dilluns, 30 de desembre de 2013

POSTAL #34






He deixat que el temps passés sense ser-ne l’amo, no me’n puc desdir. Es pot ser alhora l’hereu i l’esclau? Ho confesso, vaig cometre l’error de creure que era dins el quadre quan, en realitat, només m’havien permès contemplar-lo. I ara una veu metàl·lica m’ha recitat un retret. Em quedava el teu número de telèfon. Ja no tinc ni això. Compto amb el retall estripat d’un diari vell que ve sovint a vexar-me. Hauré d’aprendre a convertir els tres o quatre records que no he sabut esborrar en el bagatge capaç d’arrossegar-me. Esperava tota una altra cosa. Tu venies corrent a salvar-me i jo et sorprenia amb una casa de pedra, la llar de foc encesa. Ja m’he deixat tornar a enredar per la literatura. T’he de deixar, truquen a la porta. Faré veure que no he plorat i enganyaré tothom amb un somriure que tu entendries. Si fossis aquí.
 
 

dilluns, 23 de desembre de 2013

CAMISES DE FLORS




Dius que el teu germà s’ha canviat el cotxe un altre cop. Que haurà de fer-se fer una altra plaça d’aparcament perquè ara s’ha trobat que no li cabia, de tan gran com és. Vermell, és clar. Com tots els altres des que va fer els quaranta, es va deixar aquella cua rinxolada i va començar a dur camises de flors. Somric i callo perquè m’és absolutament igual. Dius que la petita va començar a fer violí com la nostra però que no va durar ni dos anys. Que després va provar el piano i no gaire més tard una flauta travessera que li van fer dur expressament del Japó. Ara es veu que l’han apuntada a percussions africanes amb el paio que els cuidava el jardí. Què vols que et digui si a mi tot això m’importa una merda. Dius que el llum de la cuina torna a fer el ruc i no trobes el telèfon d’aquell noiet que va venir l’última vegada. Aquell que et va explicar que es casava amb una equatoriana que havia conegut per internet i no sabia com explicar-ho als seus pares. Que fa pampallugues, com si jugués amb el soroll de la nevera. Però jo no sé de qui parles i m’invento dos o tres noms versemblants per fer veure que t’escolto raonablement. Dius que has demanat menjar, que no pot trigar. Fas el gest de començar a parar la taula i entenc que menjarem el mateix estofat perfecte que fa mesos que mengem. Trec pa del congelador i encenc una cigarreta sense dir res que et pugui fer entendre que tant m’és una cosa com l’altra. Dius que aquest matí has tornat a obrir el balcó de la seva habitació, que t’has quedat mirant com les gotes entraven i feien seves les sanefes del terra. Que has tornat a posar la mateixa cançó i t’has posat a plorar i et volies morir. I jo callo i abaixo la vista perquè no vull que t’adonis que fa estona que miro la cama que et falta i em mossego la llengua per no insultar-te, filla de la gran puta, que si li haguessis cordat el cinturó la nena encara seria viva.
 
 

