dimarts, 25 de juny de 2013

FINALS




Després d’uns quants funerals, tots semblen iguals. La mateixa cançó, la mateixa olor, les mateixes cares. Una mitjana semblant de llàgrimes vessades i llàgrimes per vessar. Pells que passen el condol d’una mà a una altra. Tos impertinent i criatures d’edat incerta que evidencien greument les lleis de la natura. Caldria reescriure’n el guió de dalt a baix. Has enterrat vint-i-tres parents més o menys propers, quinze amics, dues dones, un gos i tres ordinadors —dos de portàtils i un de sobretaula— en els darrers deu anys. Convindria que hi paressis esment. No tant per l’edat gens a menystenir que arrossegues com pel vestit de ratlla diplomàtica que t’entossudeixes a dur. El folre és ple de monedes petites i de papers de xiclet d’eucaliptus. El tall vergonyosament antic foragita els botons que un fil deslluït prova de retenir. Hauràs de reconèixer que el canvi de prior va rejovenir l’esperit dels darrers comiats. Potser una inflexió en la veu capaç de convertir en noves les velles lectures. O potser només el color impecable de la sotana. Així i tot, a mi em passa el mateix, sempre has preferit les cerimònies laiques, tan netes i poc sospitoses. No t’ho prenguis a la valenta, però com és que encara ets viu? Perquè, deixa que recapituli, si mal no recordo podríem parlar de tabaquisme, egotisme, alcoholisme degeneratiu, càncer, quimioteràpia, radioteràpia, segon càncer, nivells intolerables de colesterol i mala llet, alopècia, bronquitis, aluminosi, guerra civil, monarquia parlamentària, altra volta càncer, una col·lecció inesgotable de discos de rock progressiu, tres novel·les i mitja de realisme màgic, halitosi, peus plans i mala memòria selectiva. Com és que encara ets viu? Com has sobreviscut? El darrer cop que vas mirar el futbol encara jugaven en blanc i negre. No escoltes la ràdio. Odies les nebodes. Odies els marits de les nebodes i els fills de les nebodes. No penses gastar ni un cèntim per fer arreglar la caldera que saps que escampa el seu verí tot al llarg d’un corredor que va perdre l’ultima bombeta gairebé al mateix dia que es va perdre Cuba. Toques sense ganes el cul de la minyona que ja no vol venir a fregar els pixats que tu escampes per les parets del quarto de bany. Escups del balcó estant a les criatures que juguen a pilota per baix i fas trampes si mai algun amic et ve a fer companyia i l’enredes a disputar una partida de dominó. Tres cullerades de cafè a cada sucre i un raig de conyac. Quan encara treballaves feies plorar secretàries i becaris, enganyaves i traïes els companys, pagaves tard i malament i no se’t va acudir mai de la vida felicitar ningú, ni tan sols per Nadal. Perquè mira que arribes a ser mala persona! Suposo que aquesta condició et va posar en safata un càrrec al partit que no vas deixar fins que te’n van fer fora a empentes i puntades. Això sí, després de votar a favor i en contra d’idees exactament iguals en funció dels rèdits que en podies treure. D’afavorir lleis injustes partint de noms i cognoms. De comprar i vendre a curt termini compromisos aliens. Qui et coneix sap que no ets de fiar. Que no has tornat ni un sol dels llibres o discos que t’han deixat i no has deixat ni un sol dels teus llibres o discos a ningú. Que malparles dels veïns i has oblidat qualsevol familiar amb un nivell de renda per sota del teu. No recicles, llences els paquets buits de tabac per terra i les burilles enceses dels cigarrets per la finestra, sobretot quan travesses carreteres de muntanya. Te’n fots de la gent de poble, la gent de barriada, els immigrants, els petits i els grans. T’has dedicat en cos i ànima a magnificar cada petit defecte físic dels que t’envoltaven: el plec d’una orella, el borrissol d’un clatell, un nas espigat o la mirada perduda d’un ull furtiu, et serveix qualsevol cosa. T’has fotut de les dones dels altres i de les teves. T’has fotut dels marits d’aquelles mateixes dones amb qui t’enllitaves de seguida que te’n donaven l’ocasió. Has estafat, malversat, abusat. Has espiat, copiat, robat. Has violat tantes normes com has pogut. Has conduït borratxo, drogat, parlant per telèfon, cardant i fent curses de nit amb els llums apagats. I doncs, què t’ha passat, avui? No t’hauries d’haver aturat a veure si el gos era mort. És ben bé una llàstima. D’on l’has tret aquest moment de debilitat? És clar que era mort. Quants gossos has atropellat abans que aquest? Quina falta et feia aturar-te, acaronar-li el llom amorosit i enretirar-lo de la via? Veus aquella llum al final del túnel? Deixa’t estar de metàfores! Són els fars del camió carregat de sofre que t’atropellarà d’aquí a cinc segons. Ets ben meu. Quatre. Ja veuràs com ens avindrem. Tres. Dos...


