dilluns, 29 de desembre del 2014

UN ACCIDENT



Només sortir la mare, el meu cosí em va clavar una bufetada. Amb la mà ben oberta i tot de sobte, sense cap motiu. Fins llavors no ens havien deixat sols ni un moment. La casa era plena de gent plorant, abraçant-se els uns als altres i parlant en veu baixa pels racons. I tanmateix, tothom estava pendent de mi i de l'Eloi. Per l'edat, suposo. Sobretot els cosins més grans. Venien, seien a la nostra vora amb un mig somriure glaçat i s'estaven allà sense dir res. De vegades ens posaven la mà a la cuixa i, d'altres, ens embullaven els cabells. Tot amb aquell mateix posat desgavellat. inexpressiu. No sé què en volien, de nosaltres. De fet, sort del clatellot depèn de com, perquè encara no havia pogut plorar. Abans d'ahir, quan va passar, jo era a classe de violí i ningú no me'n va dir res fins al vespre, després de sopar. Naturalment, ja havia notat que passava alguna cosa, sobretot quan vaig veure que m'esperava la tieta Alba a la porta del conservatori. Perquè la tieta Alba és la més jove de tots els germans de la meva mare i no li veiem gaire el pèl. Normalment, no compareix quan se l'espera i, si compareix, tampoc no se n'espera gaire cosa. Jo la trobo divertida perquè parla com si encara anés a l'institut. M'agrada demanar-li pels seus xicots o per la seva feina perquè sempre té alguna història nova de trinca per explicar. No sé per què, ni l'una cosa ni l'altra mai no li duren d'un any per l'altre. A mi em sembla que té mala sort, però diria que no deu ser ben bé del tot una qüestió de bona o mala sort. Quan els ho pregunto als pares, la mare sempre es queda callada, el pare comença a embalar-se i acabem deixant-ho estar. Total, que la tieta em va acompanyar a casa però abans vam aturar-nos a fer un gelat al Mercadal i, després, vam entrar a la Galatea i em va comprar un llibre que feia molt de temps que demanava debades. Em va estranyar força tot aquest dispendi perquè ella mai no té ni un duro, però vaig preferir estar-me de fer-ne cap comentari. Tampoc no em va passar per alt la compulsió amb què encenia una cigarreta amb la punta de l'anterior o el detall que no es tragués les ulleres de sol ni a dintre de la llibreria. Quan vam obrir la porta de casa, la mare va venir corrents a rebre'ns. Es va posar a la meva alçada, em va abraçar i em va començar a omplir de petons. Llavors, del fons del corredor, va aparèixer el pare parlant pel mòbil, em va treure el violí de l'espatlla i em va començar a abraçar per la banda que l'altra deixava lliure. Creieu-me que hi va haver un moment en què vaig pensar que entre tots dos m'ofegarien. La tieta Alba plorava i el telèfon de casa va començar a sonar amb insistència, com si hagués decidit salvar-me la vida. Ja no va deixar de sonar. Em van enviar a fer els deures. Després, vam sopar en silenci i, quan gairebé ja em pensava que deixarien que m'adormís en la ignorància, el pare i la mare se'm van asseure al llit i em van explicar l'accident. 

Amb l'excusa que era tard no m'havien deixat fer preguntes i, amb tot aquell exèrcit de dubtes per a resoldre, el son se'm va regirar com un mitjó. No tant a conseqüència d'una melangia que potser hauria hagut d'omplir-me l'estómac de pedres, sinó més aviat neguitejat per l'assumpció d'una incapacitat pròpia i llastimosa de construir un relat lògic, prou coherent. Imaginava l'escena mil cops i cada vegada se'm presentava més inversemblant, més desproveïda de qualsevol estructura raonable. Em veia abocat a entretenir les hores perfilant els detalls que presentessin aquella notícia de manera adequada, comprensible. Petits canvis en els personatges que hi havien intervingut, cabdals retocs imperceptibles en el paisatge. Potser una línia de diàleg apropiada, incomptables variacions en el final. Per tant, enfeinat en la construcció del record més important de la meva infantesa, no se'm va acudir permetre que la tristesa entrés per la finestra a empudegar-ho tot d'una transcendència que m'hauria estat impròpia. I no vaig plorar. Se'm va passar per alt que poc o molt, en certa manera gens exagerada ni melodramàtica, hauria convingut que plorés. Al matí va resultar que cap de les versions que jo havia reescrit durant la nit havia reeixit. La veritat, de tan senzilla, superava qualsevol altra explicació: Un cotxe havia atropellat en Max i ara era mort.


