dilluns, 1 de desembre de 2014

A CONCURS




—Al final què vas fer?

—Res.

—Com vols dir, res?

—Vull dir que no vaig fer res. Això, vull dir.

—No fotis.

—...

—Però per què?

—De veritat cal que t'ho digui?

—Tenies possibilitats reals.

—Justament. Era meu, de fet.

—Collons, no et costava res, doncs.

—A mi no m'ho sembla.

—Ja m'entens. Has esperat molt per una oportunitat com aquesta.

—O potser això és només el que heu pensat sempre tots.

—Tots. Qui cony som, tots?

—Tothom. De sempre. Tu. A casa. Tots.

—No és això que volies, doncs?

—És clar que sí, prou que ho saps.

—Llavors?

—Però així no. No pas així.

—Així, com?

—Així. 

—Així, com?

—Hòstia puta. Així així. 

—Perdona però no t'entenc.

—Oi tant que m'entens.

—De veritat que no.

—No em vols entendre, que és una altra cosa. Tota una altra cosa.

—Gairebé som dalt. Ja parlarem.

—Vindreu divendres?

—No ho crec. Tenim audició de la nena i m'ha dit d'anar a sopar.

—La nena?

—No. La nena no.

—Una altre cop? Van tres caps de setmana seguits, no?

—Ho has d'entendre.

—I ho entenc, no pateixis que ho entenc perfectament. 

—Clar.

—Ho dic de debò. Anireu al tailandès?

—No. 

—Què passa? Al capdavall, ja ni es deuen recordar de nosaltres, no trobes?

—No anirem al tailandès. Suposo que farem cap al mateix lloc de sempre.

—Tens raó. Li encanta que li fotin el pèl.

—Per què ho dius?

—No. Per res.

—Mira, les coses són així.

—Així, com?

—...

—...

—És definitiu?

—Què?

—Fins quan tenies temps?

—Demà a les dues del migdia s'acaba el termini.

—Demà m'han suspès una classe.

—A quina hora?

—A tercera. M’escapo?

—Si vols.

—Així parlem.