 

dilluns, 17 de juny de 2013

PUTA CRISI




El que és segur és que el gos no l'he mort jo. Ni tan sols sabia que teníem un gos. He arribat i no hi havia ningú a casa. M'he assegut al sofà amb els llums encara tancats, he encès el televisor per fer alguna cosa, però he canviat de canal tantes vegades que he decidit deixar-ho córrer. Ha estat quan he anat a la cuina a picar alguna cosa, que l'he vist. Encara em bat el cor ara del bot que he fet. Gairebé el trepitjo. Una bestioleta peluda no més gran d'un parell de pams que feia guàrdia davant de les llumetes del rentaplats, faltaven cinquanta minuts perquè s'acabés el programa llarg. He trucat l'Olga però no m'ha agafat el telèfon i aleshores m'he adonat que no es movia. He hagut de fregar-me els ulls per tal d'assegurar-me que no havia començat a al·lucinar.
 
—He dit que no. I no penso repetir-ho.
—Papa, si us plau.
—Sí, papa, si us plau.
—Olga, els ho pots tornar a explicar, per què no podem tenir animals en aquesta casa?
—Això és cosa teva, ja ho saps.
—Tresor, dóna'm suport aquest cop. Ja els ho explicat milions de vegades.
—Al jardí, papa, no entrarà a casa ni que nevi.
—Sí papa, ni que nevi, t'ho prometem solemnement.
—Collons Olga, no fotis, tu no.
—Si us plau si us plau si us plau
—He dit que no i prou. Què fem per sopar?
 
He perdut completament la gana. Tinc una bèstia morta a la cuina de casa i la família desapareguda. No contesten al mòbil i no he trobat una trista nota. Si poso música, canviarà alguna cosa? Poder fer-hi res uns quants violins al servei de Tartini? És que no hi ha res que funcioni en aquesta casa? On són els maleïts comandaments? Si l'hagués mort jo me'n recordaria, oi? Deu haver menjat alguna cosa dolenta. Ho vaig dir que no li donessin qualsevol cosa, que no menjava de tot. Potser l'aigua ja deu ser calenta. Hi ha dies que oblido que la banyera s'ha convertit en un pecat contra natura. Sort que hi he pensat. Gairebé sobreïx. Hòstia puta, quina escaldada!
 
—Bruc
—Quin Bruc?
—El gos, papa.
—Sí papa, el gos.
—Es dirà Duna.
—Tu calla.
—Calla tu, burro.
—Calleu tots dos, no sento el futbol.
—Papa, fa estona que s'ha acabat.
—Sí papa, el futbol s'ha acabat fa estona.
—Tresor, al Bruc has apagat la ràdio perquè s'havia acabat.
—Olga, vols dir que no me n'he adonat?
—Es dirà Duna.
—Papa, oi que es dirà Duna com el teu gosset?
—La Duna era el gosset de la mama, no del papa, burro.
—Papa, m'ha tornat a dir burro. Oi que el Bruc era el teu gosset i no el de la mama.
—Nois, prou, el papa no té ganes de parlar del seu gosset.
Feia una eternitat que no passava tanta estona en remull. D'on surt aquesta sang? No l'he tocat per a res el gos, oi? Realment em calia una estona per a mi sol. Estic fins al capdamunt de la crisi dels nassos que tothom pensa que pot fer servir d'excusa per a tot. Vuit hores seguides reunit amb el comitè. I què n'hem tret? Ni cent hores en aquell forat servirien per a res que no sigui passar l'estona. D'on no n'hi ha no en pot rajar. I això serveix tant per la fàbrica com pel coi de representants. Qui pot haver votat aquests inútils sinó una altra colla d'inútils, encara més gran.
 
