Havien arribat al poble enfilades en luxosos quatre per quatre que les havia descarregades a l’entrada, juntament amb tot de material, just passat el portal a partir del qual els coxes ja no poden accedir. Havien envaït ca l’Hug i fumaven neguitoses per tots els racons amb les seves botelletes d’aigua que sostenien amb dits ossuts i enèrgica determinació. L’Ot diu que en va sentir un parell que parlaven com nosaltres però la majoria enraonaven per petits grups en idiomes estrangers. Com més les miraves, més semblava que n’hi havia. Com si la força de tots els nostres ulls clavats en elles les fes multiplicar-se. Per bé que no n’hi havia ni una que fos idèntica a una altra, totes eren boniques per igual.
La que va entrar a la botiga tenia la pell més fosca que jo hagués vist mai i un somriure enlluernador, que mostrava de seguida que calia. Tombava i remenava i em va fer la impressió que tot s’havia fet petit, gairebé ridícul, mentre ella repassava les prestatgeries. Només de les seves cames —més llargues que tot jo— es podria alimentar una família sencera i tanmateix, en moure’s, hauríeu dit que mai no perdria aquell equilibri elegant. No vaig poder evitar pensar en un animal exòtic que s’hagués trobat de sobte acorralat al meu trist establiment i, quan se’m va dirigir, no vaig entendre absolutament res. Fet i fet, encara que n’hagués conegut la llengua, m’hauria perdut de la mateixa manera que ho vaig fer en el plec de la seva veu. Tan fosca i tan plena d’estelles. Va començar a fer fotos amb el seu telèfon mòbil i, abans de girar cua i desaparèixer, va pagar per un petit ninot de porcellana que jo ja havia deixat per impossible. En sento el perfum, encara. Com de pastissets. Una olor massa dolça per resultar creïble. Vaig córrer a tornar al caire de la porta. Tots els altres havien tingut la mateixa necessitat i seien abocats a les finestres o traient el cap pels portals per tal de no perdre’s ni un segon aquell espectacle impossible que havia pres casa nostra a primera hora. Com si encara fóssim al llit, somiant.
El ramat s’havia escampat arreu on els ulls t’arribaven. Lògicament ca l’Hug no les havia pogut contenir totes i havien vessat com una banyera oblidada que sobreïx per escletxes i porticons. Pujaven i baixaven escales, seien al terra de la plaça, reien enfilades al pendent i es fotografiaven amb la serralada de fons i l’embassament a baix, resplendent. En senties les riallades i els crits, com criatures a l’hora del pati a qui se’ls ha permès oblidar les hores fins que el timbre les faci tornar a fila. La canalla del poble parava boja d’una banda a l’altra, voltant-les, tocant-les. Elles s’hi avenien i hi jugaven mostrant una tendra condescendència que els grans ens miràvem amb enveja i els joves iradament, buidant-se d’un rebuig sec que els sortia de dins. La certesa que, mai abans i mai després, una remor com aquella prendria els nostres carrers. Un brunzit viu que ho amarava tot. Una promesa que havies de caçar al vol. Amb la roba estesa i les olles al foc, les dones havien sortit de casa i s’havien anat aplegant a ca l’Amèlia per compartir un xiuxiueig gens dissimulat que no les privava de seguir l’escena sense perdre punt. Els tractors aturats. Els ametllers a punt de florir. El sol havia enganyat l’hora i l’estació de l’any per a posar llum i escalf des de la corba dels rucs fins a l’ermita petita. Només el pic de les bruixes quedava a l’ombra, i encara.
Després de la primera, en van entrar encara deu o dotze més, a la botiga. Entretenien els quilòmetres de dits i pestanyes per la pols de les meves foteses i permetien, no sense fingiment, que jo les observés amb un desfici mal dissimulat. Et calia menys d’un minut per encaterinar-te d’aquells cabells nets i lluents, que totes apartaven amb un gest idèntic que esdevenia cruel de tan innocent com era. Mocadorets de seda exagerant-ne els colls. Ulleres fosques. Bitllets grans en moneders petits que m’anaven omplint la caixa i buidant els prestatges. De sobte, se’m va presentar un dolor insuportable al costat esquerre del cap, com si de tots els pètals de la seva pell n’haguessin fet un martell que haguessin emprat per colpejar-me en un descuit. Potser devia fer el gest i tot, de defugir tal violència, perquè una d’elles em va oferir els seus ulls amatents com a consol. Prunes clàudies. Quan se’n va anar la darrera, vaig apressar-me a la rebotiga esperant que el cafè que havia oblidat de prendre em salvés.
