dilluns, 11 d’agost de 2014

LES LOUPS DANS LA BERGERIE


Havien compartit pis tres anys, dos mesos i cinc dies. Un dijous, la Irene havia tornat tard d’un sopar acompanyada d’en Marc i s’havien tancat a l’habitació. En Roger havia fet veure que estudiava però, després d’una estona en blanc, va agafar les claus del cotxe i va conduir fins a casa dels seus pares. Dues hores i mitja escoltant Alain Goraguer i la seva orquestra tocant la mateixa cançó. Els fars del cotxe feien plorar la nit. Aquest era el pal. El poble a les fosques, la platja engrescada, el bar tancat. Una cigarreta sola. I mullada.

La Irene no va trucar fins divendres després de classe. En Roger va veure que era ella, va mirar el pòster de Los Amantes del Círculo Polar i es va estar de fer petar el mòbil a la cara de la Nimri. Va baixar al pis de baix. Encara feia olor de resclosit malgrat que ho havia deixat tot obert tret de l’habitació dels pares. Per allò de les portes que no s’han d’obrir mai. Va buscar debades per armaris i calaixos alguna cosa per beure però, al final, la sola idea que algú veiés aquella ànsia el va fer desistir. Es va asseure al sofà, va obrir la televisió i va començar a passar canals mecànicament fins que un vell partit del Barça el va atrapar. Hi ha jugadors que haurien de ser esborrats de les antigues gravacions. Encara que amb un regat a la banda es plantin a la línia de fons i la seva centrada arribi mil·limètricament al cap del davanter. Hi ha coses que no estan bé, coses que no es poden perdonar. Encara plovia, com plou sempre en històries com aquesta.

La Irene havia baixat amb ell per l’enterrament, no feia ni mig any. Li havia agafat la mà i l’havia reposat sobre la seva cuixa. Feia molta calor. La majoria de camises no podien amagar la suor, tampoc la seva. A mesura que el capellà avançava en el seu to autocomplaent, amb la mena de frases que farien avergonyir qualsevol altre, ella li premia amb força la mà i amb un dels dits li repassava els artells. A l’ordre de donar-se la pau, li va besar dolçament les galtes, amarant-les de bergamota i gessamí. Després, al cementiri, els tiets i les tietes l’havien tractada com si fos el que semblava i, com que no era ni el lloc ni el moment, cap cosí no el va felicitar per la sort que no li havia tocat. Malgrat tot, aquella mateixa nit, si haguessin vist com ella li deixava empènyer la seva tristor ben endins ho haurien pogut creure. No va tornar a passar, és clar. De fet, fins i tot podria no haver passat.