dilluns, 22 de desembre del 2014

TOPANT AMB EL PASSAT

detall d'un quadre de Miquel Jassans

Com que havia plogut tota la nit, Foix Plensa no ha pogut dormir. Primer havien estat els trons i després, quan el petit s'havia desvetllat, ja no hi ha hagut manera. De gust hauria sortit a passejar, fumant sota la pluja, però els dies d'abandonament ja queden enrere. Malgrat el fred, el fill tenia els cabells xops de suor i no semblava capaç d'aturar aquella tremolor que li feia trontollar el cos sencer. Ella s'hi estirà al costat. De primer per sobre del nòrdic. Però de seguida encapsulada tan a la seva vora que l'escalfor resultava gairebé insuportable. També aquesta nit l'han passada tots dos sols.


La senyora Plensa havia trucat a l'hora de sopar, la d'ells, per saber si el nét havia millorat. I pel temporal. Ella havia contestat vagament, acostumada a no dir mai mentides. Va rebre records del senyor Foix que es va estimar més no posar-se al telèfon. L'home perdia la memòria i les maneres a tota velocitat. O potser és que tampoc no n'havia gastades mai gaire, de maneres. D'això tampoc no en van parlar. Han aparegut pintades al poll de Can Grau Xic. Una bretolada. Han vingut una colla d'experts que han assegurat que l'arbre se'n sortirà. No, no ha vist les fotos de l'espolsada. I no, no anava a classe amb el petit de Can Sala que han tornat a ingressar. És clar que ho sabia, que era adoptat. Ni que fos pels cops que ella li ha repetit no se'n podria oblidar que el petit de Can Sala és adoptat i que les ha fetes de tots colors. 

Ha sentit els veïns de dalt posant el dia a lloc. Les persianes, l'escalfador, la cafetera. Rellotges sense manetes. Aprofitant que el nen s'ha adormit, s'aixeca com una lladregota, una ballarina fent puntetes fins a la finestra. Els carrers són molls, no sembla que hagi d'afluixar. Al contrari. Si es posa a nevar, ningú se n'estranyarà. A la dutxa, l'esponja li frega la pell amb violència. Una brutalitat amable de tan persistent. En veure's al mirall, decideix tornar a fer-se tallar els cabells. Ben curts. Com aleshores. Al mòbil, tampoc res. Tret d'aquest silenci llarguíssim. Distreta escoltant els informatius, es troba amb el nen a la falda. Encara no ha après a parlar. Si més no en una llengua comprensible. Però se li entén tot, al capdavall. Ha tingut temps de trucar al centre. Potser li han acceptat les disculpes massa de pressa. Tenien hora concertada per avui i ella ha apurat fins al darrer moment per excusar-se esperant qui sap què. 

Per entretenir les mans, Foix Plensa havia posat dues llesques a torrar. Se n'adona ara per l'olor de socarrim. Té els mateixos ulls que ell. Si fos possible, és clar. O potser és ella que empra la mateixa mirada per a tots dos. Se li escapa un renec quan es crema amb el pa i la criatura se'n fot amb un d'aquells seus somriures carregats de solemnitat. Llavors se li llença al damunt i el castiga amb un atac de pessigolles que ell defensa rebolcant-se per terra. Ja no saps si riuen o ploren quan senten el timbre de baix i ella s'aixeca d'una revolada i corre cap a la porta. No contesta ningú. Passegen els cotxes. La tempesta enfolleix. No contesta ningú. Per què collons no contesta ningú? No hauria hagut de cridar. La criatura tremola altra volta. Vine. No passa res.

