dilluns, 13 de gener de 2014

ESCENES D'INFANTS


detall d'una pintura de Valeri Salvadó


Encara no havia sortit del supermercat que ja es va adonar que la caixera s’havia equivocat. Es va aturar un moment, fent equilibris amb la compra, per poder repassar el tiquet que duia rebregat a la mà amb les monedes del canvi. Efectivament li havien passat dos cops la capsa de bolquers. Va fer un parell de passes enrere i va veure que la cua per cobrar arribava més enllà dels congelats però s’hi va apropar. Només uns metres. Fins i tot es va escurar la gola davant d’aquella noia de cabell brut que anava passant productes sobre el lector sense aixecar mai la vista. Per tal de cridar la seva atenció va deixar anar un mot senzill, de disculpa, que naturalment resultà inútil. De fet, probablement ni tan sols no l’havia sentit. Un paquet d’arròs, un altre de macarrons i un pot de llenties cuites. La següent clienta desava la seva compra a la bossa i se’l mirà de cua d’ull quan va treure el moneder. Tornà a repassar la filera que ara ja arribava fins al pa. Decidí deixar-ho estar, malgrat tot.

   De camí cap a casa va veure l’Íngrid que baixava pel carrer ample amb el violí penjat a l’esquena i la trena a mig desfer. Va alentir el pas per evitar que coincidissin les mirades i es va mig amagar rere una furgoneta de repartiment que havien aparcat de qualsevol manera sobre el cantó de la vorera de la farmàcia. D’aquella posició estant, es va quedar contemplant-la fins que es va recordar que faltarien vint-i-tres euros amb trenta i aleshores va començar a córrer cantant una cançó que havia sentit al taxi aquell matí. Quan va arribar al portal, don Emilio li va obrir la porta i l’ajudà a carregar les bosses fins a l’ascensor. Ell aguantava la respiració per no sentir l’olor a florit que l’altre escampava arreu cada cop que obria la boca amb les seves cortesies. Protegit ja per la maquinària en marxa, va dedicar els cinc pisos a escrutar el paquet de bolquers. Un de sol. Ple de dibuixos per a criatures que encara no distingeixen formes ni colors. I un sotrac final.

   Amb l’objectiu d’estalviar-se el tràngol de creuar per davant de l’habitació dels pares, va decidir entrar per la porta de la cuina i es trobà la senyora Zgufsova que bressolava l’Ona al compàs d’un Mompou primerenc que ell va aprovar amb un gest proper al somriure que l’altra devia prendre per una cordialitat. Deixà les bosses al rebost i s’aturà a mirar la germana que començava a adormir-se. Aquell paquet esquifit de pell blanca i cabells exòticament rinxolats que passava el dia en un grinyol indeterminat. Deixà el canvi al platet de nacre que els avis Brell havien dut d’Indonèsia, però de seguida rectificà tornant les monedes i el tiquet al fons de la butxaca dreta del pantaló. Els dits tornaven debades a repassar el producte d’una operació aritmètica desfavorable. Com que s’adonà que, del final del passadís estant, un mirall l’espiava, va córrer a amagar-se a la seva cambra.

   Es va asseure a la vora de la finestra, escampà els diners sobre la catifa i es quedà esguardant-los el temps d’un ostinato. Llavors obrí un calaix, tragué un bitllet de vint, dues monedes de dos euros i ho llençà al costat dels altres diners. Apartà les cortines i va veure un home que remenava la brossa i amuntegava els objectes escollits en un carro de la compra. Li va semblar veure un peluix igual que en Flyte. Es girà d'una revolada cap al prestatge verd i hi sorprengué un espai buit completament nou que el va fer témer el pitjor, sobretot quan en Flyte no va aparèixer en cap dels racons on hauria esperat trobar-lo. Corregué cap a la finestra però al costat del contenidor ja només hi havia un gat massa entretingut a llepar-se les clapes. Començava a ploure. Comptà els cotxes que duien els llums encesos i els cotxes que duien els llums apagats. Resseguí els gargots que la pluja havia començat a dibuixar a les façanes del davant i, quan se'n cansà, recollí els diners i se'n tornà a la cuina.