—Algú em pot dir on és la mama?
—Ha sortit a baixar la brossa.
—Ara?
—I a treure el Bruc.
—Segur que només volia fumar, papa.
—Calla, burro, no veus que el papa no ho sap!
—Deixa'm. Burro tu, com vols que ho sàpiga?
—Què és el que no sé?
—Res, papa, aquest que és burro i ja està.
—Per què no contesta el mòbil mai, aquesta dona?
—Papa, quan treu la Duna no el pren mai el mòbil.
—Només pren el tabac i una bossa de plàstic.
—Per la caca, papa.
—Us ha dit si havia pensat res per sopar?
—Patates fregides, papa.
—Sí, papa. Patates fregides i macarrons amb molta tomaca.
—Fes el favor de contestar, puta!
 
El gos ja no hi és. El rentaplats fa pampallugues per avisar que el proper cop haurem de recordar-nos de l'abrillantador. Obro la porta i una bafarada de vapor m'entela les ulleres. On deu parar el gos? Les llums de tota la casa són obertes però tot continua igual de buit que fa una estona. ni rastre dels nenes o de l'Olga. Valdrà més que em prengui alguna cosa, el cap és a punt d'explotar. Tall no. El congelador és massa ple. Poso aigua a bullir i després hi penso. Potser encara queda bròquil. Demà no aniré al despatx. No em trauré el pijama fins dilluns.
 
—T'agrada, papa?
—L'han triat ells, tresor.
—És genial, de debò.
—Mama, quan traurem el pastís?
—Mira que ets burro. No t'aguantes ni un pet.
—Jo què sabia, burro.
—Vinga, qui comença a cantar.
—Et vaig dir que no volia gossos en aquesta casa.
—Però, pare, és el meu aniversari.
—El cuidarem nosaltres, t'ho prometo.
—Si aquest animal fot les potes a la saleta l'envio a l'altre barri d'una puntada de peu. Esteu avisats. Tu i ta mare.
—No entrarà, pare. Us prometo que el Bruc no entrarà mai, a la saleta.
—Quina merda de nom és aquest?
—Vol que li digui d'una altra manera, pare?
—Papa, la meva postal és millor oi?
—Papa, és millor la meva, veus, burro?
—Ja li pots dir com et doni la gana. Per mi com si li dius tros de merda.
—Papa, que no bufes les espelmes?
—On heu amagat el gos?
—Tresor, quin gos?
—Mare, on és el Bruc?
—Papa, el nostre gos es diu Duna.
—Es diu bruc, imbècil, com el gos del papa, oi que sí, papa?
—Pare, on és el gos?
—Moltes felicitats moltes felicitats et desitgem nosal
 
On es deu haver fotut aquesta dona? Són quarts de dotze. Els nenes haurien de ser al llit. Collons, Olga, contesta, t'ho demano. No em facis cridar i contesta. Necessito que em diguis que no l'he mort jo, el gos. Ho necessito. He fet bròquil per a tots. Ja veuràs com sí que els agrada als nens. Fes-me cas. Truca, digues alguna cosa. Ja ho sé que fumes. No passa res. Jo també bec massa i tu no dius res, oi? No et faré mal. No he fet mai mal a ningú, jo. Oi que no, Duna? Per què no els ho dius tu? No em miris amb aquests ulls, gos inútil. Vols que posi en fred, tu també? Puta crisi.
 
 

 

dilluns, 10 de juny de 2013

POSTAL #23

 
 

La setmana passada vam enllestir la feina a l'escola. Me n'hagués anat però em van demanar que em quedés per la festa. N'han preparat una de grossa per a quan acabin de pintar. Els nens vénen a l'hostal per aprendre música, no t'enganyo. Tenen un mestre amb un peu a l'altre barri que fa una eternitat que els ignora i les cordes del meu violí els ha fet creure què sé jo. No et pensis, m'hi entenc. De vegades quan són fora se m'escapa una tristor que em faig passar tot sol. En sóc un expert. Després del dolor, un petit esclat ocasional de tristor resulta ben poca cosa. On és que he de signar? Ara m'adono que no sé res de tu. Potser tu has anat de la tristor puntual al dolor insuportable. Just a l'inrevés.


 

dilluns, 3 de juny de 2013

TAKE ME SOMEWHERE

 


Els dies ja no vindran a esperar
que tu els vulguis, tan joves i tan nous.
Encara et veig, assegut a l'andana,
com passen els combois l'un rere l'altre
rere l'un rere l'altre.
Escolta aquesta música. La sents?
No deixis que prengui les hores
vies enllà, potser aquest cop
no sabrem trobar les llums del carrer.