dilluns, 30 de setembre de 2013

POSTAL #29

 
Es pot dir que espero la teva veu travessar el pont i picar a la porta de casa. He comprat uns llençols tan blancs que enlluernarien la nit més fosca que ja no tindrem. Són nets i plegats de braços per a quan tu arribis. Els he parlat de les teves cames que juguen durant la nit a empaitar ciutats invisibles. De la boca oberta. Mig somriure i un fil de baba. Pel seu ofici, ells han après a callar però no costa gens interpretar aquesta reserva car no és tan sols desig compartit sinó l'essència mateixa del propi silenci. El poeta pregunta per tu. M'ha llegit uns versos que he descobert entre les partitures que estem treballant i tot ell ha envermellit d'innocència. Duien el teu perfil per tot acròstic. No he sabut què contestar.
 
 


dilluns, 23 de setembre de 2013

ELS COTXES DEL MERCADAL

 


Ella havia arribat tard la primera vegada i semblava que ja no s’escaparia mai més d’aquella sort. Ell s’hi havia presentat massa aviat i, malgrat que es va prometre no repetir l’error, va seguir esperant en aquell mateix punt de trobada cada cop que havien tornat a quedar. Mirava el rellotge i confirmava que es moria de ganes de veure-la. Hi va haver un dia, només un, que ell va pensar que no arribaria a temps. Un funeral inapropiat havia estat a punt d’enterrar-lo en vida i, mentre corria carrer Llovera avall, un missatge d’ella el va avisar que la pressa era sobrera i l’agonia, debades. Mai a la vida havia trobat la Plaça del Mercadal tan buida com el cop que ella es va excusar amb una frase petita, gairebé incomplerta. 

     Es coneixien de sempre, però fou per casualitat que aquella tarda van convenir de veure’s després de deixar les nenes. Ella li havia demanat si podria fer una ullada a uns documents i ell va pensar que no estava bé fer-la anar al despatx. Ella va haver de tornar enrere quan es va adonar que el dossier s’havia quedat al maleter del cotxe i ell va pensar que havia confós l’hora. Va fer un petó a les bessones i va córrer fins al lloc on havia perdut la memòria. Quan va veure l’hora que era, es va adonar que ja no valia la pena excusar-se i va caminar amb parsimònia fins al centre, convençuda que ell l’hauria pres pel que no era. Però en tombar a cal Navàs el va descobrir de seguida fumant sota la porxada, més embullat que savi, distretament plantat. Es va aturar i se’l quedà mirant embadalida fins que els ulls d’ell, amb un somriure i prou, la van convidar a ser feliç.
   
     Van seure allà mateix. No sabia que tornaves a fumar. Van demanar un cafè amb llet. Ella sense sucre i ell amb el sucre de tots dos. A veure, explica. El sol havia arrossegat la tardor i aquell dilluns feia veure que tot l’any era primavera. Mentre ell revisava els papers, ella es va encendre una cigarreta del paquet que ell havia deixat sobre la taula. Va treure unes ulleres passades de moda de la butxaca i la va mirar. No sabia que tornaves a fumar. Però ja no va advertir que els llavis d’ella havien decidit que els abellia aquell sentit de l’humor perquè ja havia tornat a la lectura. Ella ho va aprofitar per escrutar-lo furtivament i s’adonà que els dits d’ell eren massa petits però va anar de poc que no cedís a l’impuls d’acaronar aquella mà absurdament ampla que ell maldava per mantenir inalterable a la mirada d’ella. Estava tan pendent de semblar concentrat que se li feia impossible concentrar-se de debò si no era en els peuets d’ella que feien el belluguet, ballarines de purpurina, tan a prop dels seus per sota la taula. Li va demanar si podria emportar-se tot aquell calvari per estudiar-ho amb deteniment i ella va acceptar pel sol presagi d’un proper cafè.

      Alliberats per fi, un primer silenci insolent s’embolicà amb els sobrets estripats. Van conèixer tot l’empedrat de la plaça, cada balconada, cada persiana, cada aparador. I aleshores una ximpleria els va salvar. Qualsevol cosa, res important. Ella va riure i ell no se’n va saber estar. La boca d’ella, de bat a bat. Els ulls d’ell, forrellats. Van començar a parlar de les nenes i l’escola. El jersei ple de pèl. És maco el teu gos. L’escola de música i les mitges de dansa. Els dits d’ella tan llargs i ossuts. Que havies tocat el piano? Ell no li coneixia el rubor. Sabia la piga de memòria i aquella mania seva de jugar amb l’anell. Sabia que estirava l’esquena de seguida que s’adonava que havia anat encorbant-se poc a poc. Sabia perfectament el dia del seu aniversari i el dia que va acabar la carrera. Però no li havia conegut mai les galtes enceses. Ella va amagar per instint les mans sota les cuixes i ell va prohibir els seus ulls de mirar-la. Van tornar a riure, massa i tot. Les altres taules per força havien de reprovar aquells riures sense edat. El mòbil d’ell va sonar i un gest enrampat el va apagar massa tard perquè el fil ja s’havia trencat. I va tornar a sonar. Ella es va aixecar quan va veure el rellotge de l’ajuntament i ell ja parlava per telèfon. Ella sentí el seu nom als seus llavis i va fingir no haver-se estremit i enfilà carrer enllà perquè ell havia aclarit amb el gest que es feia càrrec de l’hora. No va deixar de mirar-la mentre ella es perdia entre la gent i deia sí i deia no aleatòriament perquè s’hi veia obligat, quan en realitat només repetia en silenci: Gira’t. Gira’t. Gira’t. Ella es va girar quan pensava que l’altre ja no la veuria. Mentre les bessones es cordaven el cinturó del cotxe, va teclejar retòricament: Quedem dilluns vinent, doncs?
    
