dilluns, 8 de juliol de 2013

POSTAL # 24




Sento riure la canalla i amb això en tinc prou. He acceptat la proposta perquè potser és l'hora que comenci una vida en present. Es pot viure sempre un univers pretèrit? Se'n pot sobreviure? Fa dies que penso en escriure't. De debò, vull dir. Ja m'entens. Afegir un remetent i convidar-te a venir a veure el salt ara que ja no és glaçat. M'han deixat una casa de pedra que, pel que sembla, les ha vistes de tots colors. Potser és per això que la fusta no sap parar de grinyolar. Us avindríeu, la casa i tu. Al matí no hi ha qui la faci llevar i, al vespre, sempre és la darrera a aclucar l'ull. Al migdia resplendeix i no hi ha racó que s'escapi de la seva llum neta. He après a fer pa i m'agrada perfumar els diumenges i anar llescant les hores. Sovint apareixen tres o quatre marrecs a pidolar música i berenar. Seiem a la cuina i escolto com escriuen el pas pigallat de la infantesa a la primera joventut. Famolenc de vida, tens tota la raó.
 
 
 

2 comentaris:

Ramón Sanz ha dit...

Tot i les diferències que es deixen intuir, el destinatari o destinatària hauria d'anar-hi. La pedra i la fusta de les cases velles sempre tenen moltes coses a explicar...

Anna Tomàs ha dit...

Cert, una invitació així no es pot declinar, l'olor de pa tan evocadora i la fam de vida...

L'escalfor del pa és un pas més al desglaç del cor!