dilluns, 5 d’agost de 2013

POSTAL #27


 
El poeta ha fet campana per venir a córrer amb mi aquest dimecres. Ja hi he parlat, no pateixis que no hi tornarà. M'ha fet enraonar més del que hauria volgut. De vosaltres dues, de l'accident. Ell fumava amb un posat seriós i greu, gairebé terapèutic. Sí, també li he fet prometre que no hi tornarà. No n'havia dit res a ningú, fins avui. Ni tan sols havia tornat a dir el seu nom, fins avui. Rere les dues síl·labes han comparegut els seus ulls per besar-me la memòria. De què rius, m'ha preguntat. És el primer dimecres que no ploro. Ara em fa l'efecte d'haver perdut tot aquest temps trobant-la a faltar per comptes de recordar-la. Saps què vull dir? De seguida que arribi a casa tornaré a trucar-te. T'estimo molt, em sents?
 
 

2 comentaris:

Andrei Distrievich ha dit...

M'agrada molt aquesta indefinició i ambigüitat dels subjectes. Cap a on conduïrà tot això?

Pau Roig ha dit...

Em passen les postals (i els dies) sense adonar-me'n, un concepte m'agrada molt: perdre el temps trobant-la a faltar per comptes de recordar-la. M'apunto a l'agenda vital "recordar a qui trobis a faltar"