dilluns, 29 d’abril de 2013

LÍNIES


 
—No és ben bé que et defugi.
—Potser no, però em defuges.
—Em fa mal l'evidència.
—Quina evidència?
—Mai no hem parlat clar.
—Mai no hem parlat de cap manera, de fet.
—Així i tot, és prou evident, no trobes?
—Què trobes, tan evident?
—Que no cal parlar. Que està tot dit d'entrada.
—És possible.
—Vols dir que
—Vull dir que és possible.
—Som on som. No crec que puguem ser en una altra banda.
—Som on volem ser.
—Potser tu, ets on vols ser.
—Tu, ets on vols ser.
—Per què ho dius, això?
—Pensa-hi.
—No cal que hi pensi gaire, on voldria ser.
—T'atropelles amb les paraules. Les fas servir per dir allò que voldries però te les empasses tan ràpid que es perden gola avall.
—Voldries?
—Jo no vull res. I encara que volgués res no t'ho diria. Però no, no vull res.
—Aleshores tu?
—Aleshores jo, res. El desig es pot reservar eternament.
—Potser es panseix.
—O potser floreix a l'armari i omple de perfum la casa.
—Parles de desig...
—No parlo de desig. He dit que no vull res.
—Però has dit desig. Ho has dit. Bé deus voler alguna cosa, tu?
—Jo no treballo amb les paraules.
—Ni jo tampoc.
—Qui diu desig pot dir qualsevol altra cosa, del tot diferent.
—Per exemple?
—No ho sé. Mira, tant és.
—Per a mi és important.
—Tu tens l'armari ple de desitjos.
—I la casa put a florit.
—M'utilitzes.
—Aquesta sí que és bona. És evident que ets tu que m'utilitzes.
—Jo? Per a què, si es pot saber?
—Et distreus. Quan et convé, et distreus i prou.
—És clar, i tu no. Com si jo no fos la teva distracció. Passen setmanes senceres que no sé res de tu i llavors, tot de cop, sembla qui sap què.
—Compto les hores.
—I una merda! Escolta, saps què? és igual, de veritat que és igual. No t'estic demanant res, al contrari.
—Tens raó. Després de tots aquests anys, no m'has demanat mai res.
—Naturalment que no. Et vas inventar una porta i em vas posar a mi darrere.
—De quina porta parles?
—No goses entrar ni goses sortir.
—Però, digues, sóc dins o sóc fora?
—Deixa-ho córrer.
—Digues.
—És només una façana. La porta d'una façana sense edifici. Res més.
—I per què no passes?
—Tant és si jo passo com si no. Ets tu, que no penses moure't. Sóc el personatge que t'has inventat. Una mena d'excusa per divagar.
—Així, vols que t'esborri, doncs?
—Ara ja m'has escrit. Dóna'm línies. Dóna'm línies d'una puta vegada.
 


dilluns, 22 d’abril de 2013

POSTAL #21



Encara no he tingut esma de menar el violí cap al moviment adequat. Sé que m'espera i més d'un cop, quan l'he pres, he sentit el baladreig de la fusta davant el meu posat estantís. És a punt, tan afinat que diries que sents les cordes només d'apropar-t'hi. En canvi jo no. No del cert. He fet la meitat d'un camí però la lluna continua essent la falç amenaçant, una finestra incòmoda. Passo massa nits en vetlla i aleshores m'adormo per les places i terrasses. Sortosament, els coloms han après a reconèixer el meu rebuig. He comprat una llibreta. Em sembla que a partir d'ara hi escriuré totes aquestes postals que tu no has rebut, que no hauràs de rebre. Potser a l'hora de la veritat no gosaré sinó dir mentides i tu no sabràs si he fet servir les paraules per amagar els silencis o bé els silencis per engavanyar les paraules. Fet i fet, som la mateixa sorra gruixuda, no trobes?
 
 


dilluns, 15 d’abril de 2013

L'HOSTE (TALLER,fora categories*)

 

Va arribar aquella nit i es va instal·lar al pis de dalt. Era com si l'habitació l'esperés sempre allà mateix, a punt per a quan convingués. El paper de la paret entretenint la taca d'humitat al costat del balcó, l'esquerda a l'esquerre de la pica, la mesura d'un grinyol que reposa al llit. Res no s'havia mogut o, si de cas, tot era exactament com sempre. Va pagar per avançat i no va tornar a sortir fins l'endemà a l'hora de dinar. Tampoc ningú no esperava que ho fes. Les ratlles de l'americana, el mocadoret de coll, els rínxols de la clenxa. N'hi havia prou de reconèixer tres o quatre detalls. I encara.
 
