dilluns, 26 d’agost del 2013

POSTAL #28


 
 

Avui he sopat a cal poeta. Feia massa dies que defugia la invitació del seu avi per por d'escarbotar una distància que ja no sé reservar. Passejava per la casa gaudint d'una biblioteca que ha fet seves totes les parets i l'home m'ha vingut a trobar amb un got de vermut. El dibuix d'un petit somriure als seus llavis m'ha fet pensar en la tronera d'una fortificació que fa massa temps que es va rendir. Potser és culpa d'aquesta esquena amplíssima que sens dubte el seu nét no ha heretat. M'ha fet seure a l'eixida, sobre una banc de pedra que algú va assuaujar amb un vestit de punt. Un bosc de pins esperava amb sobergueria l'arribada del vespre i el seu silenci m'ha fet citar Tagore. Per compensar, de seguida he esmolat l'enginy per trobar una broma adequada. Ell m'ha ofert una riallada educada però al punt ha tornat a la metàfora inicial enfilant-se desvergonyidament en Thoreau. El perfum d'una promesa que venia del forn ens ha ofert un rescat per a les paraules.
 
 
 

dilluns, 19 d’agost del 2013

EL VIGILANT NOCTURN

 



El vigilant nocturn llegeix assegut al despatxet. En diuen així malgrat que són només quatre parets. L’ordinador que controla dues pantalles i mitja i un vell transistor que tan sols és útil per sintonitzar la mateixa freqüència d’una radio fórmula vergonyant. Darley li parla d’una ciutat exòtica i de l’amor que ell espera conèixer un dia o altre. És fosc. Tal i com correspon. S’aixeca a fer una passejada a contracor, conscient que tot serà al mateix lloc que sempre. S’atura a la tercera planta i seu a fumar capmassat pel degotall de paraules que és incapaç d’endreçar. Avorrit de ser l’amo del temps, puja al terrat i guaita la ciutat que dorm ajaçada després de les voluptats que a ell li són negades. Exhaureix l’esma comptant llums que ballen compassadament. Qui mena aquest ritme sincopat?, es demana en veu alta mentre veu un cotxe aturar-se als peus de l’edifici. I com que aleshores s’escolta esviduat, repeteix la pregunta forçant un tremp nou de trinca sense esperar altra cosa que el propi reconeixement.


dilluns, 5 d’agost del 2013

POSTAL #27


 
El poeta ha fet campana per venir a córrer amb mi aquest dimecres. Ja hi he parlat, no pateixis que no hi tornarà. M'ha fet enraonar més del que hauria volgut. De vosaltres dues, de l'accident. Ell fumava amb un posat seriós i greu, gairebé terapèutic. Sí, també li he fet prometre que no hi tornarà. No n'havia dit res a ningú, fins avui. Ni tan sols havia tornat a dir el seu nom, fins avui. Rere les dues síl·labes han comparegut els seus ulls per besar-me la memòria. De què rius, m'ha preguntat. És el primer dimecres que no ploro. Ara em fa l'efecte d'haver perdut tot aquest temps trobant-la a faltar per comptes de recordar-la. Saps què vull dir? De seguida que arribi a casa tornaré a trucar-te. T'estimo molt, em sents?