peus plans i mala memòria selectiva. Com és que encara ets viu? Com has sobreviscut? El darrer cop que vas mirar el futbol encara jugaven en blanc i negre. No escoltes la ràdio. Odies les nebodes. Odies els marits de les nebodes i els fills de les nebodes. No penses gastar ni un cèntim per fer arreglar la caldera que saps que escampa el seu verí tot al llarg d’un corredor que va perdre l’ultima bombeta gairebé al mateix dia que es va perdre Cuba. Toques sense ganes el cul de la minyona que ja no vol venir a fregar els pixats que tu escampes per les parets del quarto de bany. Escups del balcó estant a les criatures que juguen a pilota per baix i fas trampes si mai algun amic et ve a fer companyia i l’enredes a disputar una partida de dominó. Tres cullerades de cafè a cada sucre i un raig de conyac. Quan encara treballaves feies plorar secretàries i becaris, enganyaves i traïes els companys, pagaves tard i malament i no se’t va acudir mai de la vida felicitar ningú, ni tan sols per Nadal. Perquè mira que arribes a ser mala persona! Suposo que aquesta condició et va posar en safata un càrrec al partit que no vas deixar fins que te’n van fer fora a empentes i puntades. Això sí, després de votar a favor i en contra d’idees exactament iguals en funció dels rèdits que en podies treure. D’afavorir lleis injustes partint de noms i cognoms. De comprar i vendre a curt termini compromisos aliens. Qui et coneix sap que no ets de fiar. Que no has tornat ni un sol dels llibres o discos que t’han deixat i no has deixat ni un sol dels teus llibres o discos a ningú. Que malparles dels veïns i has oblidat qualsevol familiar amb un nivell de renda per sota del teu. No recicles, llences els paquets buits de tabac per terra i les burilles enceses dels cigarrets per la finestra, sobretot quan travesses carreteres de muntanya. Te’n fots de la gent de poble, la gent de barriada, els immigrants, els petits i els grans. T’has dedicat en cos i ànima a magnificar cada petit defecte físic dels que t’envoltaven: el plec d’una orella, el borrissol d’un clatell, un nas espigat o la mirada perduda d’un ull furtiu, et serveix qualsevol cosa. T’has fotut de les dones dels altres i de les teves. T’has fotut dels marits d’aquelles mateixes dones amb qui t’enllitaves de seguida que te’n donaven l’ocasió. Has estafat, malversat, abusat. Has espiat, copiat, robat. Has violat tantes normes com has pogut. Has conduït borratxo, drogat, parlant per telèfon, cardant i fent curses de nit amb els llums apagats. I doncs, què t’ha passat, avui? No t’hauries d’haver aturat a veure si el gos era mort. És ben bé una llàstima. D’on l’has tret aquest moment de debilitat? És clar que era mort. Quants gossos has atropellat abans que aquest? Quina falta et feia aturar-te, acaronar-li el llom amorosit i enretirar-lo de la via? Veus aquella llum al final del túnel? Deixa’t estar de metàfores! Són els fars del camió carregat de sofre que t’atropellarà d’aquí a cinc segons. Ets ben meu. Quatre. Ja veuràs com ens avindrem. Tres. Dos...


 

3 comentaris:

Anna Tomàs ha dit...

Quin final!!

Fantàstic el ritme, a la velocitat del camió que s'apropa i tanca el relat!!

Boníssim!

Daniel Recasens ha dit...

Gràcies!

Pau Roig ha dit...

M'ha agrat molt el relat i he tingut com un "déjà vu" com si em repetis una pizza que vaig menjar per sopar.