     Ell va tornar a arribar d’hora i ella tot al contrari. Havia redactat un dels seus informes i en repassava de memòria cada coma, cada afirmació, per assegurar-se que havia estat raonablement clar. Prou, si més no. La va veure aparèixer pel mateix cantó i maldà per contenir un somriure immens que s’obria pas rere la pell. Van dubtar un instant abans de seure al mateix lloc que el primer cop, davant dels mateixos cafès amb llet, encara calents. Ella no es va excusar però, com que ell no ho havia demanat, no li va estranyar arrencar a parlar tot seguit sobre aquell divorci del qual li havien demanat el parer. Se li va apropar amb innocent impudícia i va abaixar el to de veu perquè eren al mig del carrer i ell no estava avesat a despatxar a ulls de tothom. Llegia el propi escrit a una velocitat que s’enferotgia a cada nova ratlla fins que va sentir com ella deia el seu nom i posava la mà al paper. Va guardar el sobre a la bossa infantil d’una de les nenes i va prendre la tassa entre els llavis convidant-lo a ell a fer el mateix amb un silenci mesurat. Aquest cop va ser ella que va treure el tabac.

      És absurd pretendre que no els calien paraules, que en tenien prou de fumar i prendre cafè. Però si les convencions socials fossin més permissives no seria del tot tan lluny de la realitat. Com que tornaven a seure davant per davant, s’entretenien amb versions completament diferents d’aquella plaça perquè l’alternativa hauria estat deixar que llur mirades convergissin en un mateix compàs. I això encara no era lícit. No del tot. Ella volia sentir-lo parlar de la seva dona. L’última cosa que volia ella era sentir-lo parlar de la seva dona. Com que treballaven juntes, ell sabia del cert que hauria estat fàcil parlar de la feina d’elles. Però hi havia un tap de suro al coll d’aquella ampolla que no volia cedir. En canvi, van estirar el fil d’una conversa que els qui són pares saben inesgotable. Pintura a les mànigues d’una bata. Xandalls per planxar. L’assecador com a tortura de bon matí. Qualsevol acudit senzill els havia fet tornar a riure d’aquella manera. Ell la sabia fer riure. Ella sabia com fer que ell digués totes aquelles bestieses, l’una rere l’altra. Hi havia preguntes que no calia fer i respostes que haurien sobrat. Ell odia l’albergínia i ella l’arròs amb llet. Les flors preferides d’ella són les tulipes, ell prefereix els crisantems. Va ser ell que va començar a ensenyar fotografies de la filla al mòbil i ja no van saber dir prou. Però les hores no s’aturen. Ella va aixecar-se per pagar i ell la va acompanyar fins a la barra. Mentre esperaven, un mirall immens que presidia el fons de la sala els va convidar a veure la imatge d’ells dos, de costat. I encara que no va passar, definitivament no va passar, tant ell com ella recorden que es van agafar la mà mentre la cambrera li tornava el canvi.

     Dilluns següent, a l’hora de dinar, encara no havia aparegut l’excusa versemblant que els permetés una retrobada. Ella havia tingut el telèfon a la mà des de primera hora. Ell va teclejar onze vegades el mateix missatge al llarg del matí i onze vegades el va esborrar. Malgrat que ell va consultar la safata d’entrada de manera malaltissa, el correu electrònic que ella li havia escrit durant l’hora del cafè —gairebé amagant-se’n— no va poder arribar a la safata de sortida. Va agafar les bosses de les bessones amb una mà sola mentre l’altre mà mantenia l’esperança que la pantalla s’il·luminaria amb el seu nom. Avergonyit d’ell mateix, va entaforar el mòbil en silenci al fons de tot de la butxaca del pantaló i va provar de concentrar-se en les històries que la seva filla li anava explicant mentre caminaven cap a la classe de dansa. La seva taula va quedar lliure just quan ell hi passava per davant. Les casualitats no existeixen. Es va asseure i va treure el llibre que no acabaria mai de llegir. Tot és casual. La cambrera no va tardar gens a arribar amb dos cafès amb llet fumejant la safata i un tret amable. Feu un gest amb el cap. La seva dona ja arriba. Ella tot just entrava a la plaça quan el va veure assegut, parlant amb la cambrera que deixava dues tasses sobre la taula. Va pensar a fugir del país però, com que ell s’havia girat cap on ella era i el seu somriure l’havia agafat del bracet i l’estirava, se li va apropar. Ell la va fer seure mentre li explicava l’equívoc que els acabava d’hipotecar la setmana, la vida sencera.