La música em va tornar a fer sortir. Malgrat el desencert d’un volum exagerat, aquella melodia melosa convidava a formar part del desgavell. Un esquadró de joves vestits de dol rigorós, que no havia deixat de feinejar ni un moment, havia pres possessió del camí vell. Tot d’estructures metàl·liques, panells de plàstic i enfilalls de roba havien convertit aquell racó en un univers aliè al nostre raonament però que continuava creixent al compàs d’aquell piano traïdor. Ens n’arribaven els crits i les ordres d’un que semblava dur-ne el comandament a còpia de gesticulacions neguitoses i curses d’una punta a l’altra. Com si s’hagués tractat d’un avís concertat, les criatures van deixar estar les noies per córrer a formar gotims de boques badades. S’enfilaven dalt de marges i pedrots i resseguien atentament aquella corrua d’operaris inesgotables. El petit de cal Taca va ajudar a carregar uns tubs que eren a punt d’escolar-se pendís avall i immediatament van comparèixer milions de mans menudes oferint-se pertot.
En tota la meva vida havia vist sortir la vella Medea de casa seva tan sols dos cops. El primer, quan acompanyava serena la comitiva pel seu espòs difunt. Vaig saber que era ella només per la manera d’arrossegar la cama esquerra tal i com havia sentit dir. Durant la cerimònia, ella es va quedar asseguda fora, fumant en un pedrís que feia guàrdia davant l’església. Va tornar a acompanyar el seu home fins a la porta del cementiri i se’n tornà a casa quan tots van ser fora i aquell ben colgat. D’aleshores ençà no l’havia tornat a veure fins aquell dia, el segon cop. Passejava rejovenida entre les noies, oferint-los les seves dents escasses i xerrant pels descosits del seu vestit fosc, massa curt pel gust de les poques dones que encara quedaven amb la seva mateixa edat incerta. Si no fos notori, costava endevinar quina havia de ser la cama dolenta perquè feia via trescant pels empedrats, compartint cigarrets amb les estrangeres que se l’havien feta seva de seguida.
No ho sé del cert quan es van començar a desvestir. Hi havia una barra llarguíssima plena de roba de tota mena penjada curosament i les noies s’hi havien anat arremolinant. Canviaven una peça per una altra i desfilaven cap un extrem on un parell de peluts els fotografiaven en totes les postures que us poguessin venir al cap. Algú que hagués estat dalt el pic de les bruixes, hauria dit que les formigues s’havien posat finalment a treballar. Una fila avançava en ordre cap a les càmeres i una altra fila impecable tornava escrupolosament al punt de partença. Tots aquells pits i aquells culs que de primer ens havien fet obrir els ulls gairebé fins a ferir-los, de sobte s’havien convertit en bocins de carn del mateix to avorrit que les neveres d’un escorxador. Vaig buscar la pell tan fosca de la meva primera clienta del dia però em vaig perdre de seguida. A mesura que anaven enllestint, aquell exèrcit de nuesa anava botint la plaça de la font. Potser s’havien oblidat que anaven nues o potser és que nosaltres anàvem massa vestits, però el cert és que actuaven amb tanta naturalitat que trobaves que ni les criatures no les miraven ja amb cap mena de lascívia.
De fet, la canalla havia començat a preocupar-se pels cotxes que feien passar la seva paciència a l’entrada del poble. Ningú de l’equip no havia vist que s’entretenien apedregant-ne els vidres i punxant les rodes. Desmuntaven els seients i els duien fins al descampat del davant de la cova. Havien anat amuntegant-los fent-ne una pila on després abocaven altres parts dels vehicles que ja eren només un esquelet sense fesomia. Sentíem el riure de les noies que seien en rotllanes impúdiques de xerrera incomprensible. Com que els operaris eren tots bevent a ca l’Hug, no van veure com els nostres joves els havien anat prenent l’equipament, com feien farcellets de la roba i la carregaven fins a la cova on el munt ja començava a fer patxoca. Al camí vell ja no hi quedava gairebé res que no fossin les estructures metàl·liques i els llums de les càmeres que encara no havien acabat de retratar.