Es va quedar fins tard. Hi havia uns informes pel departament que Foix Plensa hauria d'haver enllestit fa setmanes, la primera vegada que van ingressar l'esquitx. L'ordinador se li va penjar dos cops i va anar de poc que no se n'anés tot en orris. La safata d'entrada es va entossudir a no mostrar ni un sol correu que no fos brossa per molt que ella anés prement el botó d'actualitzar. Hi ha una explicació lògica i raonable. Segur. I tanmateix són molts dies. De divendres passat. A la facultat no recorden res estrany. Se'n va anar a la seva hora. Tot igual que qualsevol altre cap de setmana. La bicicleta no hi era. El laboratori recollit. La terra se l'ha empassat. Hauria preferit no haver de donar explicacions però, com que la Franny no podia venir, s'ha endut la criatura al despatx. Per sort, s'ha aixecat sense febre i no fa mala cara. L'ha deixat a la biblioteca mentre dóna les classes i, al final, s'excusa de la reunió que hi havia convocada per darrera hora. Ja és fora quan la companya diu que de tota manera l'havien suspesa. Si hi ha hagut mirades, ella no les ha volgudes veure. 

Encara no neva, és el vent només. La criatura s'ha adormit al cotxe i ella perquè no pot. En té prou de concentrar-se en la veu afectada de la ràdio. Fa una estona que repeteix matusserament una sèrie d'instruccions. El temporal és més a prop que no pensaven. Ella prem el volant amb força. Potser el barri on viuen no és prou segur. Els veïns han començat a reforçar portes i finestres amb fustes i matalassos. Als arbres del passatge els costa mantenir l'esquena dreçada. Abans de pujar, pensa que hauria de comprar alguna cosa, només per si de cas. L'Akiyoshi, amb la persiana a mig abaixar, els deixa passar a contracor però un cop dins no sap ben bé què hauria de prendre. Espelmes, potser. Llet i pa. Amb el nen al coll s'atabala, per això somriu, paga un paquet de tabac i surt. L'ascensor no funciona. De les escales estant sent el brogit esdevenir malson.



dilluns, 8 de desembre del 2014

VIOLA DE GAMBA



—L'has vist arribar?

—Què collons! Encara no l'he vist que ja el tenia a sobre.

—Està destrossat, nou com era.

—A prendre pel cul, el cotxe!

—Puja. Et duré a que et curin aquesta mà.


Durant el trajecte, s'adona que gairebé no pot moure els dits. L'altre parla i ell no diu res. Deixa anar uns quants grunys i mou el cap quan toca i amb això en té ben bé prou. Malgrat l'hora, no hi ha ningú pels carrers. Davant la porta d'urgències, deu o dotze ambulàncies aparcades. Sense vidres. L'home accelera i passa de llarg. Ell se'l mira per primer cop. 


—Vols sentir música? T’anirà bé.

—...

