dilluns, 15 de setembre de 2014

TORNAR A L'ESCOLA


La Martina no ha volgut que l'acompanyéssim a classe ni la Jana que l'ajudéssim a carregar el material escales amunt. En tenien prou amb la mà l'una de l'altra per pujar al primer pis. Ens entossudim a comptar els anys de gener a desembre, quan és evident que és al setembre que tot torna a començar, sense nosaltres. El curs que estrenàvem avui a dos quarts en punt ens ha tornat a convertir en algú més gran, o bé més fràgil. Segurament totes dues coses, al capdavall. Malgrat que ho sembla, no fa una eternitat que aquesta mateixa olor de plastilina i bates planxades era la nostra. El sol a la finestra, la pilota rodant per la pista, tot el concert de veus familiarment desconegudes empaitant-se pels corredors també va ser un dia el nostre univers. Ens n'hem oblidat. N'hi ha hagut prou amb un canvi de perspectiva. Això i prou per oblidar que vam pertànyer a aquesta mateixa sintaxi perfecte on cada mot és allà on pertoca. Ara som a l'altra banda. A punt per a tota reunió que es convoqui, amb un somriure nou de trinca cada vegada que elles el necessiten, assegurant-nos que la verdura i la fruita les sàpiguen conquistar. Som del costat dels que esperen a l'hora en punt, que carreguen motxilles i bosses de dansa d'una banda a l'altra de la ciutat. Cordem sabates, afinem violins i conversem amb desconeguts al parc amb qui mai hauríem cregut que acabaríem tenint tractes. I tanmateix, no hem deixat de ser criatures. Criatures que es disfressen amb barbes llargues i espesses i camises desproveïdes de tot color. Canalla gran que pren cafè i parla de vins, de llibres i de futbol. Hem sortit del sorral, però encara som al pati.

1 comentari:

Anna Tomàs ha dit...

Sí, és així ben bé!