     Hi ha qui diu que van sentir-lo plorar. I tanmateix no és segur que es tractés d'ell. Aquí plora tothom, abans o després. Podria haver estat qualsevol. Podria ni tan sols haver estat. Menjava quan tocava, saludava tan cordialment com se li coneix i entrava i sortia quotidianament, sense complaure ni desplaure ningú. Si se'm va dirigir, no recordo haver-hi advertit ni més ni menys. És ara, quan se'm permet analitzar-ho, que em descobreixo explicant més enllà del que realment vaig testimoniar aleshores. Se'n murmurava, no me n'amago, però quan és que no he sentit murmurar assegut allà on fa tant que sóc?
 
     En coneixíem la història. O això pensàvem. A mi me l'havien explicada el dia que vaig entrar a treballar. Passejàvem per les instal·lacions, saludàvem clients, repassàvem les normes i els usos que jo havia de saber. El company que em feia d'amfitrió s'havia aturat per ensenyar-me unes motllures del sostre que el temps s'havia encarregat de malmetre i jo vaig  repenjar-me a la porta de la seva habitació. Ell va triar el mateix instant per a sortir i em va oferir una salutació amable que jo no vaig poder defugir. No havia marxat el seu perfum que l'altre ja n'encetava una narració que em va encongir l'estómac.
 
     La porta de vidre impecable. Darrere, la plaça. L'heroi majestuós sobre el cavall a mitja passa. El quiosc, amb les seves notícies internacionals i les capsetes de tabac arrenglerades. El marbre lluent de les taules del cafè. El xiuxiueig de les converses i el murmuri del tramvia. L'ombra inquieta de les gavines. L'eterna promesa de la sal i de l'aigua. Portes endins, per a mi tots els bondies i els déuvosguards, l'olor de la tinta, les pàgines correlatives, els números de bronze, la campaneta. Per a mi el vellut polsós del seient, el roig i el daurat d'una Venècia estàtica. I les hores, totes aquestes hores.
 
     Al capdavall, les coses no són mai senzilles. De més a prop o de més lluny, totes les persones coneixem la mort. El senyor de l'habitació 13 sabia molt més, detalls poc habituals, gairebé íntims. Calia trobar els seus ulls un minut i prou per saber que no devien ser del tot mentida les enraonies que havia anat sentit. Una acumulació tràgica de pèrdues i una participació directa poc clara o encara per determinar, en el millor dels casos. Sóc conscient que la majoria dels companys professaven una por reverencial cap a aquella figura esprimatxada que entrava i sortia, amable i cordial, durant el meu servei.
 
     Dilluns passat, finalment, se'm va aturar davant sense pressa aparent. Galtes enfuses dibuixant distàncies que jo no hauré de travessar. Sense embuts, va començar a parlar com si fóssim coneguts de sempre, família i tot. Rotund, no pas sec, diria que em va interrogar amb ofici o potser vaig ser jo qui no estalvià pesantor en respondre. De fet, potser per gana, vaig sentir com se'm foradaven estómac avall preguntes sobretot insubstancials que hauria d'haver pres per innocents. De seguida en va tenir prou. Es va posar dempeus, em va mirar greument i fins i tot em va abraçar, no incòmode però sí resolt.
 
     L'endemà mateix no vaig poder anar a treballar. M'havia llevat feixuc, espès en tots els sentits. Em vaig descobrir arrossegant els peus per casa, la memòria finestres enllà. Cap dels remeis habituals no em va servir. Esporuguit, no vaig gosar cercar la meva imatge al mirall del tocador. Abans del migdia ja tornava a ser al llit. No me n'he mogut. Em sento respirar atropelladament com si l'edat no volgués correspondre. He oblidat les hores, els dies. Em crucifica el repic insolent del telèfon, un cop rere l'altre. M'ha semblat veure l'ombra d'un mocadoret de coll, unes passes conegudes.
 
