dilluns, 24 de novembre de 2014

NITS MEMORABLES



Se li va acudir de seguida trucar-la. Va ser el primer en què va pensar. Llavors va recordar que l'Amaia era morta i li va saber greu. No tant per la pèrdua en si com pel fet de no poder-hi parlar. De tota manera, potser tampoc no hauria estat gaire bona idea marcar-ne el número i esperar a sentir-li la veu dolça però seca per deixar-li anar, com qui no vol la cosa, que acabava de passar la millor nit de la seva vida. Sobretot tenint en compte que l'acabava de passar al costat del seu marit. El d'ella, s'entén.

Ben mirat, ja no l'era. I justament aquella conclusió tan lògica com absurda acabava de fer que s’adonés que acabava de compartir la intimitat amb un home vidu. Un senyor. De tal manera que, vist així, gairebé tota l’emoció s’havia desinflat de cop. Un vidu. Com si amb una sola paraula afegís vint anys de cop a la seva pròpia edat. Potser empesa per aquesta sensació, per mirar de tornar a l'estat inicial d'eufòria, provà amb energia de recordar els millors moments de la vetllada recent. El resum afavoridor de la jornada, com aquell qui diu. Es trobà que només era capaç de pensar en una imatge d'ell estirat de panxa enlaire, respirant amb una certa pesantor, entossudit a prendre-li la seva part del nòrdic. Si hagués pogut parlar amb la seva germana això no hauria passat. N'estava segura. Al contrari. Ara ja estaria embalada metrallant una virtut rere l'altre del seu mascle. Implacable. Sadollada amb l'enveja d'aquella. Especialment en aquestes circumstàncies. Davant de la certesa d'haver rebut en una sola nit tot allò que a la germana se li devia haver negat en quinze anys de matrimoni, oi? Oi? No fotem. A veure si al final resultarà que la cosa ha d’anar a pitjor. La burra de sa germana no l’havia coneguda, aquella passió, ja hi podeu pujar de peus!

Les diferències entre totes dues no són qualsevol cosa. Són diferències que vénen de lluny. Vaja, de sempre. Qui ha conegut mai dues bessones idèntiques? És possible que l'Amaia fos més intel·ligent. No seria ni el moment ni el lloc de negar les evidències. L’altra es va doctorar que ella no havia ni passat de segon de carrera, que tampoc és res que sigui gaire transcendent, al capdavall. Total, per acabar dedicant tota una vida a donar classes a la universitat ja m'explicaràs si li servien de gaire l'arreplec de títols. Vinga màsters i postgraus, seminaris i congressos aquí i allà per acabar repetint any rere any el mateix temari. Ella en va tenir prou amb un sis pelat per entrar a treballar al millor despatx del país i cinc anys més tard ja n’era sòcia, la sòcia més jove. També és veritat que amb els tres primers anys ja en va tenir prou per anar-se'n al llit amb la resta d'associats i algun dels fundadors ja retirats. I què hi vols fer si ella té aquest natural fogós i un atractiu gens a menystenir? Perquè tampoc no es pot comparar el físic de l'una amb el de l'altra. 

Amb una fotografia a les mans diríeu que són clavades. El to del cabell, la caiguda dels ulls, l'alçada o fins i tot la talla de sostenidors. Ara, al natural no hi ha res a discutir. Mentre ella fa ensopegar tots els paios del carrer quan es giren a mirar-se-la, aquella Einstein ha de demanar si us plau que la deixin passar i procurar no relliscar amb les babes que la germana ha provocat quan la precedia. I és que la pobra no té gràcia. De petites, els pares els compraven la mateixa robeta i les vestien com a dues gotes d'aigua. I tanmateix, quan sortien tots quatre a passejar hauríeu dit que només havien tret una filla. No hi havia conegut o parent que, en aturar-se, es fixés més que en ella. Com si l'Amaia fos transparent. Pitjor encara, com si no existís. Digues pel somriure, la brillantor de la cabellera, el gest amb la cella. Hi havia en ella una gràcia natural que no compartien. Per a o per b, la guapa sempre ha estat ella, ja està dit, ves. Les coses com siguin.