dilluns, 16 de desembre de 2013

UN SOMRIURE ANTIC PER UNA PENA NOVA DE TRINCA




Ha sentit com ella cridava el seu nom però n’ha esperat un segon cop abans de girar-se i fingir un somriure antic. Fa molt que no gosa mirar-la als ulls, com si fos possible que ella pogués endevinar-li els desitjos sense voler. Els evita tant com pot igual que evita la seva conversa o els somriures compartits. Qualsevol fil capaç d’arrossegar-lo al vertigen de saber-se descobert. Poc a poc, ha après a oblidar que mai no ha dit les paraules que hauria volgut. Poc a poc, ha après a buidar de somnis les hores quotidianes i —a força d’empènyer el neguit— torna a gaudir de l’ensopiment general, d’altra banda tan còmode i comprensible. Primer, un esglaó i tot seguit, un altre. Per descomptat ella mai no ha participat en cap joc més enllà del que fóra raonable. Al capdavall, quatre parets no fan una casa. Les paraules s’arrepleguen soles i és cadascú que les endreça com vol o com li plau. Així doncs, no es podria atribuir cap responsabilitat a un silenci o bé una síl·laba tònica sinó al qui s’encarrega de guardar el missatge. Per ser justos caldria dir que certes rutines disfressen fets extraordinaris. O tot just a l’inrevés. Força sovint, un fet desproveït d’interès es converteix en una veritable celebració gràcies a un parell d’espelmes i la melodia encertada. És del tot imprescindible ensinistrar la realitat. En el decurs dels segles, diverses ciències i altres disbarats han provat debades de fer-la enciclopèdica, ximpleries. Un pentinat diferent, una llamborda bruta o l’olor de pa poden malversar mètodes i fórmules consagrades. És innegable que li coneix els defectes. Ben mirat, podria confegir milers de llistes amb detalls d’ella que ell avorreix fins a dir prou. Les dents massa grosses. Una piga tossuda. L’absència d’escot on abocar-se. I tanmateix, quina importància es pot donar a allò que és obvi? No són els seus desperfectes allò que ell adora. O potser també. O potser precisament. Posa les mans a la butxaca a fi de trobar les claus de les pròpies certeses. Una estructura on aferrar-se davant del sotrac de tenir-la a tocar i saber que el seu clatell és més lluny que el tou dels propis dits, més lluny que l’edat on tot havia estat permès. Li sent la veu i es priva el tremolor a còpia de banalitats que localitza en el punt just que va de la primera finestra a l’últim balcó d’un carrer que hauran de recórrer plegats tant sí com no. Per això passeja de puntetes per la seva veu quan li diu el nom i espera un segon cop per tal de girar-se i fingir un somriure antic per una altra pena, nova de trinca.
 
 

dilluns, 9 de desembre de 2013

POSTAL #33





M’he endut el poeta i sa mare a veure plorar Sant Llorenç. Ens protegia una manta de quadres que pertany a la calaixera de casa. L’avi no ha vingut. No surt de casa més enllà del capvespre. Ens hem ajaçat encara amb la panxa plena d’una truita que feia somiar les patates i un pa encrostat que les desvetllava de neguit. Hem vist la nit foradar-se i estripar-se i el marrec s’ha carregat d’uns versos que ja no podrà deixar de reescriure. Els desitjos corrien a empaitar les cues bellugadisses i ens hem adormit entre una paraula i una altra. I sí, he recordat la gespa i la tempesta, l’olor de la platja tan a prop i totes les besades que van precedir-nos la sorra d’aquell estiu ple d’estels. Me’n reconec presoner.
 
 

dilluns, 2 de desembre de 2013

PESOS I CONTRAPESOS






— M’ho hauries d’haver dit.

— T’ho hauria dit.

— I no ho vas fer.

— És evident això, ara.

— És que no ho vas fer.

— De debò que volia, t’ho juro. Però no trobava mai el moment.

— Això també és evident.

— Comprendràs que no era fàcil.

— No, per a mi tampoc.

— Què hi hauríem guanyat?

— Què hi hauríem perdut?

— De debò, quina diferència hi ha?

— Temps, per exemple?

— Temps sí, molt de temps.

— Jo hi comptava, saps?

— I què ha canviat, ara?

— Tot, no et sembla?

— I si no ho sabessis? I si avui tampoc no hagués dit res?

— Encara hi comptaria.

— Aleshores?

— Doncs que ara sóc conscient de la meva estupidesa.

— La meva, ja ho pots dir.

— No, la meva.

— No puc justificar res.

— No gosis ni provar-ho.

— No podria.

— Tampoc no tinc excuses.

— Ningú te les ha demanades.

— Ho sé, però podrien ajudar, no trobes?

— Quan han fet servei, les excuses?

— És això i prou.

— Sí és clar.

— Per què t'hauria d’enganyar?

— Per què t’hauria de creure?

— Pesos i contrapesos.

— Merda i més merda.

— Comptes i balanços.

— I encara més merda.

— Perdona.

— Ja hi pots comptar.

— Si us plau, perdona’m.

— ...

— Hem de confirmar que hi anirem.

— Ja els trucaré jo.

— Vols que truqui jo?

— He dit que els trucaré jo.

— A mi no em fa res.

— A mi, tampoc.

— Entesos.

— Has pres la bossa?

— Ara l’agafo.