dilluns, 25 de març de 2013

POSTAL #19




Hi ha cançons sense lletra i d'altres, en canvi, tan presoneres dels versos que n'oblides de seguida la melodia. Els mots se t'arrapen i et cal arrossegar-los encara força estona un cop la música s'ha esvanit. M'ha passat, tampoc massa sovint —ja em coneixes, que he parlat amb algú d'una peça i he explicat amb pèls i senyals una història que no coneixia ningú altre. El final d'una tornada, la mida justa d'una frase. Tant bon punt el qui m'escoltava ha començat a riure, he entès que alguna cosa no rutllava com cal. En realitat és instrumental, m'han dit aleshores. Un cop de puny feréstec que em costa entomar. Sóc capaç de perdre'm en la poesia que no ha escrit ningú, que mai no serà escrita. T'ha passat mai? Potser més m'estimo no saber la teva resposta. "Sempre fas mal a aquells que estimes". La coneixes?

 
 

dilluns, 18 de març de 2013

TALLER (més connectors i tota la pesca)




Al principi —i, quan dic principi, vull dir principi— vist que tot plegat estava més aquí que allà potser perquè fins aleshores encara no s’hi havia posat, Déu creà el cel i la terra. En tant que no ha transcendit, no es pot saber què fou abans i què fou després però sí que podem afirmar —repeteixo— que, al principi, Déu creà el cel i la terra. La terra (naturalment) era caòtica —més metafòricament que científica per bé que, ben mirat, tot i tot. Caòtica i desolada (tu diràs). Les tenebres cobrien l’oceà i l’esperit de Déu (que dius: poca feina) batia les ales sobre l’aigua. De fet, per aquella època, quina altra cosa volies que fes el pobre?
     Aleshores Déu, no trobant l’interruptor per enlloc, digué: “que hi hagi llum” i hi hagué llum. Tot seguit, ja que va veure que la llum era bona, la separà de les tenebres (que massa bones tampoc no eren). Anomenà la llum Dia i les tenebres Nit. Totalment d'acord, els podria haver anomenat pet i llufa —per posar un exemple— però gràcies al fet que l’altíssim era poc donat a l’escatologia i, en canvi, molt devot de Cole Porter, va preferir batejar-los (mai millor dit) Nit i Dia. A causa d’això, hi hagué un vespre i un matí i fou el primer. Tot i que els despertadors no van arribar fins molt més tard, la primera pedra del desastre ja sabem qui la va posar, ja m'enteneu.
     Un cop s’havia pres el cafè, havia llegit la premsa i abans i tot d’afaitar-se,  Déu va treure el cap per dir: “que hi hagi firmament entremig de les aigües per separar les unes de les altres”. I fou així. Déu va fer el firmament on a partir d’aleshores s’hauria d’hostatjar i aprofità l’avinentesa fent-lo escaient per separar l’aigua de sota de la de dalt. Tot seguit, considerant que li havia quedat maquet, Déu anomenà al firmament Cel, que és un nom que sempre li havia fet el pes quan pensava en firmaments nous de trinca. Hi hagué un vespre i un matí i fou el dia segon. Que seria dimarts posant que hagués començat la setmana per dilluns com fa tot Déu.
     I aquell dia a Déu li abellí unes torrades amb mantega d’Andorra però, vist que només hi havia aigües i cel, va haver de dir: “que les aigües de sota el cel s’apleguin en un sol indret i que aparegui el continent”. I, no cal dir-ho, així fou. Déu anomenà al continent Terra i a les aigües reunides Mar. S’ho va mirar. Acte seguit, sospirà i va veure que estava bé. Però de torrades i mantega, res de res. Hi pensà una estona, allà mateix, i digué: “que la terra produeixi vegetació, herba que doni llavors i arbres fruiters de tota mena i tal i tal i tal i torrades i mantega”. I la Terra, que tot just aterrava a la Creació, emprenyada com una mona se’n va anar a Comissions a consultar si era legal allò de fer-la pencar a ella que havia acabat d’arribar com aquell qui diu i els d’allà li van mostrar un llibre gran i gros que feia les funcions de conveni col·lectiu i al qual es referien en argot com a bíblia i es va haver de fer com Déu mana. Això és, per collons. La Terra produí vegetació i herba i tota la pesca i Déu veié que estava bé (només faltaria) i hi hagué un vespre i un matí i fou el tercer, qui diu tercer —ja et dic— diu dimecres.
     I malgrat que Ell ja es va encarregar de fer constar una altra cosa a les Sagrades Escriptures, fou aleshores (i no al setè dia tal i com consta) que el Senyor es va agafar un descans. Al cap i a la fi, encara no havia creat les veïnes ni els companys de feina, crítics literaris ni mossos d’esquadra. Vull dir que, fet i fotut, qui li retrauria? Ulls que no veuen, cor que no dol. Es va estirar llarg com era i amb un somriure burleta es va dir “demà serà un altre dia... si Déu vol”.

