UNA PUTADA COM UNA ALTRA

L'Amèlia era puta de tota la vida. Però puta puta. No que fos puta per mala persona o perquè es tirés qualsevol cosa que se li posés pel davant ja fossin parents, amics o parents i amics dels parents i dels amics —que també— sinó que hi esmerçava el temps de manera professional, no sé si m'explico. Que ella recordés, tret dels versets del dia de sant Esteve (i depèn de com), no havia guanyat mai ni un duro que no fos fent lliscar les calcetes avall. Ja entendreu que això de la roba interior és una llicència literària que m'haureu de permetre perquè el cert és que, al llarg de tots aquests anys —perquè l'Amèlia té una edat que ja fa de mal dir—, també ha emprat amb destresa parts del seu cos que no es troben de cintura per avall com és ara les mans, la boca, els pits o fins i tot —no menys d'una dotzena de vegades— l'orella dreta. Total, que s'hi ha dedicat en cos i ànima. Més de cos que d'ànima, tot s'ha de dir.

Va començar per casualitat, com es comencen totes les coses que acaben perdurant i, fins dissabte al vespre, havia dit sempre que l’acabaria dinyant amb les cames ben eixarrancades, oberta a l’esdevenir com aquell qui diu. Ara, tot ha canviat. Demà ja farà una setmana. D'aleshores ençà que no fa senyors. No surt al carrer, no fuma, no llegeix el diari. Es passa el dia plorant. S'ha fet dur la compra a casa i, quan han trucat al timbre, ha mirat per l'espiell i ha demanat que deixessin les bosses al replà, davant de la porta. No ha gosat obrir. Ni tan sols quan el noiet s'ha girat per tirar escales avall i ella li ha vist aquell bé de Déu d'espatlla, ampla com una autopista alemanya, i el culet tan ben posat. Ha hagut d'empassar-se les ganes de fer-lo passar i d'arrancar-li a mossegades la camisa de ratlles, amarada de suor. S'ha assegut a la butaca del rebedor, les cames li tremolaven. S'ha mirat les mans, el paper de la paret, la col·lecció de ninetes de Lladró i les fotografies de quan la seva fillola va fer la primera comunió a Siurana. Me cago en la puta, es diu mollet. Me cago en la puta. Com un murmuri, com una pregària per ella tota sola. Me cago en la puta que va parir l’Herminio. 

Ha acabat de passar el dia estirada al sofà, veient desfilar programes pel televisor. No ha tingut esma ni per aixecar-se a canviar de canal. Les cortines s'apagaven i l'olor dels sopars començava a enfilar-se pel pati de llums. Com cada divendres, ha trucat la Rossita i, com cada divendres, ha fet veure que no sentia el telèfon. Ha obert el llibre deu vegades per la mateixa pàgina i deu vegades l'ha tornat a tancar. I és que cada paraula, cada soroll, cada matís de la llum li recorda el que va passar dissabte. El sol record fa tant mal que no sap on amagar-se. Es cargola com un cabdell i somiqueja. Ella, que no va plorar ni quan es va morir la Gràcia de Mònaco. Es voldria fondre, morir-se d'una vegada. La canalla del pis de dalt corre amunt i avall. No saben fer res més que córrer amunt i avall. Algú els hauria de dir alguna cosa: que no són hores, que hi viu més gent en aquest edifici, que l'Herminio es va presentar al pis el dia que no tocava. El camió de la brossa. Els talons de les sud-americanes de l'escala del costat que baixen a treballar. Els borratxos que no saben beure. El vent que arrebossa les façanes i salpebra les persianes. I s'adorm. Més o menys s'adorm.

L'Herminio havia quedat vidu abans dels trenta, l'endemà que li oferissin un lloc definitiu al despatx on treballava des dels quinze. Va entrar d'escarràs i, abans de convertir-se en el lletrat imprescindible que no es volien deixar perdre, havia passat per tots els graus possibles de passantia. Malgrat que no en tenien el costum, l'Enriqueta va proposar d'anar a sopar fora per celebrar la notícia. Com que havien decidit anar a menjar peix a Cambrils, van menester el cotxe. Sentien l'últim concert de Chet Baker, és clar que només perquè aquella era l'única emissora que hi havia sintonitzada. Al segon revolt, a l'alçada del club de tennis, un camionet de recanvis de bicicleta sense llums se'ls va tirar a sobre. Ell va ser a temps de fer girar el volant prou ferm com per no topar-hi. Tot i les estrebades del vehicle —que estava decidit a estavellar-se a qualsevol marge empedrat— l'Herminio va dreçar la direcció i van arribar sans i estalvis al restaurant. Joves i amb la sang bullint, envalentits per aquella segona oportunitat que la vida els havia donat, van demanar una ampolla de cava que va resultar fatal. A dos quarts d'onze del dimecres següent, després d'una missa no especialment reeixida a la Prioral, enterrava la dona acompanyat de pocs parents i menys amics. A les dotze, ja era al despatx enllestint una suplicatòria. 

