dilluns, 29 de desembre de 2014

UN ACCIDENT



Només sortir la mare, el meu cosí em va clavar una bufetada. Amb la mà ben oberta i tot de sobte, sense cap motiu. Fins llavors no ens havien deixat sols ni un moment. La casa era plena de gent plorant, abraçant-se els uns als altres i parlant en veu baixa pels racons. I tanmateix, tothom estava pendent de mi i de l'Eloi. Per l'edat, suposo. Sobretot els cosins més grans. Venien, seien a la nostra vora amb un mig somriure glaçat i s'estaven allà sense dir res. De vegades ens posaven la mà a la cuixa i, d'altres, ens embullaven els cabells. Tot amb aquell mateix posat desgavellat. inexpressiu. No sé què en volien, de nosaltres. De fet, sort del clatellot depèn de com, perquè encara no havia pogut plorar. Abans d'ahir, quan va passar, jo era a classe de violí i ningú no me'n va dir res fins al vespre, després de sopar. Naturalment, ja havia notat que passava alguna cosa, sobretot quan vaig veure que m'esperava la tieta Alba a la porta del conservatori. Perquè la tieta Alba és la més jove de tots els germans de la meva mare i no li veiem gaire el pèl. Normalment, no compareix quan se l'espera i, si compareix, tampoc no se n'espera gaire cosa. Jo la trobo divertida perquè parla com si encara anés a l'institut. M'agrada demanar-li pels seus xicots o per la seva feina perquè sempre té alguna història nova de trinca per explicar. No sé per què, ni l'una cosa ni l'altra mai no li duren d'un any per l'altre. A mi em sembla que té mala sort, però diria que no deu ser ben bé del tot una qüestió de bona o mala sort. Quan els ho pregunto als pares, la mare sempre es queda callada, el pare comença a embalar-se i acabem deixant-ho estar. Total, que la tieta em va acompanyar a casa però abans vam aturar-nos a fer un gelat al Mercadal i, després, vam entrar a la Galatea i em va comprar un llibre que feia molt de temps que demanava debades. Em va estranyar força tot aquest dispendi perquè ella mai no té ni un duro, però vaig preferir estar-me de fer-ne cap comentari. Tampoc no em va passar per alt la compulsió amb què encenia una cigarreta amb la punta de l'anterior o el detall que no es tragués les ulleres de sol ni a dintre de la llibreria. Quan vam obrir la porta de casa, la mare va venir corrents a rebre'ns. Es va posar a la meva alçada, em va abraçar i em va començar a omplir de petons. Llavors, del fons del corredor, va aparèixer el pare parlant pel mòbil, em va treure el violí de l'espatlla i em va començar a abraçar per la banda que l'altra deixava lliure. Creieu-me que hi va haver un moment en què vaig pensar que entre tots dos m'ofegarien. La tieta Alba plorava i el telèfon de casa va començar a sonar amb insistència, com si hagués decidit salvar-me la vida. Ja no va deixar de sonar. Em van enviar a fer els deures. Després, vam sopar en silenci i, quan gairebé ja em pensava que deixarien que m'adormís en la ignorància, el pare i la mare se'm van asseure al llit i em van explicar l'accident. 

Amb l'excusa que era tard no m'havien deixat fer preguntes i, amb tot aquell exèrcit de dubtes per a resoldre, el son se'm va regirar com un mitjó. No tant a conseqüència d'una melangia que potser hauria hagut d'omplir-me l'estómac de pedres, sinó més aviat neguitejat per l'assumpció d'una incapacitat pròpia i llastimosa de construir un relat lògic, prou coherent. Imaginava l'escena mil cops i cada vegada se'm presentava més inversemblant, més desproveïda de qualsevol estructura raonable. Em veia abocat a entretenir les hores perfilant els detalls que presentessin aquella notícia de manera adequada, comprensible. Petits canvis en els personatges que hi havien intervingut, cabdals retocs imperceptibles en el paisatge. Potser una línia de diàleg apropiada, incomptables variacions en el final. Per tant, enfeinat en la construcció del record més important de la meva infantesa, no se'm va acudir permetre que la tristesa entrés per la finestra a empudegar-ho tot d'una transcendència que m'hauria estat impròpia. I no vaig plorar. Se'm va passar per alt que poc o molt, en certa manera gens exagerada ni melodramàtica, hauria convingut que plorés. Al matí va resultar que cap de les versions que jo havia reescrit durant la nit havia reeixit. La veritat, de tan senzilla, superava qualsevol altra explicació: Un cotxe havia atropellat en Max i ara era mort.