dilluns, 28 d’abril del 2014

POSTAL #40



El poeta no ho sap, però el violí faria qualsevol cosa que ell li demanés. Avui han vingut a sentir-lo uns vells amics que el volen per a la seva escola. Mentre l’escoltàvem, la seva mare m’ha agafat la mà. Jo no he estat capaç d’enretirar l’atreviment, embadocat com estava en el joc que l’arc encetava amb les cordes a cada nova envestida. Quan ha acabat, un somriure mínim per a tota salutació i de seguida tot el ritual de vestir l’instrument de parsimònia. Aleshores sí, ha corregut cap a nosaltres i se m’ha llençat dolorosament als braços. L’avi plorava però entretenia l’emoció amanyagant la filla que improvisava una serenor gens versemblant. El he duts tots a sopar a la fonda. La matinada ha picat a la finestra per fer-nos fora. La mestressa no ens ha volgut cobrar. S’ha estimat més arrencar-nos la promesa d’un concert de gala al pati, tan aviat com l’estiu demani l’alta. Hem passejat fins a casa seva i he entrat amb ells.


dilluns, 21 d’abril del 2014

LES HORES ADORMIDES




Se m'han adormit les hores
altra volta al teu costat.
Et sentia enraonar
de qualsevol cosa
i contenia l'alè
per no abocar-me als teus llavis,
mossegar-te el coll
i arrossegar-te escales amunt
                              sense pietat.
Desvetlla'm del son!



dilluns, 14 d’abril del 2014

ANIMALS DOMÈSTICS




El porquet nou va aparèixer un dia qualsevol entre setmana, mentre jo era a l’escola. De seguida vaig veure que no era un animal normal, com tots els altres. Després d’un triomf a classe amb el meu treball de ciències, per altra banda del tot merescut, jo arribava delerós per explicar a tothom el meu èxit i em vaig trobar aquella cosa rodanxona passant de braços en braços. Si no fos que encara tenia els ulls tancats, hauria jurat que aquella bestiola m’havia mirat amb un desdeny gens dissimulat. No m’havien vist arribar i no van veure com anava a tancar-me a la meva habitació. No els vaig voler donar la satisfacció de plorar per un trist garrí. A la finestra, les gallines es criticaven les unes a les altres i un dels gossos feia mots encreuats estirat sota el rafal.

Tampoc no vaig trobar correcte que li posessin el nom de l’avi. Al capdavall, que jo sàpiga, no hem anomenat mai cap altra bèstia com ningú de la família. Com pot ser que només fos jo, que trobés ofensiu que aquell cap gros de pell rosada es digués com l’avi? Encara no feia dos mesos que ploràvem arrossegant aquella capsa gegant fins al turó i ara, un cop colgat, gosaven pixar-se-li a la memòria. No pas jo. Jo evitava parlar-ne o fer-hi referència. Passàvem per la mateixa casa i els mateixos dies com si, de fet, fossin plans diferents. M’anguniejava sentir-li la veu o veure com la mare se’l posava el pit com si fos una criatura de debò. Es passava el dia menjant i dormint. A ulls de tothom, semblava la cosa més natural del món. Vols creure que fins i tot les oques obviaven els meus retrets? Saltaven de casella en casella ignorant els meus planys que de seguida vaig aprendre a guardar-me per a mi sol. 

Ni els ratolins havien pujat mai al pis de dalt. En canvi, aquell rabassut vestit ridículament passejava les seves peülles pertot com si fos l’amo. Jeia al llit dels pares, remenava la brossa, enfangava la banyera i es cagava a tot arreu i no passava res. Al contrari. Encara no feia ni un any que el verratell era a la granja que va comparèixer a la cuina dreçat tan sols sobre les dues potes del darrere. On s’és vist! El pare va córrer a treure la càmera de retratar i una de les ovelles va començar a plorar de la sortida estant. Jo vaig pensar que s’endurien el molt mal parit d’una vegada. A treballar al circ o a la televisió. Un marranxó que camina i remena el cul amb les cançons d’en Xesco Boix. En canvi, un cop fetes les fotografies del dret i del revés i compartida la notícia amb parents i veïns, la família sencera es va acostumar a aquell cosset rabassut pujant i baixant escales, corrent fins a l’abeurador petit, enfilant-se al gronxador que un dia havia estat meu i xutant la pilota desinflada que feia anys que es moria d’avorriment al corral. 

Malgrat que jo era l’únic que havia conversat sempre amb els animals de casa, ara se’m feia insuportable reconèixer que ni el lloro de la tieta no enraonava d’una manera tan clara com ho feia aquell morro esclafat. Hauríeu dit que recordava cada cosa que li deien i sempre trobava el moment escaient per repetir-ho com si hagués estat idea seva. Els altres s’hi abocaven embadalits perquè ell sabia encaterinar-los quan calia. Acompanyava les pastures i sovint li feien més cas que no pas al gos que, lluny d’emmurriar-se, havia après a riure-li les gràcies i consentia a rebolcar-se amb ell per la prada. Deixava que les gallines li pugessin a sobre i els galls els guaitaven enfilats al muret amb ulls dolços que disfressaven de condescendència. Si venien els tiets, ell corria a buscar-los al caminet d’entrada. Aleshores, rucs d’encàrrec, aquells l’agafaven en braços i el feien giravoltar. Pel meu gust, reien massa fort abans de venir a saludar-me al racó que jo havia triat per amagar-me a llegir alguna cosa rural, posem Orwell. 

