dilluns, 27 de maig de 2013

LA FORÇA D'UNA MÀ PETITA



Sempre agafava la línia vermella per anar a la fàbrica. Sense fer soroll, entrava a veure com els nens dormien, cada dia més grans, cada dia menys meus. Aleshores corria escales avall, carrer avall fins a la boca del metro que tot just havia començat a espantar-se els badalls. Em rebia amb el perfum dels productes de neteja i jo li agraïa l'esforç. El comboi era allà, sempre a punt. Abans que engeguéssim, distreia la son amb la publicitat de les pel·lícules que mai no tindria temps d'anar a veure. Fins al Clot un degoteig de companys que se m'afegien. De vegades ens respectàvem el silenci i d'altres, en canvi, encetàvem discussions impròpies de l'hora que vèiem escolar quan ja érem a lloc. I s'obrien les portes i tot tornava a començar amb aquell xiulet insistent. Ens deixàvem arrossegar per les escales mecàniques fins la llum d'un dia nou que sempre ens sorprenia i enredàvem la mandra per caminar fins a la nau que ja ens esperava amb el seu enrenou atrafegat. Llavors, mil hores exactament iguals les unes de les altres que omplíem amb una feina que semblava que no se'ns esgotaria mai. Però un dia ens van cridar tots. No havia sentit mai parlar d'expedients de regulació. N'hi havia que ploraven. Ja no vam enraonar d'altra cosa fins el dia que van tancar del tot. Avui he tornat a agafar el metro. Hem quedat uns quants. Parlen d'engegar una cooperativa. Com que els nens fan festa han volgut acompanyar-me. El petit seu a la falda i el gran, al costat, m'agafa la mà tan fort que sé que tot anirà bé.
 

dilluns, 20 de maig de 2013

POSTAL #22




Les nevades van ensorrar el sostre de l'escola del poble. He començat a donar-los un cop de mà. Quina altra cosa meva els podria ser útil sinó aquestes mans grosses i l'espatlla ampla? Encara fa fred però suem de valent. Uns quants ens quedem a dinar junts, al pati. De vegades ens enredem en partits de futbol que només s'acaben quan algú hi posa una mica de seny. Després continuem treballant fins que l'alcalde ens fa fora i ens obliga a tornar a casa. Quina casa. La meva habitació a l'hostal té un balcó a punt de caure. Hi surto a fumar i veig passar un gat. O potser són dos de diferents. Sento com toquen les campanes un quart rere l'altre sense moure'm del mateix lloc. M'arriba el soroll de l'aigua que festeja el pont dues cantonades més enllà. És glaçada, ni les pedres no goses quedar-se aturades. Seuen totes davant d'un cafè amb llet que bull enjogassada al got de vidre. No hi busquis la metàfora. Els gots de vidre són tan literals com la llet que bull. Ahir em vaig escaldar els llavis i encara riuen ara. Han sentit a dir que toco el violí i els agrada fotre's de mi.

 

dilluns, 13 de maig de 2013

LA MEVA PELL

 


Acabava de sortir a coberta quan va començar a ploure. De seguida ens vam quedar tots dos sols, l'un a fregar de l'altre. No me'n sabia avenir, que fóssim allà després de tot. Tremolava sencera i no em sortien les paraules que haguessin calgut, ara que el silenci m'hi empenyia. No en sabíem prou de destriar la nit i l'aigua. No gosàvem encara pertànyer del tot a l'una o l'altra. I tanmateix, havia de ser jo qui s'aboqués a la barana i buidés les cendres del que havia estat la seva pell tan salada. La meva pell.
 


dilluns, 6 de maig de 2013

NO SÓN COSES DE RIURE

 