      Van sortir corrent cadascú per la seva banda confiats que havien reservat aquella estona setmanal. Hi ha pactes que no s’expliquen ni es posen per escrit. Dilluns sempre vinc jo. Ella es passa el cabell per darrere de l’orella. Ell s’estarrufa la barba. Jo també, tots els dilluns i tots els dimecres. Ella apaga la punta de la cigarreta. Ell se n’encén una darrera. Què llegies? És massa gruixut.

      T’agrada? Sempre sembla que no avanci. L’has llegit mai, tu? No l’havia ni sentit. T’agradaria. És massa gruixut. Van repetir l’escena d’anar a la barra a pagar el compte pel sol fet de gaudir d’aquella fotografia que, tret d’aquell mirall, ningú no els faria. Ella va posar totes dues mans a la butxaca per assegurar-se que no voldrien resseguir els dits d’ell que s’entretenien tant com podien en les monedes adequades. Un parell de criatures va entrar d’una revolada empaitant-se davant del mostrador. Un dels petits es va ficar entre ells dos i l’altre els va empènyer matusserament. El frec dels seus abrics festejant la melodia d’un sol acord, abans d’acomiadar-se.

     Una tempesta violenta els va sorprendre asseguts a la terrassa del cafè el darrer dilluns de tardor. Havien estat parlant de Kernis i Barber. Les bessones estaven assajant unes peces per a violí i ella li n’ensenyava els progressos que havia gravat amb el mòbil. Ell mirava embadalit dues criatures idèntiques que convertien quatre cordes en un prodigi i ella havia reposat la mà al braç d’ell gairebé sense voler, però no l’havia enretirat. Ell sentia el dolor d’aquell pes com un alliberament, així que no es va moure per a res fins que la pluja es convertí en indefugible. Suspesos de tot context, van estar-se encara un moment sota el diluvi mentre la resta de la plaça corria a aixoplugar-se a qualsevol racó. Tot d’una, van adonar-se que pertanyien al mateix món que els altres i es van posar a cobert sota les porxades. Ella va encendre una cigarreta que ell li va prendre per fumar. Un parell de sabates molles. La tarda com una nit. Ella el va agafar de la mà. Vine. I el va estirar per córrer i travessar la plaça que l’aigua havia fet seva, córrer per carrers que es fan cada cop més estrets rere la Prioral fins un portal arraconat. Veníem sempre a fumar, amagades aquí. Les mans encara confoses, els dits emparentats. Tant ell com ella recorden exactament el mateix petó que no van fer-se.

     Orfes de la tempesta, van emparar-se en la mateixa taula i els mateixos cafès fins que nadal es va endur per decret tots els dilluns. Cada cop que sortien a passejar, cercaven entre els vianants la mirada que els estava cercant entre els vianants. La tarda del darrer dia de l’any s’haurien pogut trobar com a mínim en cinc ocasions. Van fer cua a la mateixa pastisseria i es van endur dues safates idèntiques de lioneses de crema d’avellana. Van entrar a la mateixa sabateria de calçat infantil i van estalviar-se un adjectiu similar quan van veure unes sabatilles amb llumetes que fins i tot van arribar a tocar. Van evitar exactament de la mateixa manera l’immens aparador de la botiga de joguines obviant la insistència de llur filles. Van odiar totes aquelles nadales repetides sistemàticament des de dues puntes oposades del mateix carrer. Abans de tornar a casa i acomiadar definitivament la fulla del calendari, encara es van aturar a contemplar els llums del mateix arbre de Nadal que havia envaït la seva plaça. Menys de set passes entre el lloc on era ell i el lloc on era ella. I tanmateix, no es van veure. Just després de la darrera campanada, mentre els altres reien i acabaven d’ennuegar-se amb el raïm, els seus missatges es van creuar en una xarxa col·lapsada que esperà una estona abans de permetre’ls el primer somriure de l’any.

