dilluns, 27 de gener de 2014

I VA NÉIXER UN PAÍS



El dia començava a caure esgrogueït i, com el fum vermell de quatre reactors impossibles, uns núvols allargassats avisaven la tempesta que havia de venir. Amb les mans a l’ampit de la finestra, el President esperava el moment. La resta de membres del Govern eren encara al mateix lloc on ell els havia deixat després de la darrera reunió. Plegats de mans al voltant de la taula amb la mirada perduda i els nusos desfets de les corbates. Contra tota norma i convenció, alguns havien començat a fumar i de seguida ho havien convertit en la justificació adequada per aquell aire irrespirable que trobava tot aquell qui arribava. Familiars, companys, treballadors de la casa que se’ls havien anat afegint a mesura que els minuts empenyien. Alts càrrecs, diputats d’uns i altres així com noms destacats de la història recent arribaven a ramats de seguida que s’havia conegut la notícia fins a convertir els volts del Saló en una zona gairebé impracticable. El Palau sencer s’havia anat omplint des que havia corregut l’avís que ja era imminent. Havien hagut de donar ordres perquè tanquessin portes però havien permès que els periodistes fessin seu el pati dels tarongers i no havien tardat a cosir-lo de cables i cròniques a punt per ser convenientment reescrites. Sota el turc, els més veterans havien començat una porra macabre que els més joves evitaven escrupolosament. Malgrat l’enrenou, una mena de silenci angoixat obligava tothom a conversar entre murmuris. De la plaça, en canvi, cada cop més atapeïda d’estelades, arribaven els crits eixordadors d’un exèrcit de ciutadans que espontàniament s’havien concentrat per envoltar l’edifici agafant-se de les mans els uns els altres convençuts d’evitar l’inevitable. Abans d’adonar-se’n, les cadenes s’havien multiplicat i hauria estat impossible arribar més a prop de quatre o cinc illes de cases. Cada cop que un dels helicòpters sobrevolava aquella gernació, ells replicaven enfervorits entonant com una sola veu consignes carregades de determinació. Quan havia començat a plovisquejar, gairebé ja fosc del tot, va aparèixer de cada cantonada un pilar caminant que s’obria pas miraculosament a través d’uns corredors invisibles que els van anar menant fins al centre mateix de la plaça, on aleshores van encarar-se al mateix balcó on aquell matí el President havia sortit per proclamar un somni. Les quatre anxanetes van deixar de fer l’aleta per desplegar entre totes una immensa estelada que de seguida va córrer per damunt de tots els caps fins a topar amb els mossos que custodiaven l’entrada. Un d’ells, que havia romàs impertèrrit fins aquell moment, la rebregà i la feu entrar a Palau. Sense temps perquè el poble articulés alguna mena de queixa, la tela va aparèixer de nou dalt del terrat des d’on, no se sap qui, la va fer caure estenent-la de tal manera que ja cobria bona part de la façana. Al despatx, el Molt Honorable havia rebut la família de qui es va acomiadar amb solemnitat. El petit, que ja no n’era tant, se li havia abraçat mentre els altres dos s’aferraven a la mare mirant entre tots de reprimir debades un petit plor impotent. Abans de tornar al saló amb els seus, ella li arreglà el coll de la camisa i amb el palmell de la mà improvisà una darrera carícia. Al punt d’obrir les portes, havia esclatat una ovació que obligà tots els presents a posar-se dempeus. Hauríeu dit que aquell aplaudiment ja no es podria aturar quan contaminà tot aquell que es trobava a l’edifici fent retronar les parets. Es va sentir la veu d’un que cridà “Pre-si-dent” i la proclama es va estendre com per art d’encanteri. Ja tothom cridava aquelles tres síl·labes. Ell es va afegir al compliment picant de mans i mostrant-les obertes en totes direccions en senyal d’agraïment. Malgrat tot, havia estat capaç d’articular un somriure emocionat que oferia carregat d’humilitat mentre mirava de dreçar una espatlla que havia carregat de feixuguesa viatjant els darrers mesos al llarg i ample del continent. Molt més sec que quan l’havien escollit les urnes per primer cop, amb la meitat dels cabells que s’havien aclarit, conservava encara l’atractiu que coincidien en reconèixer tots els qui el veien al natural i que ara es disposava a adreçar unes paraules als presents. Un sol gest convidà al silenci que semblava impossible mig minut abans. Conscients de la transcendència del moment que eren a punt de compartir, molts mòbils van il·luminar-se encarant les pantalles cap aquell home. Tan breu com solemne, en tingué prou amb dues frases i mitja per tornar a encendre un fervor renovat i ple de vigor. Decidit, abandonat a la pròpia dissort, obrí les portes de la balconada bressolat pel govern en ple i la mà de la seva dona que ja no el deixaria. Als seus peus, un país sencer cantava els segadors i ell s’hi afegí com una veu més, una entre tantes. Hauríem volgut que aquell instant durés per sempre. I aleshores, qui sap d’on, es va sentir el tret.

4 comentaris:

pons007 ha dit...

Avui el meu bloc compleix 8 anys i faries que fos el bloc més feliç de la catosfera si et passessis a felicitar-lo, moltes gràcies!

pons007 ha dit...

sabria greu pel pobre president, però no estaria malament tenir un màrtir per la causa, sempre dona molta publicitat...

xavier pujol ha dit...

Puc apuntar un final feliç?
Sort que el president duia armilla salvavides!

Fita

Daniel Recasens ha dit...


Benvingut als orfes, Xavier, i gràcies pel comentari.