dilluns, 17 de febrer de 2014

POSTAL #37



No calien totes aquestes explicacions. Al capdavall, sóc jo el que va desaparèixer. Quants cops es pot llegir la mateixa carta? Des d’ahir, la neu m’ha excusat de sortir de casa malgrat que el poeta m’esperava a dinar. No sabria què dir-los a cap dels dos, avui. Ni mirar-los, no podria, si amb dues ratlles teves n’hi ha prou per fer-me estremir, per vegades que les torni a llegir. El teu fill porta el meu nom i el cognom d’un altre que no sap ni que existeixo. Tota una vida nova, em véns a dir, oi? L’altra la vam perdre, tens tota la raó. I no la trobaríem mai, hi estic d’acord. En certa manera som al mateix lloc. Tu amagada al centre del món i jo en un escaire, però ben bé a tocar. No trobes? He decidit quedar-me on sóc i esperar els anys que faci falta. Tinc el violí i un grapat de records que no penso deixar córrer. Estàs avisada.