     Els seus dilluns van tornar amb les classes i un fred sever que escombrava la ciutat. Mentre esperava, ell va adonar-se que tenia l’encenedor d’ella, que l’havia tingut tots aquells dies. Mentre corria, ella va adonar-se que tenia l’encenedor d’ell i va maleir-se per no haver-se aferrat a aquell consol absurd durant les vacances. Un abric nou. Els cabells més curts. Van decidir quedar-se dins el cafè, arrapats al mirall que els coneixia de debò. Ella va posar un paquet sobre la taula. Potser ja l’has llegit. Ell va posar un somriure sobre la taula. No l’he embolicat. Els ulls d’ella, finestrals. Tenia quinze anys, quan me’l van regalar. Els dits d’ella, gymnopédies. No he deixat d’escoltar-lo. Els cabells rere l’orella. I un silenci insuportablement llarg que els obliga a veure un cotxe fora d’època, flors de garlandes, que tomba cerimonialment la plaça abans de deixar una núvia a la porta de l’ajuntament. Fa temps que van tancar la plaça a la circulació quotidiana i potser per això tots els ulls persegueixen les rodes i esperen delerosos amb el nuvi que s’obri la porta. Ella posa el disc només de pujar al cotxe. Les bessones no callen. Ell llegeix fins tard i s’adorm amb el llibre sobre el pit i les ulleres posades. Durant la setmana, aprofiten aquells regals per farcir els correus que s’envien a totes hores i que —fora d’això— no diuen gran cosa. Tampoc no cal. En tenen prou de veure el nom de l’altre que torna a aparèixer a la pantalla. Un altre cop. Un altre cop. Un altre cop. La correspondència.

     Es troben tots els dilluns, indefugiblement. Només un enterrament els en priva. De vegades passegen i eviten una pulsió del tot lògica d’agafar-se la mà o passar el braç per la cintura de l’altre. Ell l’ajuda amb els encàrrecs, ella li escolta algun plany. De vegades només prenen cafè i fumen en silenci. Una tarda, ella ha d’aprofitar per força aquella estona per anar a la perruqueria. Ell s’excusa. Sempre pensa que ella li fa el favor de passar-hi l’estona. Ella l’arrossega, li cal la seva companyia. Ell aprofita per demanar que li retallin el clatell i la barba i seuen de costat deixant que uns dits estranys els amanyaguin el cap. Alguna vegada les mirades es troben perquè es veu que els miralls s’han conxorxat per a fer-los jugar. Quan marxen, ell veu els cabells d’ella al terra i voldria recollir-los. Adorar-los. Veu com s’apressen a desfer-se’n amb l’escombra i la pala i aquell sacrilegi l’indigna de tal manera que l’estómac li fa mal. Et trobes bé? Ella veu que amb la barba se li han endut uns anys i es troba vella i ridícula amb aquest pentinat nou que ha deixat que li fessin. No te’n fotis. Ell es redreça i somriu i es guarda tots els afalacs que voldria dir perquè ha après a mesurar les paraules i amagar-les sota la toga.

     Un dia es troben al teatre. En l’entreacte surten a estirar les cames i els seus grups es confonen. Es saluden els uns als altres i, tot de cop, els llavis d’ella i els d’ell freguen llur galtes en el marc d’aquell ritual. Ella pensa que tots els ulls els guaiten. Ell s’amaga entre les ratlles que el marbre dibuixa al terra. Queden de costat. Ell mira de recordar si les hi havia vist mai, aquelles sabates. Ella és a punt de retreure-li que hagi triat justament la camisa grisa. No es diuen res, ni tan sols participen de la xerrera animada que els seus acompanyants han estrenat entre rialles. Fins que sona el timbre que els obliga a tornar al seient. Ell s’apressa a passar davant de tot. Ella s’espera la darrera, amb parsimònia. Un cop a lloc, ella busca l’espatlla d’ell i troba un desig. Un cop a lloc, ell busca el ble rebel d’ella i troba un consol. Amb els actors sobre l’escenari i els llums apagats, ell li escriu un missatge al mòbil que ella contesta immediatament. El dilluns següent repassen plegats el final de l’obra. 

     Fa unes setmanes que han afegit els dimecres a les seves trobades. Un missatge discret empeny un altre missatge igual de discret i ja són davant per davant. Fa temps que les clàusules del seu acord són clares. Ella xerra atropelladament i ell la fa riure. Ell demana per les bessones i ella recorda cada anècdota de la filla d’ell. Comparteixen llibres i pel·lícules que després comenten badocament. Ell s’apassiona amb detalls que ella —fins aleshores— havia trobat esquifits com el cap d’una agulla. Ella s’encén per injustícies del dia a dia i ell se l’escolta amb posat seriós fins que troba el moment de temperar i replegar-li la mala llet per a convertir-ho en un somriure de banda ampla. De seguida la setmana es fa insuportable si no afegeixen els dimecres a les seves trobades així que aprenen rituals nous per a desitjos vells. Ella l’acompanya a recollir la filla a classe de dansa i tot seguit enfilen tots tres fins al conservatori. La petita no tarda a prendre la mà d’ella i ells cerquen aquella imatge als vidres de tots els aparadors. Després, s’estan una estona entre una coma i el punt final als peus del General Prim, mentre les criatures creixen plegades empaitant els coloms que ells no s’atreveixen a fer volar.