     Suposo que, sense adonar-me'n, devia traspassar però em costa entendre'n l'abast exacte. Certament em sento més lleuger. Conec la plaça que abans només endevinava i no m'espera ningú. Les hores no m'amoïnen i els dies es compten tan diferent que caldria repensar-ne el nom. NO estic sol. Mentre passejo, saludo i em saluden. He après un posat formal que sembla escaure'm perfectament. El primer cop que vaig visitar els antics companys, l'habitació 13 era buida. M'esperaven. Em va sorprendre que me l'oferissin. Vaig pensar que s'havien equivocat però em vaig estalviar comentar-ne res. La taca, l'esquerda, els grinyols. Tot igual que sempre.
 
 
 
 
 
*paràgrafs sense adjectius, substantius, adverbis, verbs, pronoms, determinants, conjuncions i preposicions, respectivament.

 

dilluns, 8 d’abril de 2013

TALLER (contravenint el formalisme rus)



el ganivet, però els altres ja havien arribat i no hi havia res per esmolar tret d'una ràbia petita que havien aconseguit deixar sota el pont. No volien parlar dels animals i per això no feien res més que parlar-ne. S'enganyaven amb l'ús de paraules diferents però, al capdavall, tot era la mateixa cosa. Un que era petit va seure i, de seguida, els altres van anar seient com si, tot d'una, s'haguessin adonat que els era permès. Un que era a la vora dels esbarzers va començar a xiular. No era ben bé una cançó, però s'hi assemblava força. Potser és per això que es van trobar taral·lejant quan els van fer tornar a posar de peu. L'últim que es va aixecar va agafar les mans del que tenia més a la vora i, sense deixar el càntic, s'anà formant una rotllana al voltant dels mateixos rocs que els havien servit per descansar. I la dansa va arribar sense avís que la precedís. Volta a la dreta, volta a l'esquerra, ara un saltiró. L'un passa per dalt, dos per baix. Se seguien d'esma els uns als altres, acompanyats encara per la cadència de la mateixa tonada. No semblava que allò s'hagués d'acabar, però va arribar una pedra d'algun racó que els va fer aturar en sec. Es resseguien les cares a la recerca de víctimes de l'impacte que, per altra banda, ningú no havia vist. Al cap d'una estona, menys llarga del que podria semblar, van deixar córrer la pedra. Un va pensar que potser ni tan sols havia estat una pedra i algú més va pensar el mateix, sobretot a causa que l'objecte en qüestió no havia aparegut per enlloc. Per l'hora que era, els va semblar que podien tornar a seure però, com que ningú no gosava, es van veure abocats a esperar que fos el mateix que la darrera vegada qui s'estrenés. Però no el van trobar. Es va iniciar un recompte que els va avorrir abans d'acabar, de tants com eren. I van acabar seient de tota manera, esperant si veien que aquell arribava de la banda del pont. Com que anaven vestits iguals i havien estat escollits justament per la seva condició de semblants, més d'un cop es podia sentir el crit d'algú que es pensava que el veia tornar. Al cap i a la fi, és comprensible. Com en podien estar segurs, fet i fet? No pas del tot. Els altres també anaven vestits idènticament i hauríeu dit que eren tots parents si és que les famílies poden ser així d'extenses. Havien decidit també seure i romandre a l'espera. Testimonis de tota l'escena, els calia saber-ne el final, com a tots. D'altra banda, eren aquí pel mateix, si és que els havien dut per a alguna cosa. Així que, ben mirat, tenien una poca pressa exactament igual si no és que tornaven els animals. És impossible saber qui va ser el primer que va treure el ganivet, però els altres ja havien arribat i no hi havia res per esmolar, tret d'una pena petita que havien aconseguit deixar sota el pont
 
 
 


dilluns, 1 d’abril de 2013

POSTAL #20




En el poble on fa dies que reposo, hi ha una botiga més petita que la saleta de la llar que un dia vam compartir. Un vell desagradable i brut hi ven instruments i en repara. Hi vaig entrar per casualitat. Mandrejava buscant un lloc on seure quan vaig sentir Kernis. T'imagines? Em vaig aturar per encendre una cigarreta esperant que aquella melodia no s'aturés a causa de la meva presència. Aquell home gran bressolava el seu plor agre assegut en un balancí de vímet, gairebé aferrat a un dels altaveus que m'havien entabanat. Al final del moviment, prenia l'agulla entre els dits i estrenava de nou la peça. Al tercer cop vaig entrar. Ell em va mirar als ulls i, sense dir res, va remenar la pols de les prestatgeries fins a treure'n un violí idèntic al meu que va deixar sobre el mostrador. Buscava això, oi? em va dir.