Què t'agrada? Jo escolto música clàssica, sobretot. No he entès mai per què en diuen música clàssica. Ho saps, tu? No en tinc ni puta idea, no et pensis. Però m’agrada. Em consola, ja m'entens. Ara, no t'equivoquis, conec els mateixos noms que tothom. Els conec però no em facis dir qui es qui, saps què vull dir? Beethoven, Mozart, Vivaldi, Bach. Vaig trobar els discos a la guantera, sort d'això. Tot pirata. De vegades salta d'una cançó a l'altra, s'enganxa. Tens gana? Abans no escoltava mai música. Em fotia peresa. Tampoc no tenia temps, de fet. A què et dedicaves tu? Jo acomiadava la gent. Saps com aquella peli, com es deia? L'has vista? Una puta merda, ja t'ho dic jo. No t'has perdut res. La veritat és ben diferent. Veus aquest forat? Què passa? Vols fotre el favor de mirar? Em va clavar el boli, el molt fill de la gran puta. Què vols, també. Vint anys treballant per l'empresa i arribo jo, corbata de seda i li foto la carta de despido pel cul. Metafòricament, ja m'entens. Has dut mai corbata de seda, tu? Jo no en podia dur de cap altra manera. Me les comprava a Milà. Vas estar a Milà? Tot sembla tan lluny, ara... Em pagaven una morterada per ser tan cabró com em vingués de gust. Com m'agradava la feina, redéu. No tens gana? Mira aquí al darrere, hi arribes? Au, agafa'n un parell i dóna-me'n una per a mi. De veritat que no en vols? Tu t'ho perds. Creu-me que, si les tastes, no te'n penediràs. Quants dies fa que no menges? Que no siguis vegetarià i tot, fas pinta d'intel·lectual, tu. M'hi jugo el que vulguis que coneixes aquest violí. Digues la veritat. El coneixes, oi? Me cago en la puta, malparit. Ho sabia! Ets un puto intel·lectual. Què feies? Donaves classes a la universitat? A quina? He fet fora uns quants catedràtics, jo, potser recordaria algun cognom, deixa'm pensar. Et juro que no saps com m'encantava enfonsar tota aquella colla d'estirats de merda en la misèria. Els esperava al seu despatx, assegut a la seva cadira i en tenia prou amb deu minuts per fer-los arrencar a plorar com a desgraciats. Més d'un se m'havia agenollat, no et foto el pèl. Mira, només de pensar-hi, m'he empalmat, t'ho vols creure? O no, calla. Ara ho veig clar. Les mans et delaten. Tu escrius. Oi que tu escrius? Tu ets un coi de premi Nobel de literatura. L'he clavat o no? Collons, tio, tu t'has vist aquesta mà? Valdrà més que arribem. No pateixis. Ja veuràs que te la deixarà com si fos nova. És bon paio. Abans era cirurgià, treballava amb els americans. Un crac. El conec de trobar-nos pels aeroports. Ell també tombava molt, el cabró. El cridaven de tot arreu. Ara no surt de casa, el molt cagat. No et pensis, així sabem on trobar-lo sempre que el necessitem. I què has escrit? Puc haver llegit alguna cosa teva? De fet, la teva cara no em sona i mira que jo em quedo amb les cares, saps què vull dir? Fas pinta de ser més líric que altra cosa. M'equivoco? Ja m'ho imagino. Pavese, De Luca, aquella de Gran Central Station, com es diu, Elisabeth Smart? Has llegit Mia Couto? Com si t'hagués parit, no? Ets un coi de poeta, ho sabia! Te l'havien mamada mai, mentre escrivies? Au vinga, no fotis aquesta cara. Conec uns quants poetes, jo. No sé que us passa als poetes que tots esteu obsessionats amb la mateixa merda. Una bona mamada mentre escrius la sextina definitiva. Jura'm que no hi has pensat mai. O potser tu ets més d'aquells que tot el dia pensen amb un bon forat del cul. Això. No sé quina gràcia hi trobeu amb això de follar pel cul. Quina mania. No hi ha res com un cony ben sucós. Què coi hi has de fotre a buscar al darrere si davant hi és tot, no trobes? Pràcticament ja hem arribat. Encara escrius? Necessitaríem algú que ens redactés quatre coses. Res de l'altre món. Constància i prou. Pel futur. Sóc optimista, jo. Haurem de deixar el cotxe al final del parc. D'on l'havies tret, el teu. Era un bon trasto, malparit. Hi ha un tram d’escales que déu n'hi do. No saps mai on estàs segur. Veus el balcó amb mitja estelada? És el nostre senyal, com aquell qui diu. Ara ja ho saps. La cosa està molt fotuda, què t’haig de dir a tu, no? Obre la guantera. Què passa? No n'has vist mai cap? Ves a prendre el pèl a un altre. No hauries aguantat tot aquest temps si no sabessis fer anar aquestes joguines. Quina merda. Al final resultarà que m'he equivocat, no t'hauria d'haver tret del forat. Vigila, tio. No fotis el ruc que està carregada. 