     Un migdia, ell plega del despatx i camina distret fins que un cotxe és a punt de passar-li per sobre. Amb el cor en un puny, acaba de travessar el carrer i s’asseu un moment, el temps just per fer de la respiració una cançó coneguda. Mentre es repassa a l’espera que tot continuï al seu lloc, la veu a ella que feineja per aparcar el cotxe. S’engresca en aquella contemplació conscient que ella no el veurà. El punt de concentració al rostre. La perícia tranquil·la. Les cames, les seves cames, ara que ja surt. Ella fa estona que l’ha vist i ha fet de maneres de completar el millor aparcament de la seva vida. Aixeca el cap i el saluda i ell va a trobar-la. Decideixen dinar junts. Seuen l’un davant de l’altre en una taula esquifida. Ella tasta la salsa del plat d’ell. Ell se li acaba les patates. Beuen més vi que no es pensaven i els deceben les postres que ella deixa a mitges. Xiuxiuegen fent broma dels altres clients. Ell s’inventa històries estrambòtiques que ella s’atreveix a perfilar. El cambrer els reprova amb la mirada i ells callen. Només un moment. Ella li allarga els sobrets de sucre del seu cafè. I demana més històries.

      Tot l’auditori per a les bessones que són dalt de l’escenari. Andante tranquilo. Ella seu davant de tot d’un altre curs que s’acaba amb les cames encreuades i el cor encongit. Mira les filles i recorda quan en tenia una a cada pit. Per un moment, el record d’aquell pes als braços li fa tant mal que una feixuguesa esgotadora li empresona fins i tot les ganes de fer fotografies. No té ni esma per foragitar una humitat amarga que assetja els seus ulls. Walton és a punt d’endur-se l’últim dilluns abans de les vacances. O potser ha vingut a prendre’ls tots. Ell s’ha assegut al final del final, ella no ho sap, i s’ha estat tota l’audició amb els ulls clavats en el clatell d’ella fins que les bessones han segrestat la seva atenció. Vençut pels arcs en sincronia, una cordada de pensaments se li estenen de punta a punta de la sala. Ell prova de recollir-los. Els plega amorosament i es prepara per desar-los a l’armari de la memòria. Però els records són més tossuts que no es pensava. Els aplaudiments el desvetllen del somieig. Les bessones saluden amb un rubor que ell coneix. Una de les dues l’ha vist i li pica l’ullet amb tanta complicitat que el fa tremolar. S’aixeca d’una revolada i fuig corrent.

      A principi d’estiu, canvien els dilluns per uns quants correus que no diuen gaire cosa i una processó de missatges curts de mòbil. Els reconforta saber-se connectats, molt més que una col·lecció estèril de llocs comuns en times new roman. Hi ha cops que ni tan sols escriuen res. Uns punts suspensius. Uns signes d’admiració. De vegades, ni això. Només el nom de l’altre en el lloc del destinatari i prémer el botó d’enviar. Intercanvien alguna foto, potser la referència d’una referència que els permet continuar pretenent una intimitat un pèl tramposa. Les bessones demanen per la filla d’ell. La filla d’ell demana per les bessones. A la platja, ella s’adorm amb els ulls oberts i sovint perd el fil de la conversa. Desapareixen els banyistes. Desapareixen les barques i els para-sols. Camina mar endins fins que no la veu ningú i allibera un plor tan seu com les cames que belluguen desdibuixades sota l’aigua. Ell va sovint a cercar la seva taula a la terrassa del Mercadal. No treu els ulls del llibre que fa veure que llegeix però prem amb força el telèfon a la mà lliure. Un dia es veu obligat a fer una foto de la cadira d’ella, tan buida. Un cop de puny. 

     Queden una tarda per dur les filles al cinema. Es troben a l’entrada i les nenes corren a abraçar-se i petonejar-se mentre ells dos romanen estàtics, figures de pedra. Ell mira la canalla, pensa que la tendresa és tan senzilla com l’edat i enveja dolçament aquella naturalitat. En mirar-les, ella es diu que l’edat complica la tendresa, que fa amarga tota naturalitat. A la cua per les entrades ja riuen tots. Un jersei verd de tirants deixa l’espatlla d’ella a l’aire i ell arrapa els ulls en aquella pell de xocolata. Troba que l’estiu l’hi ha tornat molt més prima i voldria assegurar-se’n mesurant la seva cintura amb totes dues mans, abastar-la. Ella s’ha distret en els panxells de les cames d’ell, plenes de pèl, domèstiques. Potser perquè ja no sap on és la força que sempre trobava per buscar-li la mirada i mantenir-la ferma, colpidora gairebé. Seuen un a cada punta i la filla d’ell, entre totes dues bessones. Tres seients, l’oceà entre dos continents que es remou mentre dura la pel·lícula. Les bessones no paren quietes i transformen mil cops aquella geografia punyent. El darrer quart d’hora el passen junts, l’un al costat de l’altra. Les nenes han saltat dues files endavant i els han deixat sols, genolls fregant. Vaixells a la deriva. Ell li agafa la mà. Ella tremola. Ella l’enretira quan encenen els llums. Ell tremola.

