dilluns, 10 de març de 2014

POSTAL #38



L’avi del poeta m’ha deixat parlar tota l’estona sabent que no diria res. La seva filla feinejava a la cuina i els ulls m’enraonaven. S’ha aturat a escoltar una cançó italiana que jo no coneixia i ha encès un cigarro. S'ha afegit a la tornada sense saber estar-se'n i m’ha somrigut, com si el fil d’un pensament hagués de venir a trobar-me. He mirat de correspondre amagant la meva absurda perplexitat. Un rubor gairebé infantil li ha vestit les galtes abans de tornar a l’aigua i els plats. És possible estimar per omissió? El contorn bellugadís d’unes cortines. Dibuixos i notes a la porta de la nevera. Passos al pis de dalt. Primaveres glaçades. El gust amarg del cafè ha de ser la promesa d’una vida més dolça. Per força.


1 comentari:

Joanaina ha dit...

Preciós, preciós, preciós.