dilluns, 7 de juliol de 2014

LA REMOR



Sovint sentim sorolls que no són res, vent només. Aquest no és el cas.

Ha sentit la remor avui, després de set anys de viure al refugi. Havia conegut el desassossec que provoca l’animal feréstec quan el sents rondar per fora, la incertesa per si sabrà trobar la manera de fer esclatar el vidre de la finestra, correspondre la fam. Havia conegut la violència de la tempesta que inunda els pensaments i retrata la por a batzegades. El brunzit del rusc destorbat. La immobilitat dels membres enterrats a la neu incerta. Havia conegut la cera a la pell, la simfonia macabra dels ossos que s’esmicolen. Havia conegut la cendra d’un poble sencer embrutant per sempre la memòria de tot un altre poble. Però mai la remor. 

Va venir buscant l’aïllament, fugir de l’horror que havien convertit en familiar i ha après a destriar la nit de la fosca, el crit del plor, el dolor del dol. Per això ara no pot evitar empetitir-se al forat que l’amaga sota l’escala, perquè ha entès que la remor ja és gairebé aquí.

Ha començat lluny. Tan lluny que qualsevol altre no l’hauria sentida. Un lleuger tremolor que pessigava les parets i feia cruixir la pedra. Ballaven els arbres i corrien les bèsties. Primer a poc a poc, però de seguida les corredisses i la histèria dels xicles deixant enrere el perill. L’olor socarrimada de la devastació s’ha plantat a la porta de casa seva. 

Ets tu?

I aleshores, res.


1 comentari:

anna ha dit...

res o tot, depèn de com es miri.

Molt bon escrit!