      L’últim dimecres d’agost, ell seu sol al despatx per un assumpte que s’ha presentat d’improvís. Fins i tot les parets han fugit de vacances. Consent que un reflex inconscient prengui el telèfon i la truqui per convidar-la a dinar. Ella accepta de seguida per la sorpresa de tenir la seva veu tan a tocar malgrat que li cal fer mans i mànigues per arribar —com aquell qui diu— a l’hora convinguda. El cotxe d’un repartidor els fa pensar que no són sols, però el Mercadal és un desert abandonat. Quan ella arriba a la seva alçada i ell se la mira, llur desitjos prenen de seguida la iniciativa. Encara és hora que es diguin mitja paraula quan ell treu les claus del despatx i no tenen temps de parlar mentre ella el segueix, corrent escales amunt. Un cos sol arrapat a la mateixa porta d’entrada. Ella li mossega el tou dels llavis, les mans d’ell atrapades al seu cul. S’estiren atropelladament al sofà de la sala d’espera i es repassen amb tots els dits cada racó, cada costura. Es perd la roba i es perd la pressa. Una suor plena de calfreds despullada de paraules. S’afiten amb els ulls oberts de bat a bat, convidats al gaudi de les olors i els plecs. Fins que els en queda només el record.

      Van deixar passar les hores sense abandonar aquell racó del despatx, cosits l’un a l’altre, xerrant i rient. Es besaven de sobte i es trobaven de nou envestint-se, al terra mateix, amb parsimònia. I després repassaven la petita història que els pertanyia i en feien una lectura nova, plena de matisos. Ella va estar a punt de dir el que ell va estar a punt de dir. Aleshores se’ls va acabar el tabac. Ell va sortir arrossegant la seva nuesa a remenar armaris i calaixos i va tornar victoriós brandant un paquet per estrenar. Se la va trobar a mig vestir, de cop convertit en un intrús. Ella es va asseure, la brusa descordada. Ell es va quedar plantat, es va encendre una cigarreta i va fingir un somriure que ella va acceptar de bon grat. Les finestres tan traïdores, ni un bri de llum. Van agafar l’ascensor per baixar i ella se li va abraçar. Ell li olorava el cabell i somiava. El carrer fosc cremava quan ell la va acompanyar fins el cotxe. Ella el va fer pujar i ell va sentir el seu perfum en tot l’entapissat. Amb la clau en el contacte, la música es va encendre i la veu greu de Nick Cave els va fer riure tots dos. Ficció i realitat. Ella sempre havia pensat en ell quan la sentia. Ell sempre havia pensat en ella quan la sentia. No es van dir res. Ella el va sorprendre quan, sobtadament, va fer girar el cotxe pel carrer del vidre i el va fer entrar triomfal al Mercadal. Les terrasses eren a vessar de gent que reprovava aquell vehicle insolent. La seva taula era buida, com si els hagués esperat tota la tarda. Van sortir pel carrer Major i van reprendre el camí. Ell li acaronava el clatell i ella sentia els seus dits a punt d’arrencar-li els pensaments. El va deixar a casa i ja no es van tornar a veure. Sinó per casualitat.


dilluns, 16 de setembre de 2013

AFRUITAT





Veritablement vaig ser jo mateix qui els va fer venir i tanmateix, encara ara no me n’explico els motius. El cas és que aquí me’ls teniu. Un bon parell de ganàpies —ja t’ho diré. Veieu aquesta poma? És l’únic que no podeu tocar. Us penseu que em van fotre ni cas? Exacte. I és que, escolta, tot pagat, no haver de patir ni per la roba ni pel menjar, horari absolutament lliure, hostatjats ben bé al paradís... En fi, hi ha gent per tot. Veieu això? És l’únic que no podeu tocar. No ho dic per dir. Si toqueu la poma ja sabeu on teniu la porta. És que no me’n sé avenir, una sola condició, només una. Res. Ni puto cas. Sí sí, ja ho podeu ben dir, dec ser del gènere tonto. Jo volia pensar que una parella jove, entenimentada, una parella com déu mana amb tot a lloc, no deixaria passar una oportunitat com aquesta. Sí que —depèn de com t’ho miris— si la cosa no hagués anat així i enlloc d’un parell de ganàpies haguessin estat un parell de xais potser ara no us podria explicar pas res de res i aleshores a mi se m’hauria acabat la feina i la distracció. Potser sí que jo mateix els vaig empènyer, en certa manera. Penseu-hi, l’únic que no podeu tocar. Ves, vist així. Encara em sembla que els sento.


