dilluns, 23 de juny de 2014

TE DE L'ÍNDIA



—Passi. Jo baixo primer.

—Gràcies.

—Quin descans, oi?

—...

—Els nens, vull dir. Ja deuen ser a l’escola.

—...

—La setmana passada li deia a la meva dona si la gran ja deu anar a a la universitat.

—L’any vinent.

—Veus? Ja m’ho semblava a mi. Encara toca el piano? Ja no la sentim mai, tant que ens agradava. La meva dona l’havia tocat, de joveneta i s’entretenia endevinant les peces de la seva filla.

—No. Ja no toca.

—I ara, això per què? Ho ha deixat, doncs, si que em sap greu, tant maquet que ho feia. Digui’m que no ha deixat del tot. Era una delícia i, consti, que no li dic per dir.

—No, no ho ha deixat.

—Aleshores com és que no toca? Que se’ls ha espatllat el piano? No cal que li digui que pot baixar a tocar amb el nostre sempre que li convingui. L’Elisa estaria encantada que seure al costat. Només de passar-li les pàgines ja seria feliç.

—No és això.

—Clar. Els estudis, oi? M’ho hauria d’haver pensat. Tard o d’hora hi ha un moment que per força han de triar, pobra canalla.

—No. Tampoc.

—Ai perdoni. Miri, salvada. Ja som a lloc. 

—...

—Per què plora?

—...Ara sí que em sap greu. Que potser he dit alguna cosa?

—...De debò que no ho voldria pas. No plori, dona. Tingui el mocador, tingui. Vol passar un momentet? L’Elisa li prepararà un tè. Ja veurà com no és res, dona. Ha estat mai a l’Índia, vostè? Passi, passi.

—...

—Ja està. Veu dona? Que l’he feta pensar en res que no...?

—Fa un mes i mig.

—Com vol dir?

—Plovia. Em pensava que algú els ho hauria dit.

—Dit, què? On va, dona?

—Gràcies. No cal que pateixin, no els voldria molestar.

—No ha de patir per res. Segur que no el vol, un tè? Cregui’m que no se’n penedirà.



1 comentari:

anna ha dit...

uff quin tè més amarg...

però que ben explicat!