dilluns, 11 de març de 2013

AL CAPDAVALL SEMPRE




 
—No ho hauries dit mai, això, abans.
—Abans, quan?
—Abans.
—I què et fa pensar que abans no ho hauria dit i ara, en canvi, sí?
—Ho has dit, oi?
—Sí, és clar.
—I abans no ho havies dit mai, oi?
—No, no exactament.
—Doncs ja ho tens.
—Però potser és que és nou.
—T’ho sembla a tu, que sigui res nou?
—No havies tingut mai l’edat que tens ara.
—En això tens raó. Però no veig què hi té a veure.
—No ets cap criatura.
—Sentint-te, ningú ho diria.
—Quant temps fa?
—Quant temps fa, què?
—Sempre m’ho havia semblat, de debò. Vull dir, no com ara. Però al capdavall sempre.
—Ah sí?
—Sí. No ho sé.
—Doncs ja em diràs perquè.
—Aquestes coses es noten, saps?
—Clar. El to de la pell, el to de la veu.
—Ves a la merda.
—No, de veritat que m’agradaria saber què és això que tant es nota. Em sembla increïble.
—No és res concret.
—...
—Vull dir, ho sabia. Després de tot aquest temps plegats, tan estrany ho trobes? No creus que et conec prou?
—És curiós que, en canvi, les coses més evidents no les hagis entès mai.
—Ja comencem.
—No he començat res, jo.
—Aleshores, em pots explicar com hem arribat fins aquí?
—Fins aquí on, exactament?
—Mira al teu voltant. Fins aquí.
—Vols que et digui que veig quan miro al meu voltant?
—Valdrà més que no. Valdrà més continuar pensant que vèiem el mateix. Si més no fins avui.
—Jo al·lucino. De debò continues pensant que hem estat veient el mateix? Parles seriosament?
—Collons, no ploris ara. Ara no et fotis a plorar.
—...
—Fes el favor d’aixecar el cap i ser honesta amb el que veus. Fet i fet, potser sí que veiem la mateixa merda. Només que no té res a veure amb allò que suposa que hauríem de veure.
—Quina merda.
—Quina puta merda.
—...
—Quan temps fa?
—Quant temps fa, què?
—Hòstia puta.
—Què?
—Clar, ara ho entenc tot.
—Què entens?
—Tot, absolutament tot. Ets patètica.
—Preferiria que no entréssim en el joc de
—No ho sap, oi?
—Com?
—No en té ni idea, oi?
—No sé de què parles.
—I tant que saps de què parlo.
—Et juro que fa estona que m’he perdut, no entenc res.
—Quina novetat!
—Tornaré després, si ho prefereixes.
—És clar que tornaràs.
—Millor parlem aleshores, no trobes?
—De fet, no cal parlar de res. Ja està tot dit, no et sembla?
—Vols dir?
—Jo ho tinc claríssim. Potser més que tu i tot.
—Deixem-ho, vols?
—Sí, sí. Punt i final.
—...
—Necessites parlar-ne, oi? És això.
—...
—Pobra. Quant temps fa que estàs corcada per dins?
—Vinga. Torno després de la reunió.
—Què faràs ara?
—Porto pa?
—Diria que en queda prou.
—...
—Sí. Ja farem.
—Doncs fins ara.
—Adéu.
 
 

 
 


dilluns, 4 de març de 2013

POSTAL #18




De vegades n'hi ha prou de comptar fins a tres. D'altres, en canvi, no et podries acabar els números. Trec el braç per la finestra i l'aire glaçat m'assegura que costa deixar enrere les estacions, més que no sembla. Escolto la ràdio embadalit. Totes aquestes veus, que posen el món en càpsules i somien que no són soles, ones enllà, ara em parlen a mi. Sento notícies d'un món que jo havia obviat però que roman al mateix lloc. Sorprenentment igual, sinó pitjor. I no és un plany gastat, no em mal interpretis.  ho segueixo del tot encuriosit. De fet, em demano sovint quin paper em deu haver tocat en aquesta auca. Només per anar preparat. Però ja s'ha dit que no hi ha assaig possible. Miraré de fer-ho tan bé com pugui. I espero que m'hi ajudis. Ja ho saps.