—Estàs emprenyada.

—Mira, ja ha parlat l’observador.

—Dona, no et posis així.

—No et posis així no et posis així. Que no em posi així? Mira, passa. Paaaassa. No et posis així. Déu que et va parir.

—Escolta que no és només culpa meva, eh!.

—És que s’ha de ser burro. Però burro burro. Què dic burro? s’ha de ser gilipolles!

—Mira, si t’has de posar així, més m’estimo que ho deixem córrer.

—Això, deixem-ho córrer, que el nen té la pell fina.

—Dona, la pell fina no, però és que m’acabes de dir gilipolles.

—És que s’ha de ser gilipolles, xato. Que ens acaben de fotre fora del Paradís, del puto Paradís, i tot per una merda de poma! I com que crisi no és la paraula més utilitzada de tot el planeta...

—Veus? Estàs emprenyada.



—Molt bé, algú me’n pot dir alguna cosa?— enceta la veu greu i experimentada del coacher que apaga el projector i es dirigeix a un auditori ple de joves doctorats, doctorands i postgraduats d’ulleres de pasta, samarretes de ratlles i llampants sabates esportives mentre algú, des del darrera, obre els llums de la sala.

—Es podria dir —arrenca pulcrament un jove clenxinat de primera fila que sembla especialment orgullós del seu accent especial- que el treball dels actors ratlla perillosament l’histrionisme caient massa sovint en l’acudit fàcil. D’altra banda, la tria pel que fa a la il·luminació, sobretot en el tall final de l’episodi, és igualment desencertada en tant que

—ve d’Europa oi vostè, senyor Vidal Sasoon? —el talla el coacher que ja ha fet riure la claca de cervellets indies i encara continua —senyor Godard, on va estudiar vostè, a Cannes? Escolti’m setciències, m’importa un rave si les peres de la Jenkins les vèiem en un picat i la cara d’idiota del Pollard en un primer pla! Vostè sap on som? Situï’s per l’amor de Déu, som a Redmond (Washington). Vostè sap com n’és de privilegiat pel fet de seure en aquesta merda de cadira de plàstic? Sap quants genis matarien per ser al seu lloc? Faci el favor d’aixecar-se, venir a besar-me el cul i sortir volant per aquella porta d’allà al final. A la gent de recursos humans els diu que ve de part meva, que li vagin preparant el bitllet de tornada a Venècia mentre vostè s’espera mirant pelis de Sundance. Apa. Ja tarda— Torna al mateix posat de fa una estona, arqueja la cella i reprèn serenament —Molt bé, algú me’n pot dir alguna cosa?—

L’autoestima de la cinquantena de joves brillants que fan suar la sala romanen en un silenci esgarrifat que només escapça el propi coacher. Mig assegut a la taula, somriu, encén una cigarreta i amb un cert aire de desgana, treu el fum i els etziba,

—Exacte. No hi ha res a dir. El missatge és exactament aquest. L’empresa tallarà els collons de qualsevol de vosaltres que gosi dir ni que sigui així –i fa aquell gest pinçant dos dits amb l’índex lleugerament enretirat sobre el polze- a la competència. Ja sabeu especialment a qui. Si l’idiota que va oblidar el prototip de la pometa entre frapuccino i frapuccino hagués treballat per a nosaltres i no per aquella colla d’esnobs ara li hauríem dedicat un minut de silenci. M’explico?—

Amb posat amenaçador s’aixeca d’una revolada i es col·loca ample de pit entre els nois d’or que escolten la veu de l’amo més acollonits que cap altra cosa. Potser és per això l’home riu desvergonyidament. Torna a seure a la punta de la taula. Torna a la veu enganyosament melosa. Torna a parlar.

—Entesos, doncs, feu el favor de seure en rotllana que en Mike us ha preparat una dinàmica molt interessant. Mike?—

Dirigeix un gest inequívoc a un dels homes de vestit fosc i lluent acreditació que havien romàs al darrere de tot en el decurs de l’espectacle. Mentre els joves segueixen les indicacions, algú ha tornat a abaixar la llum i el projector remoreja un cop més al final de l’aula.


