dilluns, 10 de juny de 2013

POSTAL #23

 
 

La setmana passada vam enllestir la feina a l'escola. Me n'hagués anat però em van demanar que em quedés per la festa. N'han preparat una de grossa per a quan acabin de pintar. Els nens vénen a l'hostal per aprendre música, no t'enganyo. Tenen un mestre amb un peu a l'altre barri que fa una eternitat que els ignora i les cordes del meu violí els ha fet creure què sé jo. No et pensis, m'hi entenc. De vegades quan són fora se m'escapa una tristor que em faig passar tot sol. En sóc un expert. Després del dolor, un petit esclat ocasional de tristor resulta ben poca cosa. On és que he de signar? Ara m'adono que no sé res de tu. Potser tu has anat de la tristor puntual al dolor insuportable. Just a l'inrevés.


 

3 comentaris:

Anna Tomàs ha dit...

Cada vegada sabem més coses!! Bona postal i amb ganes de la següent!

Joanaina ha dit...

Els darrers mots són tan tristos que esgarrapen...

Pau Roig ha dit...

Mai sé que dir de les postals. Són rectangulars i amb arestes, generalment de tamany din A6 (148,5x105mm) amb una foto en una cara i lletres a l'altre que expliquen alguna cosa.
Mai sé ben bé que diuen les postals que rebo per internet. Són rectangulars, generalment de 600 píxels d'amplada per l'alçada que necessiten, a dalt tenen una foto i a baix lletres que, ordenades, expliquen alguna cosa. Cada vegada em costa més ordenar-les.