Per això es va estranyar que l'Amador no l'hagués triada. Quan el van conèixer, era un noiet que vivia a les cases barates del poble on elles estiuejaven. Ajudava a son pare al cafè servint taules i netejant gots durant els mesos d'estiu. Com que no hi havia enlloc més on anar a petar quan el sol buidava la platja, elles seien amb els nois al costat del futbolí. Xarrupaven el cafè, xerraven de les seves coses i pipaven d'amagat alguna cigarreta compartida. Ella no s'hauria fixat mai en l'Amado si no hagués estat que va començar a sentir-ne el nom a totes hores en boca de la ruca. Era un tipus insubstancial, no gaire alt però tampoc especialment petit. Amb una barba serrada impròpia de la seva edat, se'ls acostava amb el cafè i seia amb elles. En aquella època, ella sortia amb un xic que era capità de l'equip de rugbi de la capital. Fornit, fill de notari, ben clenxinat, li acaparava totes les atencions. Així que no es va adonar que aquell parell havien convertit quatre riures ximplets i un parell de confidències amb un festeig a l'antiga. 

Tan aviat com se li va presentar l'ocasió, ho va xerrar tot als pares com si es tractés d'un descuit inoportú. I tanmateix no serví de res. Enlloc d’afeblir-se, convertí la relació en una cosa visible, real. Llavors va decidir acompanyar-los arreu on anessin amb la finalitat d'evitar-los la intimitat necessària per fer prosperar l'amor. En comptes d'això, ben a desgrat seu, es va veure abocada a l'obligació d'empassar-se un cabàs de mirades i moixaines d'allò més embafós. Farta de sentir-se l'últim mico, decidí passar a l'acció un dia que eren tots prenent el sol. Naturalment, ella sempre se les arreglava per estirar la tovallola al costat de l'Amado i posar en canvi dos o tres tovalloles entre la d'ell i la de l'Amaia. En un moment donat, segura que ell no trobaria enlloc on entretenir la vista, ella es va treure la part de dalt del biquini i estirà els braços inflant el pit com qui no vol la cosa. De bones maneres, gairebé com si fos casual, demanà al xicot de la germana si podia escampar-li la crema solar. Prou que es feia evident, en aquell massatge improvisat, que el noi es moria de ganes de posar-li les mans a sobre. Ella hi ha entès sempre, d'aquestes coses. Malgrat tot, al vespre va veure frustrats tots els apropaments que va intentar. Fins i tot quan, sense voler, va abocar la copa sobre la brusa de la bessona que se’n tornà a casa a canviar-se. 

Amb l'estiu a punt d'esgotar-se i tota la feina per fer, es va desempallegar del seu propi homenot. Un dissabte a la nit, li van caler només quatre petons ben donats al millor amic del fill del notari. Un tros de pa, alt i gros com era. L'endemà, va enredar la colla per sortir a buscar crancs a les roques. O més ben dit, va fer que l'Amaia enredés la colla per sortir a buscar crancs a les roques i, tan bon punt fou possible, fingí una caiguda no poc aparatosa que derivà en una petita luxació. No hi ha res més senzill per una joveneta que enredar un metge de poble. Sortí de l'ambulatori aparatosament embenada i amb la seva germana amb un càrrec de consciència que ella atiava assegurant que no havia estat res, que li sabia greu haver-los esgarriat la festa. L’accident havia funcionat. Al primer gemec que no es va veure amb cor d’evitar, l’Amado es va oferir per dur-la amunt i avall amb la seva vespa verda. 

Durant els trajectes, que no van ser pocs, ella se li aferrava convenientment. Cada cop que podia li repassava les clavícules amb la davantera que, curiosament, feia unes setmanes que havia alliberat de tota opressió causada pels sostenidors. Es deixava agafar a coll. Potser porto massa perfum, no trobes? S'equivocava amb els punts de trobada, amb les hores i els dies. Van fer més quilòmetres dels que té tota l'illa. De debò que ho sento, Amado. Deixa'm aquí i ves a buscar l'Amaia, no pateixis per mi. Gairebé ja no em fa mal. Ves qui em devia manar, a mi, anar a buscar crancs! I ell consentia amablement però al final acabava passant les hores dolces amb l'altra. I així, fins al final de l'estiu.