Quan va arribar el dia que la seva pell gruixuda s’havia estirat prou i havia mostrat les aptituds adequades, alguna ment brillant va decidir que calia fer-lo anar a l’escola. Hauria estat impossible trobar un cau prou gran per amagar la meva vergonya. Que no resulta inacceptable per a qualsevol de presentar-se a classe donant la mà a un godall vestidet de primera comunió i absurdament clenxinat? Convençut que jo era el guardià del poc sentit comú que quedava a casa, una febrada extraordinàriament ordinària em va tenir plegat de mans i braços al llit tants dies com vaig ser capaç de fer creure al termòmetre. Al cap d’una setmana i mitja, només després que el veterinari de capçalera certifiqués el meu estat de salut, vaig ser enviat altra volta camí de les matemàtiques i l’ortografia. A l’entrada, aquells que fins aleshores havia tingut pels meus amics, un ramat de xais d’allò més gregari, es van abraonar sobre la bestiola tan bon punt el van veure i, menystenint completament la meva recent convalescència, es van posar a amanyagar el maleït marrà que es deixava fer amb un amansiment d’allò més estudiat. 

El van posar a primera fila i ja no se’n va moure. Excel·lia en qualsevol assignatura i a l’hora del pati tothom el triava per jugar. Jo mirava de consolar-me atribuint tot aquell protagonisme a la seva naturalesa porcina. Al capdavall, ho puc reconèixer, és evident que era diferent de tots nosaltres així que es podia arribar a entendre que cridés l’atenció. Si més no, d’entrada. Per això em prometia que arribaria un moment en què tota aquella efervescència inicial, superada la sorpresa, començaria a decaure. Hom assumiria aquell musell llarg, la cua ridículament rinxolada, l’esgarip de la seva veu. Tot tornaria a girar rodó. I tanmateix passaven els anys i el molt bacó no perdia pistonada. Seduïa les gates més maules i l’escollien per als millors papers de l’auca. De vegades, més d’un se m’arrecerava cercant el polsim de la seva estela. Per això no vaig tardar a defugir el tracte dels companys, convençut que la seva atenció no buscava la meva sinó la de l’animalot pudent. Vaig deixar de parlar amb ningú que no fos jo mateix. 

El dia de sant Martí, havien preparat una festa a la granja perquè el porc feia anys. Tot era ple de garlandes, llums i música. La meitat del poble havia vingut a festejar aquell ésser repugnant que saludava tothom amb paraules amables i agraïa els regals i els somriures amb tot de gestos afectats que jo trobava poc versemblants. Vaig adonar-me que es concentrava especialment pensant un desig abans de bufar les espelmes i fer esclatar la cridòria general. Ensopit i carregat de la fetor d’aquella animalada, vaig prendre un litre de vi dolent i vaig sortir a passejar cap al turó. Abans d’arribar gaire lluny, al peu d’un roure altíssim, vaig decidir seure a reposar l’enuig a còpia de glopades. Sentia encara la remor ferotge mentre m’examinava les ungles descurades, la barba espessa i bruta. En què m’has convertit, vaig pensar en veure’l arrossegar-se cap a mi, resseguint la flaire de la meva fugida. Se’m va plantar davant per davant. Perquè no m’estimes, va somicar. Però jo ja li havia saltat al coll. Abans de posar l’accent al mot consciència, la seva sang esquitxava els marges i regalimava camí enllà. Llavors vaig veure la guineu, mirant-me als ulls directament des del coll de l’ampolla.


dilluns, 7 d’abril del 2014

POSTAL #39



El salt és glaçat, encara. S’hi arriba amb dificultat i a còpia de relliscades però, un cop hi ets, t’ofereix un bocí del seu reialme si saps contenir l’alè de cada silenci. Sovint sec al mateix lloc, l’únic des d’on s’endevina el camí de les hores. Tot al voltant, la pedra et retorna els pensaments, el retruny salvatge de les veritats que no goses dir. M’entretinc a comptar els forats que han envellit les roques. Ressegueixo les arrels d’un arbre que em guia pels racons. Aleshores aixeco el cap. Hauria d'haver après a reconèixer les fulles, cada una de les branques que tant m’han aixoplugat quan calia. I tanmateix, com si el decurs de les estacions els esmolés l’enginy, se’m presenten diferents cada vegada. No pas d’una forma hostil, ni vanitosa, sinó enjogassades de tal manera que —de tan estranyes— acaben per esdevenir familiars. L’escorça i l’aigua, vet aquí la meva nissaga, el patró dels meus records. I aquest mutisme gebrat.