dilluns, 24 de febrer del 2014

LES COLUMNES DEL KURSAAL



Ell mira l’hora i veu que se li ha fet més tard que no es pensava. Hauria triat un altre lloc i un altre moment però s’ha conformat a quedar amb ella en plena guerra civil, a la ciutat on viu. Cap de les novel·les històriques que hauran d’endur-se qualsevol premi en el futur no han estat escrites, per això ignoren —encara sort— que perdran la vida adulta immersos en l’argument d’una sèrie de televisió grisa, abocats llastimosament als llocs més comuns. Ara per ara —fixeu-vos— ell fuma d’estraperlo assegut sota un rafal. No és doncs per casualitat que evita la pluja de projectils. Comença a ser habitual que rat-penats i esparvers els festegin el cel i esquitxin de bombes les hores mortes. De fet, arreu on distreu la mirada, s’enrunen les cases i els racons s’omplen de pols. La gent s’escampa amunt i avall en un exercici de corredisses desordenades, trenats de braços i cames, gestos tràgics que ell troba exagerats, fins i tot lletjos per ser primavera. 

Absort en l’edifici del Kursaal, “La hija de Drácula”, “La casta Susana”, les columnes del qual han anat a petar al mig de la plaça, no la veu arribar. Ella encara tampoc perquè camina amb un llibre que és a punt d’acabar obert a les mans, posem Hilde. Tan concentrada se li apropa, que no s’adona que acaba de trepitjar els cinc dits d’una mà solta sense braç conegut i de poc no ensopega amb un cap difunt que rodola just a temps Llovera avall. Llavors sí, blanca i radiant com una núvia, ell la descobreix i no diu res per tal d’assaborir-ne furtivament la presència. La manera com somriu després de tancar la novel·la i desar-la a la bossa li fa venir al cap, quines coses, una cançó que encara no s’ha escrit. Noia de porcellana, ves. Li allarga la mà i ella el mira melosament abans de seure-hi ben a la seva vora. No es diuen gran cosa. Prefereixen que parlin les pells, no haver de cridar. Sobretot a causa de les sirenes, els plors i l’enrenou d’edificis ensorrant-se que els obligarien a un volum gens romàntic, ja m’enteneu. 

Encara agafats de la mà, esquivant ossos i extremitats ensangonades, passegen embadalits fins al Mercadal. Algú en diu Plaça de la República, precisament ara? Decideixen seure a fer un cafè al Mundial, que és cosit a forats per on s’endevinen les llambordes aixecades, les muntanyes de terra i les empentes per entrar al refugi. Primer un tro. Tot seguit l’estrèpit d’un client suat i brut que ha entrat d’una revolada a informar tothom que la bomba ha caigut a la casa Pedrol però que s’ho ha endut tot, posa’m un quinto que les desgràcies fan set. La gent surt a veure la torre de la casa Navàs que és feta a miques pertot. Un trencadís de vitralls que reinventa per força el modernisme. Os i as. I més corregudes. I tot això, a mi, qui m’ho paga?

Com que els emparen els esdeveniments, s’amanyaguen gairebé sols, desproveïts de vergonya, al fons del local. Vet aquí el seu paradís: Un elegant mirall tort, parets esguerrades i una llarga barra de fusta per espolsar. Embriagat per aquella permissivitat sobrevinguda, ell avança posicions per sota la taula entre les cuixes d’ella. L’esquerra tendeix a obrir-se i deixar fer. La dreta, en canvi, ha resolt mantenir la fermesa fins al final i s’entossudeix a capturar aquells dits esgrogueïts pel tabac que ja somien ser a prop de l’objectiu. L’amo no sap si escurar-se la gola o deixar-los fer. De moment opta per regalar-se la vista entrellucant de reüll aquestes cames joves que una faldilla entretinguda ha deixat a l’abast de tothom. Posa una mica de música, home!

Reconeguem-ho, no hi ha res com l’orquestra de Glenn Miller per acompanyar una bona escena d’època, especialment en ple assetjament militar. Malgrat tots els retrets que se li poden fer, aquesta poesia metàl·lica, aquest trombó vibrant, faria trempar qualsevol. De fet, ell fa estona que té el flautí en solfa. Se’l reubica com pot i s’aixeca a pagar el compte. Convida la casa, campió! Corrent per sota els porxos enfilen el carrer del vidre fins a la pensió. Saluden la mestressa, olor de lleixiu, picada d’ullet. I pugen a l’habitació que el noi va llogar quan va venir a treballar a la sedera. Mancada del mobiliari suec que l’haurà de redecorar molts anys després, la cambra és un prodigi de sobrietat malgrat el preu que en demanen. Li sabrà molt de greu, el dia que se n’hagi de mudar.

Ella és aquí dalt per primer cop —si el seu pare ho sabés la faria seure a fer escales al piano fins a les primeres eleccions democràtiques. Sorpresa per aquell ordre exquisit, quasi marcial, nota com les galtes se li enrogeixen i tremola tota dessota el vestit. Per fi un home de debò per a ella sola, es diu. Ell li ofereix un vermut que té amagat a l’armari i ella no sap dir que no, malgrat que troba que no caldria tanta rucada si, al cap i a la fi, tots dos saben què han vingut a fer, oi? Més ranci que amarg, engolen el beure i esperen que l’altre comenci, posem per cas, a treure’s la roba. Però els rituals no són coses de riure. Ell l’estira a la vora del llit i li enretira els cabells rere l’orella que ara farceix a besades suaus que ella agraeix. Es descalcen empenyent les sabates amb els peus i ell se la mira de tan a prop que li podria comptar les pigues. Abans que tornin a sentir els savoia ja són nuets sobre els llençols.

