dilluns, 21 de juliol de 2014

POSTAL #42


He decidit abandonar-me en la mediocritat de la rutina. Les hores s’expliquen a cullerades i els dies per setmanes. Coneixeré els anys pels dies de festa i el desengany de les estacions desdibuixades. Aprendré a esperar les nits que esperen els dies que esperen les nits. A reconèixer que només sóc el cos distret que mostren desvergonyits els vidres dels aparadors quan hi passo massa a la vora. Diran el meu nom i em sentiré la veu dient els noms dels altres, alguns dels quals repetits amb una tolerable quotidianitat. Permetré que un plor tranquil s’escoli amb el bon final d’una pel·lícula dolenta o potser tot al contrari, un riure incontinent sacsejant-me el ventre amb el final pèssim d’una bona història. Em veuré els peus, ara el dret ara l’esquerre, triar el compàs de la seva marxa per camins i carrers. Faré tard a les celebracions i arribaré puntual a la feina. Criticaré sense pietat amics gairebé íntims i tot seguit els defensaré aferrissadament, sense desdir-me de res però a l’empara de principis nous de trinca que tothom comprendrà. No tinc cap intenció d’oblidar-vos, però faré de maneres de pensar en vosaltres cada cop menys. Cada cop menys.