   La nena i la senyora Zgufsova ja no hi eren, més s'ho estimava. Quedaven només les impressions íntimes d'un piano aliè que acompanyava un cert regust de l'olor de totes dues, a mig camí entre un pastisset dolç i la cera cremada d'una espelma d'aniversari. Es desampallegà per fi dels diners tornant-los a deixar al platet nacrat, es preparà una tassa de xocolata calenta i s'assegué. Sobre la taula algú havia deixat una novel·la, massa nova per ser gaire bona. Així i tot, li resultà útil per entretenir els dits. Li va semblar impossible que hi hagués algú disposat a passar d'aquelles deu primeres pàgines i tanmateix la postal d'un paisatge suec a la meitat del volum s'entossudia a afirmar el contrari. De seguida, les motllures del sostre van esdevenir més entretingudes i es va oblidar completament que tenia un llibre a les mans. Se'n recordà només quan les necessità per fer una glopada nova.
  La mare el va sentir quan creuava el passadís i el va cridar. Es va aturar sense contestar i va veure que la porta era entreoberta. S’hi apropà fins al punt just que permetia veure sense ser vist. Ella tornava a ser al llit fumant a les fosques. La punta de la cigarreta s’encenia i s’apagava com si es comuniqués en alguna mena de codi secret. Va tornar a dir el seu nom i ell s’entossudí en la comoditat del silenci. Cap dels dos cossos no havia fet ni el més lleuger moviment. El pis sencer havia romàs estàtic, amagat de la tempesta amb la tempesta mateixa. Entrà i s’assegué a la butaca, a l’esquena d’ella. Els cabells embullats sobre els llençols el van fer pensar en un incendi. Sense girar-se, ella va preguntar per la nena i ell en tingué prou amb un monosíl·lab. Hauria volgut entendre l’absurda necessitat d’exhibir el propi cos i reprimí l’impuls de cobrir aquell cul massa jove perquè no suportava la idea d’apropar-se’n ni un mil·límetre més. Agafà una cigarreta i se l’amagà. S’aixecà amb una excusa, agafà una segona cigarreta i se n’anà. 

   No feia servir mai ningú aquella terrassa, llevat d’ell. Com si la cultura es pogués comprar a pes, la biblioteca sencera havia estat un caprici del seu pare que només ell aprofitava per amagar-se de la resta i sortir a fumar. En tant que l’aigua havia omplert tots els racons que havia trobat sense que semblés tenir-ne prou, ell anava pipant i tossint protegit per un rafal de fusta massa envernissada. Escrutava la nit que havia arribat abans d’hora i havia empès les famílies a jugar a les casetes. Finestres que s’encenen i s’apaguen, sofregits i olles de brou, converses atropellades davant de televisors en marxa. Es va aixecar per llençar la burilla però es tornà a asseure, la deixà al seu davant i seguí amb atenció l’agonia d’un foc petit consumint-se i el ridícul espetec final, gairebé indigne. Entrà i deixà la porta oberta. Les cortines van mirar de seguir-lo sense arribar gaire lluny. 

   Obrí el llum de la tauleta i es disposà a reposar sobre la pell immaculada d’un sofà que sempre ha trobat incòmode, que el fa pensar en burocràtics safaris colonials a l’Àfrica. Els prestatges havien fet seves les parets omplint-les de tots els colors adequats, ben arrenglerats. Paraules perdudes que s’enfilaven fins al sostre. Va encendre el segon cigarret mentre els ulls li buscaven un cendrer que haurien jurat haver vist la darrera vegada. Se’n desdigué quan va veure que les primeres cendres havien començat a festejar amb la catifa. A l’empara de marcs de plata curosament recargolats, tot de fotografies esquitxaven violentament la sala amb l’escenificació d’una història que ell era incapaç de reconèixer com a pròpia. Somriures vestits de blanc. Esquitxos d’estiu a la platja. Nadons en braços de debò. Va llençar la burilla a terra i l’ofegà amb la sola de la sabata i la remor de la pluja. 

   El plor de l’Ona omplia el pis de baix. La senyora Zgufsova havia apagat tots els llums abans de marxar però havia deixat encesa la música del piano que sovint ensinistrava el son de la seva germana.