dilluns, 13 d’octubre de 2014

PUNTS SUSPENSIUS



Com del mal de cap, només ens recordem del vent quan torna a arribar. Aixequem la mirada i ens adonem que el cel s'ha omplert d'instagrams. Un matís per a cada color i tot de formes disposades a transformar cada núvol en un objecte desdibuixat, imprecís. Un joc per a la canalla. Potser tot ve per un missatge al mòbil. Quants anys deu fer que us coneixeu? Podríeu comptar-los, al capdavall. Fer la vista enrere i pensar en el primer cop que devíeu coincidir. El primer cop que devíeu dir-vos una cosa o una altra. Actors de la mateixa sèrie però de trames diferents. Molt de temps, per força. Durant el qual heu compartit línies de diàleg de tota mena. Intranscendents, la majoria. Sovint només farciment. Estirant un fil determinat, t'asseguraves que ella ompliria la pàgina amb un monòleg que tu permetries tan sols per a sentir-li la veu. Tan sols per justificar mirar-la als ulls més enllà d'un fotograma, més enllà d'un pla sostingut que et facilités reconèixer en la seva pell un vaivé paral·lel, una maduresa compassada. Hi va haver una temporada, costa fer memòria, que hauries dit que escoltàveu les mateixes cançons. Aquella mena de confusions que els espectadors reconeixen de seguida si no es va prou en compte. Coincidències carregades d'absurditat. Tu desitges truita de patates, ella n'ha cuinada per sopar. Ella apunta per veure el nom d'una pel·lícula que tu has aprofitat per regalar-te estirat al sofà, avui que estàs sol. Ja s'entén. Ximpleries que val més no anar pregonant. I llavors us comenceu a escriure amb una certa constància. Una constància cada cop major, de fet. A cops, fins i tot malaltissa. Missatges curts farcits de referències que estalvien sintagmes i que a canvi arrosseguen perímetres foscos d'un racó a un altre. La cosa més natural, és clar, completament innocent. Això sí, si la bateria hi ajuda, tothora. No us n'amagueu però tampoc no en feu publicitat, m'ho hauràs de reconèixer. Per un sí o per un no, arriba la pausa. Us van dibuixar en teles diferents, només sou penjats al mateix rebedor. Deixeu córrer els dies sense notícies i respireu, alleugerits, sabent que la vida sabrà passar de llarg com passen de llarg totes les vides. En dies com avui, el vent i el mal de cap ho engegaran tot a rodar. Enviaràs uns punts suspensius que ella de seguida entendrà i el retruny dels violins de la banda sonora farà enlairar un exèrcit d'orenetes que reposaven, mig endormiscades, als cables de la llum.