dilluns, 22 de setembre de 2014

UNA EDAT


Ella va entrar a la festa vestida amb els seus trenta anys recent estrenats, tot just una dona. Ell era a l'altra banda de la porta i la va veure per primera vegada, com un cop de puny a l'edat pròpia. Va córrer —literalment— escales amunt allà on fos d'aquella casa immensa a amagar la vergonya que tot d'una li havia pres les galtes. Que esquifits i barrocs resultaven els amagatalls que anava desestimant passadís enllà a mesura que el rubor creixia sense mesura. Se li va acudir de canviar-se sencer. No ja de roba, sinó de pell abans d'adonar-se que, malauradament, cinquanta anys no es confonen amb el negre d'una camisa. Per això decidí tornar a lloc disfressat d'estrella, l'estrella que tothom coneixia, la mateixa estrella que havien vingut a festejar. 

Amb tot, no prou envalentit, ella resultava ser a cada racó on ell deixava anar la vista. Com si per art de màgia les parets s'haguessin tornat miralls. Un parc d'atraccions. La casa de la por. Malgrat el dolor, ell la buscava pertot. Reconeguem-ho, no gosava deixar de cercar aquella pessic tan dolç. Allargava el coll més enllà d'un nou cercle d'adulacions per assegurar-se que ella encara no s'havia fos. En rastrejava la pista per si parlava i amb qui, si l'havien feta riure, si la servien com cal. En necessitava tota la informació, a cada segon. Algú l’havia tocada? Hi havia qualsevol malparit que hi fos massa a prop? Tard o d'hora, els ulls d'ella pressentien per força l'escrutini dels d'ell. Llavors es convertia en l'ésser menut que empetiteix i es transforma fins a confondre's amb el dibuix del paper de les parets. Un exèrcit de pors per aquella mirada que el pot travessar.