No ho hauria esperat mai de l'Herminio. Mai de la vida, amb els anys que feia que es coneixien. No feia ni deu dies que l'Amèlia havia llogat el piset del carrer de l'Abadia, que ell va comparèixer per primer cop al caire de la porta. Alt, ben plantat. Amb el nus de la corbata no del tot desfet i l'americana plegada al braç esquerre. Es van fer dos petons com si s’haguessin trobat al Liceu i no en una casa de putes. Llavors, aquell encara era un carrer fosc i estret que calia anar a buscar expressament. L'havien arrossegat tant sí com no uns cosins de Saragossa que patien per ell. Ella el va fer passar a l'habitació malva que estava per estrenar i el va convidar a treure's la roba i rentar-se els baixos mentre ella anava a buscar-li un vermut. Quan va tornar, vestida només amb la seva millor bata, el noi estava exactament igual com l'havia deixat. Se li va asseure a tocar, li posà la mà a la cuixa, molt a prop d'una trempera gens a menystenir que se la mirava amb desvergonyiment i esperà la reacció habitual dels homes quan se'ls asseia a la vora. I tanmateix, ell es va passar les tres hores que els cosins havien deixat pagades plorant per la seva difunta esposa. 

Però l'endemà va tornar. Va pagar la primera hora i se n'hi va estar tres més. L'Amèlia el va trobar dolç i esforçat. Tenia un penis massa gros pel seu gust que al capdavall no feia servir amb prou esma. Convencional i limitat, de tota manera resultava un amant raonablement agradable i complaent. D'aleshores ençà, va tornar cada divendres a dos quarts de deu del vespre, l'hora que ella havia triat per deixar de visitar senyors la resta de dies de la setmana. Tret del divendres, aquella era l'hora que tancava la porta del pis, baixava la brossa i se'n tornava carregada amb la roba bruta fins a casa seva, a la Plaça Espanya. Generalment, ell s'hi estava un parell d'hores que pagava religiosament només entrar. No parlaven, no es miraven, gairebé ni es besaven. Al cap dels anys, després del darrer coit, ella contravenia totes les normes que s'havia imposat a còpia d'anys i experiència. Jeien estirats l'un al costat de l'altre per espai d'uns vint minuts que ella no feia pagar més que amb unes moixaines fora de tota lògica. O que tal vegada hauria trobat fora de lloc si haguessin vingut de qualsevol altre que no fos l'Herminio. I així durant trenta anys fins dissabte passat.

I ara li ha desgraciat la vida. Per força ha d'haver perdut el seny, es diu, pobre. Recorda els regals d’aquests últims anys. La delicadesa de cada gest. Com s'explica, si no, aquest comportament, aquest disbarat espaordidor? Encara tancava el gas, a punt de marxa, que van picar baix. Tothom li coneix els horaris. Tothom els hi respecta. Dissabte procura ser aviat a casa. Veure una pel·lícula mig estirada al sofà. Un got de llet i galetes, mitja copeta d'anís, un parell de cigarretes. Va sentir el timbre urgent i inoportú. Una cridòria insuportable que va fer que corregués a prémer el botó del telefonet, a obrir sense ni pensar-hi. Un impuls al qual de seguida es va penedir haver cedit. Va sentir els mocassins colpejant els esglaons de marbre vell. Amèlia. Els brams. Amèlia, obre. Vestit amb la mateixa roba que el dia abans i encara per afaitar. Amb els ulls inflats de plorar i el borrissol del cap emboirat. Amèlia, obre de seguida. Herminio, per l’amor de déu, faci el favor de no cridar. S’havien fet grans junts. Tenien la mateixa edat, si fa no fa. Ell no havia estat amb cap altra dona. Ella no havia fet res més a la vida que estar amb tots els homes que havia pogut. Es coneixien les operacions. Pròstata la d'ell, fetge la d'ella i un tumor a la matriu que va resultar no ser res. S'havien acostumat a explicar-se quatre coses. Cada divendres. De vint minuts en vint minuts. Les quatre coses importants. Les que no deien a ningú més. Amèlia, pel que més vulguis. El va fer passar i ell se li va tirar al damunt. Violentament desarmat. Un cristià al circ, voltat de lleons. Queda la fe, només. I encara. Amèlia, jo. Herminio, tu. Amèlia, que jo t’estimo. Herminio, vols dir? Amèlia, et vols casar mi? Herminio, la pel·lícula ja deu haver començat. 

I ja farà una setmana que dura, la pel·lícula. I un dia o altre es deu haver d'acabar, oi? Dic jo.