Potser alertat per tant exercici, aquell que ens havia semblat el director va advertir les incursions del nostre jovent i, encara sense dir res, va cercar amb la mirada on anava a parar tot allò que li havien estat manllevant. Es va apropar a la barana del mirador des d’on el descampat quedava a cop d’ull i va veure el munt tan ben format a l’entrada de la cova. Amb els ulls esbatanats, va deixar anar un crit desarticulat que va descobrir innecessari, quasi impertinent. Aleshores va llambregar al seu voltant, com si volgués aclarir-se la gola i les idees. Va veure les noies abstretes, voltant la font, i la gent del poble que semblava que reien les gràcies d’aquells petits salvatges. Va anar a parlar amb un dels seus i es va fer acompanyar fins a l’alcalde, que jugava a cartes amb els operaris sobre el feltre verd de la taula més gran del bar.
El nostre cap i els altres jugadors de whist van aixecar-se educadament i van seguir el director i el seu ajudant fins al forjat. Només el nostre no suava. Els altres havien encetat fins i tot un riure histèric que de seguida va quedar entès quan es va veure que la pila havia començat a cremar. La canalla cantava cançons i jugava a saltar el foc i els forasters no donaven crèdit al que veien de dalt estant. Un dels fotògrafs, que s’havien aplegat al petit grup, s’havia engrescat a prémer el gallet de la seva càmera fins que algun company l’aturà amb un cop sec de colze. El poble sencer es va anar afegint a l’empedrat del mirador. Ens abocàvem per sobre la barana i rèiem i picàvem de mans seguint el ritme de les cançons que venien de baix. Les més velles coneixien una lletra un xic diferent de com les cantàvem nosaltres i no va faltar alguna enganxada entre els que defensaven un text o l’altre.
Medea s’havia endut les noies passejant pel camí nou. Buida la plaça de la font, una processó de pells colpidorament nues havia seguit la cama arrossegada de la vella. Si t’hi fixaves bé, en podies veure un parell o tres que encara no havia arribat al pic de les bruixes. Com que algú havia fet callar els altaveus, se sentia només els espetecs del foc i una asincronia de veus rovellades que feia confortable el joc dels més menuts. Mirant de trobar una explicació raonable, el director s’havia endut el nostre alcalde en un apart, al final del pla. El vèiem gesticular neguitós mentre l’altre s’acaronava les barres pentinant una barba que feia anys que duia ben afaitada. Va cridar els seus operaris que abraonaven ara el nostre representant que no semblava especialment preocupat, sinó tot el contrari, fins al punt que aquest els feu callar tots amb un sol crit, sec i cru. Ens va mirar i va somriure. Va prendre el director per l’espatlla i el llençà mirador avall.
Algun dels operaris va començar a plorar. Un plor que es va agreujar quan s’apropà al forjat i descobrí que la canalla ja havia arrossegat cap el foc el director, que encara movia espasmòdicament i ridícula les cames. La meva pedra va tocar de ple l’ull esquerre d’un dels fotògrafs que havia arrencat a córrer d’esma cap on érem nosaltres. L’Ot va pelar els altres dos fotògrafs amb una branca que encara no entenc d’on havia tret. Després els vam enviar avall on anaven a parar tots, com un degoteig festiu de cossos sense vida que els més vells llençaven entre tres o quatre. Encara no tocaven terra que ja els havien fet cremar a la pira. No teníem ni temps de sentir-ne el so que feien en picar sobre la pedra. A l’hora de dinar ja no quedava ni un senyal d’aquella visita inesperada. Potser una olor no del tot desagradable i les darreres brases de la cova. Vam saber que la vella tornava a ser a casa i de les noies ningú no en va parlar. Llàstima.
