dilluns, 29 de juliol de 2013

POSTAL #26

 


El dimecres és l'únic dia que no faig classes. Dimecres, sí. No ho vaig triar jo. Ni els dies ni les hores no pertanyen a ningú, no es deixen triar així com així. El nostre dimecres és una tragèdia però bé hi ha d'haver qui conegui dimecres de joia, oi? Avui t'he trucat. Ja saps que he estat jo. Ens hem entès els silencis igual que abans ens compreníem les paraules. N'he tingut prou de sentir-te la veu en respondre. No cal ni la meitat dels mots de Monterrosso per explicar una història. Tu, un de sol. No he amagat el número. Molletes de pa per si les vols resseguir. Saps que faig quan arriba un altre dimecres? Surto a córrer fins al salt. Ja ho veuràs que és una bona passejada. Quan sóc dalt de tot sec i repasso partitures imaginàries. Fumo dos o tres mil cigarrets i, només cap al final, just abans de tornar, ploro una estona que no et sabria dir si és llarga o curta. Deixo anar un renec, un crit animal que no conec i engego a córrer muntanya avall. 
 
 
 

2 comentaris:

Anna Tomàs ha dit...

No sé què espera a resseguir les molles de pa...

Josep ha dit...

Tu, el teu camí, i tu vist pel camí.