dilluns, 17 de març de 2014

EL PES DE TOTES LES PARAULES




I aleshores, tot de sobte, ja és massa tard
per prendre trens a l'estranger
amb la bossa buida a l'esquena
i un llibre sol per rellegir.
Ningú escolta les mateixes cançons
ni recorda com eres
quan el gest no el feien els solcs.
Potser vas malversar el somriure
massa sovint. 
Massa sovint
t'abellia una tristesa feta de pols
que era pertot, que no era enlloc.
No el trobaràs mai el racó
que havia de salvar-te,
perquè et vas fiar de les ciutats invisibles
que tants altres juraven haver vist.
En pots dir pell,
és pell, al capdavall,
fou pell i serà pell,
ni premi ni consol,
la teva pell, només.
I aleshores, tot de sobte, serà aviat.
Tornaràs a deixar que fugi el tren,
el pes de totes les paraules a l'espatlla.


2 comentaris:

xavier pujol ha dit...

Paraules a pes de pell.

Fita

anna ha dit...

Molt bonic, poeta!