dilluns, 16 de setembre de 2013

AFRUITAT





Veritablement vaig ser jo mateix qui els va fer venir i tanmateix, encara ara no me n’explico els motius. El cas és que aquí me’ls teniu. Un bon parell de ganàpies —ja t’ho diré. Veieu aquesta poma? És l’únic que no podeu tocar. Us penseu que em van fotre ni cas? Exacte. I és que, escolta, tot pagat, no haver de patir ni per la roba ni pel menjar, horari absolutament lliure, hostatjats ben bé al paradís... En fi, hi ha gent per tot. Veieu això? És l’únic que no podeu tocar. No ho dic per dir. Si toqueu la poma ja sabeu on teniu la porta. És que no me’n sé avenir, una sola condició, només una. Res. Ni puto cas. Sí sí, ja ho podeu ben dir, dec ser del gènere tonto. Jo volia pensar que una parella jove, entenimentada, una parella com déu mana amb tot a lloc, no deixaria passar una oportunitat com aquesta. Sí que —depèn de com t’ho miris— si la cosa no hagués anat així i enlloc d’un parell de ganàpies haguessin estat un parell de xais potser ara no us podria explicar pas res de res i aleshores a mi se m’hauria acabat la feina i la distracció. Potser sí que jo mateix els vaig empènyer, en certa manera. Penseu-hi, l’únic que no podeu tocar. Ves, vist així. Encara em sembla que els sento.


—Estàs emprenyada.

—Mira, ja ha parlat l’observador.

—Dona, no et posis així.

—No et posis així no et posis així. Que no em posi així? Mira, passa. Paaaassa. No et posis així. Déu que et va parir.

—Escolta que no és només culpa meva, eh!.

—És que s’ha de ser burro. Però burro burro. Què dic burro? s’ha de ser gilipolles!

—Mira, si t’has de posar així, més m’estimo que ho deixem córrer.

—Això, deixem-ho córrer, que el nen té la pell fina.

—Dona, la pell fina no, però és que m’acabes de dir gilipolles.

—És que s’ha de ser gilipolles, xato. Que ens acaben de fotre fora del Paradís, del puto Paradís, i tot per una merda de poma! I com que crisi no és la paraula més utilitzada de tot el planeta...

—Veus? Estàs emprenyada.



—Molt bé, algú me’n pot dir alguna cosa?— enceta la veu greu i experimentada del coacher que apaga el projector i es dirigeix a un auditori ple de joves doctorats, doctorands i postgraduats d’ulleres de pasta, samarretes de ratlles i llampants sabates esportives mentre algú, des del darrera, obre els llums de la sala.

—Es podria dir —arrenca pulcrament un jove clenxinat de primera fila que sembla especialment orgullós del seu accent especial- que el treball dels actors ratlla perillosament l’histrionisme caient massa sovint en l’acudit fàcil. D’altra banda, la tria pel que fa a la il·luminació, sobretot en el tall final de l’episodi, és igualment desencertada en tant que

—ve d’Europa oi vostè, senyor Vidal Sasoon? —el talla el coacher que ja ha fet riure la claca de cervellets indies i encara continua —senyor Godard, on va estudiar vostè, a Cannes? Escolti’m setciències, m’importa un rave si les peres de la Jenkins les vèiem en un picat i la cara d’idiota del Pollard en un primer pla! Vostè sap on som? Situï’s per l’amor de Déu, som a Redmond (Washington). Vostè sap com n’és de privilegiat pel fet de seure en aquesta merda de cadira de plàstic? Sap quants genis matarien per ser al seu lloc? Faci el favor d’aixecar-se, venir a besar-me el cul i sortir volant per aquella porta d’allà al final. A la gent de recursos humans els diu que ve de part meva, que li vagin preparant el bitllet de tornada a Venècia mentre vostè s’espera mirant pelis de Sundance. Apa. Ja tarda— Torna al mateix posat de fa una estona, arqueja la cella i reprèn serenament —Molt bé, algú me’n pot dir alguna cosa?—

L’autoestima de la cinquantena de joves brillants que fan suar la sala romanen en un silenci esgarrifat que només escapça el propi coacher. Mig assegut a la taula, somriu, encén una cigarreta i amb un cert aire de desgana, treu el fum i els etziba,

—Exacte. No hi ha res a dir. El missatge és exactament aquest. L’empresa tallarà els collons de qualsevol de vosaltres que gosi dir ni que sigui així –i fa aquell gest pinçant dos dits amb l’índex lleugerament enretirat sobre el polze- a la competència. Ja sabeu especialment a qui. Si l’idiota que va oblidar el prototip de la pometa entre frapuccino i frapuccino hagués treballat per a nosaltres i no per aquella colla d’esnobs ara li hauríem dedicat un minut de silenci. M’explico?—

Amb posat amenaçador s’aixeca d’una revolada i es col·loca ample de pit entre els nois d’or que escolten la veu de l’amo més acollonits que cap altra cosa. Potser és per això l’home riu desvergonyidament. Torna a seure a la punta de la taula. Torna a la veu enganyosament melosa. Torna a parlar.

—Entesos, doncs, feu el favor de seure en rotllana que en Mike us ha preparat una dinàmica molt interessant. Mike?—

Dirigeix un gest inequívoc a un dels homes de vestit fosc i lluent acreditació que havien romàs al darrere de tot en el decurs de l’espectacle. Mentre els joves segueixen les indicacions, algú ha tornat a abaixar la llum i el projector remoreja un cop més al final de l’aula.


Aleshores se’m va acudir allò de combinar tsunami i terratrèmol. Brillant, oi? Us concedeixo que potser se me’n va anar una mica la mà però, sabeu on es fabrica la major part dels components necessaris per a tanta finestreta? El que passa és que no vaig caure en la central i tota la pesca i ara, mira, torna a començar. Aquest cop he provat de crear-la primer a ella i després a ell, més que res per provar. Ja us podeu imaginar que no els posaré pas Adam i Eva. M’he decidit per Josep i Maria. Què me’n dieu? Ja veus, eren els noms que tenia més a mà i així me’ls feia —què vols que et digui— més familiars. Veieu aquesta poma? Ni tocar-la. Si mengeu del fruit prohibit, sereu expulsats del Paradís. Immediatament, sense passar per la sortida ni cobrar les vint-mil peles. Que com ha anat? Això mateix, ni puto cas.