—No és un violí.

—Amb què em surts, tu, ara? De què collons parles? Fes el favor, tio. Ves amb compte, home. Què fots? Tio, què cony fots?

—És en Savall.

—El que tu diguis, home. Tu dius que és en Savall. Doncs mira, és en Savall, el gran Savall dels collons, ja ho tens, però abaixa això, home, que prendrem mal. Tio, si us plau. Joder, tio. No ho facis. No ho facis si us plau.

—I és una viola de gamba.


No havia disparat mai amb l'altra mà però té la bona ben inflada. Aixeca el cap i calcula quan trigarà a arribar al balcó. Treu el fre de mà i empeny el cotxe carrer avall. L'esforç just perquè prengui embranzida. Llavors comença a pujar escales. El darrer tram s'enfila més que no es pensava. Fa temps que el tramvia va deixar de funcionar, com tota la resta. Des d'aquí, veu el port i deu o dotze vaixells. L’aigua tampoc no es mou. S’enfila a la canonada i grimpa amunt. Un cop és dalt, desfà el nus i llença la mitja senyera al carrer. Dues rates s'apressen a ensumar. La fusta de la porta cedeix a la primera puntada de peu. Dins, l'home vinclat en un racó ja ha començat a somiquejar. 


—Coneixes en Jordi Savall?

—Com?

—Que si coneixes en Jordi Savall?

—Qui?

—Deixa-ho córrer. Saps què és una viola de gamba?

—Com diu? Una què?

—Comencem bé, xaval.





dilluns, 1 de desembre del 2014

A CONCURS




—Al final què vas fer?

—Res.

—Com vols dir, res?

—Vull dir que no vaig fer res. Això, vull dir.

—No fotis.

—...

—Però per què?

—De veritat cal que t'ho digui?

—Tenies possibilitats reals.

—Justament. Era meu, de fet.

—Collons, no et costava res, doncs.

—A mi no m'ho sembla.

—Ja m'entens. Has esperat molt per una oportunitat com aquesta.

—O potser això és només el que heu pensat sempre tots.

—Tots. Qui cony som, tots?

—Tothom. De sempre. Tu. A casa. Tots.

—No és això que volies, doncs?

—És clar que sí, prou que ho saps.

—Llavors?

—Però així no. No pas així.

—Així, com?

—Així. 

—Així, com?

—Hòstia puta. Així així. 

—Perdona però no t'entenc.

—Oi tant que m'entens.

—De veritat que no.

—No em vols entendre, que és una altra cosa. Tota una altra cosa.

—Gairebé som dalt. Ja parlarem.

—Vindreu divendres?

—No ho crec. Tenim audició de la nena i m'ha dit d'anar a sopar.

—La nena?

—No. La nena no.

—Una altre cop? Van tres caps de setmana seguits, no?

—Ho has d'entendre.

—I ho entenc, no pateixis que ho entenc perfectament. 

—Clar.

—Ho dic de debò. Anireu al tailandès?

—No. 

—Què passa? Al capdavall, ja ni es deuen recordar de nosaltres, no trobes?

—No anirem al tailandès. Suposo que farem cap al mateix lloc de sempre.

—Tens raó. Li encanta que li fotin el pèl.

—Per què ho dius?

—No. Per res.

—Mira, les coses són així.

—Així, com?

—...

—...

—És definitiu?

—Què?

—Fins quan tenies temps?

—Demà a les dues del migdia s'acaba el termini.

—Demà m'han suspès una classe.

—A quina hora?

—A tercera. M’escapo?

—Si vols.

—Així parlem.