Cinc estius més tard es van casar a l'ermita del turonet. Quins acudits, també. Fer arrossegar tots aquells vestits de gala per aquella merda de camí. Mentida com una casa, que totes les núvies estan guapes. La seva germana semblava una pepa. Una de ben lletja. Amb el vestit balder i tan mal maquillada hauríeu dit que era la tieta conca i no pas la que es casava. Ella en canvi estava radiant. S'havia fet acompanyar d'un client del despatx que sortia a la tele i que feia dies que la rondava. La gent del poble no parava de xiuxiuejar i retratar-los tots dos. Tan guapos i elegants mentre els nuvis ningú se'ls mirava. Malgrat tot, la veritat és que L'Amado no feia de mal mirar. S'havia tallat els cabells curts i la calvície gairebé ni se li notava. Es veu que havia agafat la dèria de córrer tots els matins, ara que es portava això de preparar-se per a vés a saber quina marató, i no quedava ni rastre del greix que havia acumulat durant la darrera joventut. Durant el convit, ella el va arrossegar al laberint del jardinet i va esperar que la pel·lícula prengués el gir que havia de prendre, però no hi va haver manera. 

Quan es va divorciar de l'informàtic va arrossegar la pena cap a casa de la seva germana. Plorava pels racons i es va deixar convidar a estar-se uns dies amb ells. Aquells dies es van convertir en tres mesos i dues setmanes durant els quals va perfeccionar algunes de les seves tècniques més suades. Es va fer un fart de sortir de la dutxa completament nua, tret de la tovallola lligada al voltant del cap. Si que em sap greu, em pensava que ja éreu tots fora. Va arreplegar tres milions de coses del terra clavant el cul als morros de son cunyat, cada cop de més a prop. L'escot, les faldilles cada cop més curtes. No es va estar de deixar la seva roba interior —seria un eufemisme dir-ne picant, d’aquelles peces esquifides— per tot el llarg i ample de la casa. Va cuinar delicadeses, va donar la raó en cada conversa, es va alinear a favor d’ell en cada petita discussió domèstica que ella sibil·linament magnificava. I tanmateix, res no va funcionar. Ho va tornar a intentar quan es va divorciar del diputat amb idèntics resultats. I llavors ho va deixar córrer.

No pas del tot, és clar. Aprofitava cada àpat familiar per llençar hams i tibar cordes. D'altra banda, les noves tecnologies havien permès un flux constant de petites comunicacions prou ajustades per a no ser tingudes en compte i, no obstant, prou pertinents per a permetre un vincle constant. Insinuacions absolutament pudoroses, gairebé imperceptibles. Segones lectures. Una floreta de tant en quant. Les portes sempre obertes. Però a mesura que passaven els anys, la resposta implícita era sempre la mateixa. Ells, en canvi, eren cada cop més diferents. La carn es reubica allà on pot, la pell perd la flexibilitat que un dia havia tingut, fins i tot el discurs sembla alentir-se, sinó aturar-se completament. Neixen fills. Es canvia de cotxe, de casa, d'amant. I de l'Amado res de res.

I aleshores, l'Amaia estira la pota. D'un dia per altre, un mal dolent se l'emporta a l'altre barri. Tots a plorar, tots vestits de negre. Ella es converteix en la germana desconsolada, la tieta amatent, la cunyada que sense voler reposa el cap a l'espatlla del vidu i la mà sobre la cuixa. I pel dia de tots sants en fan un gra massa amb el moscatell i ell puja al pis de dalt i li arrenca la roba, amb les dents mateix. L'arramba a l'armari i la rebenta uns quants cops abans que ella l'empenyi sobre el llit gran i se li assegui a sobre i es passin la nit ara tu ara jo. Memorable. Antològic. Èpic, afegim-hi. En fi, allò que dèiem, la millor nit de la seva vida. I llavors, just quan ella tenia el telèfon a la mà i s'adona que l'altra és morta i ben morta, sent que l'Amado, encara endormiscat i arrossegant les paraules, li diu: Amaia, ets més puta que ta germana!