dimarts, 2 de setembre del 2014

POSTAL #43



Posem que plou. El poble és buit. L’escola, plena. El matí s’ha vestit de vespre i no arriba l’hora de dinar. Els nois voldrien sortir al pati. Córrer a fumar, a festejar, jugar a pilota. Enlloc d’això, la pluja els ha castigat a passar l’estona en aquestes quatre parets que han convertit en un desastre inusual. Van amunt i avall per capelletes. Comencen amb la música d’un murmuri però de seguida se’ls va aixecant el to, gairebé amb violència. M’abalteixo a la finestra i els deixo estar. Faig veure que llegeixo el diari. Sempre la mateixa notícia. Amb paraules diferents. Se m’acudeix de proposar-los un joc. S’hi apunten els quatre de sempre però aviat som el doble i, quan torna a esclatar el timbre, gairebé juguem tots. Em sap greu fer-los tornar al lloc i engegar de nou la classe, i tanmateix sé que ja no sabran desfer-se d’aquest repte que els he llençat. Saps de què parlo, oi? Ens hi vam passar enganxats tot l’embaràs. D’on ho devíem treure?