dilluns, 7 d’abril de 2014

POSTAL #39



El salt és glaçat, encara. S’hi arriba amb dificultat i a còpia de relliscades però, un cop hi ets, t’ofereix un bocí del seu reialme si saps contenir l’alè de cada silenci. Sovint sec al mateix lloc, l’únic des d’on s’endevina el camí de les hores. Tot al voltant, la pedra et retorna els pensaments, el retruny salvatge de les veritats que no goses dir. M’entretinc a comptar els forats que han envellit les roques. Ressegueixo les arrels d’un arbre que em guia pels racons. Aleshores aixeco el cap. Hauria d'haver après a reconèixer les fulles, cada una de les branques que tant m’han aixoplugat quan calia. I tanmateix, com si el decurs de les estacions els esmolés l’enginy, se’m presenten diferents cada vegada. No pas d’una forma hostil, ni vanitosa, sinó enjogassades de tal manera que —de tan estranyes— acaben per esdevenir familiars. L’escorça i l’aigua, vet aquí la meva nissaga, el patró dels meus records. I aquest mutisme gebrat.