dilluns, 6 d’octubre de 2014

PASSATS ELS TRENTA



Es fa estrany pensar-te passejant una criatura que encara no té dos anys per la quaranta-dos. Entre la cinquena i la sisena. Allà al fons, l'Empire State Building gairebé fa nosa. Amb la bossa penjada i aquell caminar teu, entre decidit i insolent. D'on has tret aquestes ulleres de sol? T'estan bé ara que t'has tornat a tallar el cabell, així tan curt. L'olor de la gespa us convida a entrar a Bryant Park. Giren els cavallets, seieu vora la font. Ara vol caminar, vol córrer feréstec. Tu el deixes anar amunt i avall i el segueixes, retratant-lo amb el mòbil. Contestes missatges amb un somriure que t'omple la boca, que mostra impúdic les teves dents blanques, arrenglerades, d'una franquesa esgarrifosa. Passes dels trenta però encara es pot sentir ben fresc el perfum d'una joventut que no gosa deixar-te anar, rere l'orella, atrapat per sempre al clatell. Quant fa que no entres a la biblioteca? Quin és l'últim llibre que has llegit? L'última pel·lícula que has vist? Són dies estranys. Dies d'esborrar-se en un altre i tornar-se a escriure de dalt a baix. Asseguts a la terrassa del quiosc, una família passa l'estona. L'home, d'espatlla ampla i barba desendreçada, arrenca riallades escandaloses a les filles. La petita seu a la falda de sa mare i no para quieta. La gran dóna la mà al pare i escolta amorosida. No pots evitar sentir que enraonen en català. Et deixes arrossegar per aquesta veu familiar que ara saluda el teu fill que ha corregut fins a la seva taula i escolta embadocat. T'excuses en anglès i te'n vas de seguida sense imaginar que era jo.