En un moment de lucidesa, ell pensa que és una sort, aquesta guerra. Tret dels vells i les criatures, no queda un sol home com déu mana ni a la ciutat ni als pobles del voltant. Com, si no, hauria encaterinat la filla de l’amo amb aquesta camota de fusta que porta el compàs? Perquè fa temps que la ronda, no ens hem d’enganyar. I ara la té aquí, sobre seu, repassant-li a llepades l’esquena. No és que no li agradi, massa i tot que li agrada, però es coneix que no hi està acostumat, ell, que el lliguin al llit i li colpegin les natges amb la corbata dels diumenges, no sé si m’enteneu. Tota la tarda que pensava en aquests pits i ara que els té a tocar, serà possible que la molt puta faci nusos mariners? A l’hora de la veritat, tanta conya tanta conya i no hi ha manera que se li aixequi l’ànim —atribolat com està— per molt que l’altra faci veure que no se n’adona. Vinga gemegar i vinga fer grinyolar, què sé jo. Per fortuna, l’impacte d’un projectil fa esclatar l’edifici del costat i, vulguis que no, entre el sotrac i el fum, la cosa es refreda una mica. Comproven que tot sigui a lloc. Es vesteixen. Fumen al balcó per assegurar-se que les misèries són només alienes i qui dia passa any empeny.

La resta ja us la podeu imaginar de tants cops com ha estat escrita. Ella li fa saber que està embarassada. Es casen a Misericòrdia i, a la festa, la tieta beu massa i confessa que estima el sogre que és al pis de dalt perseguint minyones. Un cosí falangista enreda el mossèn perquè toqui el violí a la sagristia de l’ermita i la veïna se’n va a Londres a avortar i coneix un guitarrista heroïnòman que resulta que és fill natural d’un oncle d’Alforja exiliat a Mèxic que caçava balenes amb filaberquí. En fi. La mateixa història de sempre. 


dilluns, 17 de febrer del 2014

POSTAL #37



No calien totes aquestes explicacions. Al capdavall, sóc jo el que va desaparèixer. Quants cops es pot llegir la mateixa carta? Des d’ahir, la neu m’ha excusat de sortir de casa malgrat que el poeta m’esperava a dinar. No sabria què dir-los a cap dels dos, avui. Ni mirar-los, no podria, si amb dues ratlles teves n’hi ha prou per fer-me estremir, per vegades que les torni a llegir. El teu fill porta el meu nom i el cognom d’un altre que no sap ni que existeixo. Tota una vida nova, em véns a dir, oi? L’altra la vam perdre, tens tota la raó. I no la trobaríem mai, hi estic d’acord. En certa manera som al mateix lloc. Tu amagada al centre del món i jo en un escaire, però ben bé a tocar. No trobes? He decidit quedar-me on sóc i esperar els anys que faci falta. Tinc el violí i un grapat de records que no penso deixar córrer. Estàs avisada.


dilluns, 10 de febrer del 2014

UN CONTEXT RAONABLE





—He d’admetre que no ho havia pensat.

—Te n’havia parlat mai?

—No. Potser per això, de fet.

—I com és que s’hi ha decidit? Vull dir, perquè ara?

—Et juro que no ho sé.

—Però què t’ha dit, exactament?

—Res. Això i prou.

—I res més?

—Res més.

—Collons.

—Hòstia puta.

—S’ha plantat davant teu i ho ha deixat anar. Així. O estàveu xerrant. Un context raonable, ja m’entens. Afavoridor.

—No. Creu-me que no. Parlàvem, clar que parlàvem. No sé de què, si vols que t’ho digui. Com qualsevol altre dia.

—I aleshores, pam!

—Ni més ni menys.

—Ho trobo increïble. Tu no ho trobes increïble?

—...

—I com has reaccionat, tu? Vull dir, què has dit, què has fet?

—Res. Què volies que fes? He continuat parlant com si res.

—I no ho ha tornat a dir, ja m’entens, ratificant-se. No s’ha aturat, no sé, potser a dir alguna cosa més, una explicació.

—No, no. Hem reprès la conversa i prou. Vaja, no l’havíem deixada, de fet, la conversa, oi?

—No me’n sé avenir.

—...

—De l’episodi en sí, vull dir.

—Em sap greu. Potser no t’ho hauria d’haver dit.

—No no, i ara! Millor així, no trobes?

—Depèn.

—...

—Què faràs? Li diràs que ho saps, que te n’he parlat?

—Perquè? T’estimaries més que no?

—Al contrari. Trobo que és prou important per no deixar-ho córrer, oi?

—Dona, tu bé que ho has deixat córrer.

—És diferent. 

—No tant, al capdavall.

—Què volies que li digués?

—La veritat.

—Quina veritat?

—Que tu també l’estimes.


dilluns, 3 de febrer del 2014

POSTAL #36



Potser no som ben bé d'aquest món, ni tu ni jo. O hi ha algú que encara escrigui cartes com la que jo sóc a punt de llegir? Fa mitja vida que reposo en un “estimat” inicial per por de trobar de seguida les paraules que el contradiguin. Ho sé que és només una fórmula i n’agraeixo la cortesia. I tanmateix, bé dec tenir dret a embadocar-me en el traç gruixut d’una tinta que em pertany. T’agradava fer servir el color verd i veig, per tant, que conserves algun tret que jo podria reconèixer, després de tot. Les majúscules altives i la mandra estirada en cada ema. No em deies mai pel nom, ho recordes? No te’n riguis, però he olorat els fulls per resseguir el fil d’un pensament que se m’havia presentat. Penso si, quan m’escrivies, devia haver-hi algú protegint-te dels gargots propis i l’ortografia com jo havia fet tants cops aleshores. Ara em ve al cap la flassada de ratlles i aquell dibuix japonès que vam enganxar a les portes de l’armari.