dilluns, 2 de juny de 2014

UN ANIVERSARI




Tres o quatre dies després va tornar a trucar. I em va tornar a felicitar. Vaig recordar-li altra volta que fins avui no era el dia. Com que de primer havia pensat que era una broma, no vaig ser del tot amatent ni amb el to ni amb les paraules. Fins que no feia una estona que xerràvem, no me’n vaig adonar. Llavors em va saber greu, i aquells planys inaudibles que se’m van instal·lar al pensament van evitar que pogués gaudir de la conversa que ell havia encetat per distreure l’error.

M’havia enamorat d’aquella veu el primer cop que l’havia sentida. Érem a la universitat. Una pregunta insolent —de tant precisa i clara— va esclatar al fons de la classe, va travessar tota l’aula i va anar a petar a la cara del mestre, que amb prou feines va tenir esma per entomar-la. A còpia de frases soltes, aquella veu es va afegir als sopars d’algun dijous, juntament amb moltes altres. Poc a poc, un trànsit de les converses en taules petites de cafès als diàlegs de nit en portals inesgotables. Finalment, la veu va seure els seus xiuxiuejos a la butaca d’un cinema, a tocar de la meva orella i ja no vam saber destriar els seus gemecs dels meus quan els vam descobrir embolicats sota els llençols d’una habitació llogada. 

Aquest cop va trigar una setmana i mitja a tornar a telefonar per felicitar-me. Vaig estar temptada de fingir que hi havia problemes amb la línia, penjar i no tornar a contestar les seves trucades mai més. Però llavors va dir el meu nom i tot d’una la memòria se’m va llençar al coll, ben a traïció. Com que el petit corria amb les seves preguntes per la cuina, vaig sortir fora a parlar. Havia decidit amb lleugeresa seguir-li la veta i vaig avenir-me a recitar la llista de presents que no havia desembolicat. Vam recordar-nos d’aquella llibreta que em va regalar el primer cop. Jo li havia regalat a ell una novel·la massa lírica, ho reconec. No he aconseguit trobar mai més una llibreta com aquella per molt que l’he buscada. Les aigües de la tapa, la rugositat de les fulles gairebé cruels de tan blanques. Encara escrius poesia? Em va demanar per la canalla, pel meu home, per la feina, i jo vaig anar repetint tot el que ja li havia explicat les altres vegades, com si fos la primera. Sentint-lo, resultava inevitable un vals de records desats i arxivats que ara s’escampaven i giravoltaven pertot. Vam dir de trobar-nos, per bé que tant l’un com l’altra sabíem que això no passaria. Més enllà dels primers vint minuts, qualsevol pronom acaba per ser un retret i de cada adjectiu se’n pot llegir una provocació. Al vespre, vaig estar a punt de parlar-ne a taula. La sola temptació de fer-ne broma em va fer sentir tant culpable que no vaig badar boca en tot el sopar. 

Cada deu o dotze dies, l’escena es va anar repetint gairebé idèntica, com a Punxstawnwey. De vegades, m’explicava coses seves massa íntimes que hauria preferit no haver sentit. D’altres, en canvi, era jo que em descobria havent revelat secrets inconfessables. En general, però, ens reproduíem mil·limètricament la primera de les converses de la sèrie, que encetàvem naturalment amb les seves dolces felicitacions pel meu aniversari encara per arribar. Recordava el nom dels meus quatre fills, la primera feina de debò que vaig tenir, el temps que em vaig estar a l’estranger, l’ordre de les cançons d’una cinta de casset que jo li havia gravat. I tanmateix, no era capaç de prendre consciència d’haver-me trucat qui sap quantes vegades i de manera errònia. Un amic comú em va confirmar el que ja havia sospitat de bon principi. Una malaltia així, a la nostra edat? Hauria volgut cridar, però me’n vaig estar, com ens estem sempre de les veritats que se’ns acudeixen quan no toca. 

La setmana passada el vaig trobar estrany de seguida. Va esperar que fos jo qui parlés primer i, durant una bona estona, només vaig sentir-lo respirant amb pesantor a l’altra banda del nostre fil invisible. Per això jo també vaig callar. No pas greument ni desairosa. Només vaig deixar que el silenci es vestís d’interrogant i vaig repenjar-me al caire de la porta. A la pantalla de l’ordinador, el cursor feia pampallugues, impacient. Tot de sobte, gairebé un murmuri, em va demanar qui era jo i, sense esperar cap resposta, es va disculpar i va penjar. Vaig quedar-me encara una bona estona amb el telèfon a l’orella abans no vaig reaccionar. Les ratlles del terra, els fulls per desar, els vidres de les ulleres, el nom de totes les coses. 

Ja no ha trucat més. Ni tan sols avui, que finalment en faig quaranta-cinc. Potser l’hauria hagut de trucar jo. Potser hauria hagut de preguntar per ell. La veritat és que hi he tornat a pensar ara, a la cuina, mentre deixava les copes buides a la pica. Els amics fa estona que són fora i tothom ha corregut a dormir. Mentre sopàvem, no sé per què, algú ha preguntat justament per ell. Jo m’he estimat més no dir res de les nostres converses estranyes, sobretot quan han recordat que avui també feia anys, ell. Per alleujar la consciència, he dut el tema de la seva malaltia sobre la taula i s’ha estat allà amatent, entre una tassa de cafè i el cendrer brut, fins que un altre assumpte li ha pres el protagonisme. Al costat del microones, veig el paquet sense remetent que el meu home ha pujat amb la correspondència i que hem oblidat tot el dia. No em cal obrir-lo per saber que dins hi ha una llibreta amb aigües a la tapa i fulles rugoses que, de tan blanques, gairebé fan mal.




1 comentari:

anna ha dit...

preciós!