No són coses de riure, no. Va caure de dalt de tot. Encara no s'entén com no es va trencar sencera, pobra Quitèria. Ara, que ja li havíem dit totes que no s'enfilés, que cauria. Però ella és tossuda com una mula. Les cortines, les cortines. Tota ella, de fet, ve a ser com una mula, oi? Perquè no em dirà que ha vist orelles més grans que les de la Quitèria. Es veu que eren de son avi Robert, les orelles. Les orelles i els maldecaps, només ha heretat. Perquè es veu que son avi era un cul de mal seient i va empantanegar tota la família. Se'n recorda de la botiga de tints del carrer de la presó? Sí home que se n'ha de recordar, no és pas tan jove, vostè. Rere la sagristia, que encabat s'hi va posar un que apairava bicicletes, que era fill de l'Antoniu dels draps. Sí, fill meu, que es feia portar tints de tot el món. En fi. Disbarats. Faci'm cas. I no es pensi, la Quitèria era de la mateixa corda, ella i el pare d'ella igual que aquest avi Robert. I sa mare, en canvi, una santa. Sort d'ella! Sort d'ella i que l'home es va morir que la criatura encara era fadrina. Com diu? I ara, ni un duro no tenien, com vol que posessin una botiga? No ho era d'en Robert allò dels tints. No sé perquè li deia, m'ha ben fugit. Deixi-ho anar. Se n'ha de recordar. Per força. Maco perquè sí. Tot de marbre i fusta estrangera. Categoria. Escolti'm, cues de pansa, ja li diré. El cas és que ella és orelluda i grossa com una mula. Perquè és grossa grossa, no em digui. Ella vinga jurar i perjurar que no menja res, que si reté líquids. Ja et fotran, ai perdoni. No sé pas. Però fixi's vostè que no és cap casual que sempre tingui melindros a punt. I magdalenes. I galetes de Camprodon. Sap quines vull dir? Aquelles del pont de pedra. Jo sóc molt de l'ametllada. El meu Cinto, al cel sia, no les podia sofrir i jo, escolti'm, encantada, ja m'entén. No era gens del dolç, el meu Cinto. Jo sí, veu, i no me n'amago. Al capdavall, de tots els pecadors, em fa l'efecte que nostrusenyor no hi posarà pegues perquè els llépols entrem al cel. No troba? Miri que si s'hi posa de cul, vostè no entra ni a tiros perquè aquesta panxa que gasta no es fa a base de pollastret a la planxa, no senyor. Es veu que no s'ha trencat res. Clar, a veure qui és el pinxo que li troba l'os sota tot aquest munt de carn botida. L'Emília sempre ho diu que sort que la Quitèria sap cosir. Cada any s'havia d'eixamplar les faldilles. Un pam per any, si fa no fa, diu la Leonor que li havia confessat. I no m'estranyaria que fos veritat si no fos que aquella també és del ram de la rajola. no ve mai d'un pam, ja m'entén. Que no sigui per això que ella i el Ricardu siguin tan feliços. Ara no em prengui pel que no sóc, però més rucs que fets a encàrrec. No li sabria dir quin dels dos més. Tot el sant dia junts. I ja està bé que s'estimin, home, però tant? Com els deien al cosidor? Els Imediu, per allò del pegament. La Quitèria i la Leonor sempre s'enganxen per això. Clar, com que la pobra és soltera, es coneix que li fa ràbia. A mi ni em fa ràbia ni me'n deixa de fer. Viva como quiera. No es deia així aquella pel·lícula? La va trobar el xicot de color que viu al primer. És clar que és negre. Tot s'ha de dir! Més negre que el. Ai, no em faci dir el que no vull dir. No ho escampi, però es veu que es dedica a això del tot bamba. Però és bona persona. Quan baixa la brossa sempre em saluda perquè jo en aquella hora casualment surto al balcó per veure si el gat de la Gertrudis s'ha tornat a escapar. Cada nit, escolti'm, cada nit. I vinga miolar, que no sap fer altra cosa aquest animal. Doncs es veu que el negritu se la va trobar i va trucar l'ambulància. Ja la van prendre morta cap a l'hospital, ja hi pot pujar de peus. I les cortines, per penjar.