Aleshores se’m va acudir allò de combinar tsunami i terratrèmol. Brillant, oi? Us concedeixo que potser se me’n va anar una mica la mà però, sabeu on es fabrica la major part dels components necessaris per a tanta finestreta? El que passa és que no vaig caure en la central i tota la pesca i ara, mira, torna a començar. Aquest cop he provat de crear-la primer a ella i després a ell, més que res per provar. Ja us podeu imaginar que no els posaré pas Adam i Eva. M’he decidit per Josep i Maria. Què me’n dieu? Ja veus, eren els noms que tenia més a mà i així me’ls feia —què vols que et digui— més familiars. Veieu aquesta poma? Ni tocar-la. Si mengeu del fruit prohibit, sereu expulsats del Paradís. Immediatament, sense passar per la sortida ni cobrar les vint-mil peles. Que com ha anat? Això mateix, ni puto cas.


dilluns, 9 de setembre de 2013

UNA BAULA, NOMÉS





Van fer via a dur-los el segon però ja se'ls havia acabat la gana. Ella havia esperat que servissin el vi per començar a parlar i a ell el mig somriure se li havia glaçat. De sobte li va semblar que la música de coberts s'havia aturat i tots els ulls se li clavaven a sobre entre sorneguers i condescendents. Hauria perbocat allà mateix si n'hagués estat capaç i, en canvi, havia pres la copa i d'una glopada havia provat d'ofegar els tremolors que l'havien començat a trair. Sense esma per articular un discurs coherent, havia pretès que fos ella que estirés el fil de la conversa. 

  L’havia coneguda feia tant de temps que ja no sabria dir exactament quan. Generalment, al principi, els enamorats es relaten amb un cert misticisme —que es va repetint gairebé fins a extrems insuportables— cada una de les primeres vegades. Més endavant, es fixa un mínim comú denominador, a partir del qual es dóna per bona una determinada versió de la història. Aquesta és la que acaba per sobreviure. Sobretot gràcies a una estructura invisible de petits detalls que la fan duradora. No és el seu cas. Com que mai no han estat parladors, en la prehistòria havien preferit passar l’estona que l’edat i les circumstàncies els permetien menjant-se recíprocament a petons les anatomies. Es van estalviar un número gens a menystenir de mirades càndides i converses impertinents. A canvi, però, són incapaços de destriar un record d’un altre. No hi ha esdeveniments històrics que els puguin donar un cop de mà. No hi ha calaixeres a vessar de fotografies esgrogueïdes o entrades per al teatre. D’altra banda, la feina els ha dut a canviar tants cops de domicili que és impossible destriar casa seva d’una habitació qualsevol d’hotel.

  Però ara ella havia deixat anar la frase i esperava d’ell alguna mena de cordialitat, tot just la necessària per continuar endavant com qui no vol la cosa. Ell havia estat sempre el darrer. El tret de gràcia. El cotxe a punt. Els visques i els morin. El gargot per tota signatura. Què més se’n podia esperar? Per això l’astorament torna a vexar-li el costat esquerre de la boca —just on s’acaba el bigoti i comença la barba— amb un rictus matemàticament insuportable que ella coneix i que ell no pot evitar. Sobretot ara que no és permès fumar en establiments tancats. La finestra el crida. Mira les ones, tan violentes. No es vol fer de nit. Són tan llargues les hores.

   Ella hagués preferit mentir i esperar una destinació nova. S’hauria estimat més no saber, no entendre, no reconèixer cada un d’aquells símptomes evidents. Al capdavall, que no era el que havien fet sempre? Viure d’esquena. No donar mai la cara. No esperar explicacions. No era escrit enlloc que allò els podria passar, després de tants anys. I tanmateix no podia desfer-se’n com si res. Tots dos eren un de sol. Un coi d’equip. La mateixa màquina al servei de la mateixa causa. Es va mirar l’ampolla del vi i va envejar-ne l’etiqueta, tan plena d’especificacions. L’any, el lloc, un nom per sempre. Massa picant, pel seu gust. Ell aleshores allarga la mà buscant la seva i ella el deixa fer com si l’amor els fos permès. Els ulls del company que han après a disfressar la vergonya i la ira sota la mateixa expressió impermeable. Reconeixeria aquests ulls fins i tot de nit, fin
s i tot sota la tempesta.

   Sabia que aquelles paraules arribarien tard o d’hora però així i tot no havia gosat mai seure a esperar-les. D’ençà de la treva, havia semblat que el món girava rodó. Una casa era una casa. Un acordió, festa major. Les móres gairebé havien fet oblidar els esbarzers. Esperaven diumenge tota la setmana i llavors sortien a passejar poble enllà. Seien a berenar sota un roure altíssim que els parlava de llibertat mostrant-los orgullós les seves arrels i s’encaterinaven amb la crescuda del riu que havia tornat a fer petit el pont de pedra. Però quan arribaven a casa llegien els noms que una bústia mentidera feia presidir l’entrada al seu jardí. I quan, de nit, seien a taula i treien les armes per tornar-les a deixar a punt, sentien un pessic a l’estómac que haurien preferit estalviar-se i tornaven totes les cares que havien estripat. Feien l’amor amb els ulls tan oberts que feien mal. Sempre es torna a fer de dia, al preu que sigui.

 



Aquest blog segueix la cadena de blogs per la Independència de Catalunya que rebo de no paris de cosir i que passo a salut i rauxa