dilluns, 27 de gener de 2014

I VA NÉIXER UN PAÍS



El dia començava a caure esgrogueït i, com el fum vermell de quatre reactors impossibles, uns núvols allargassats avisaven la tempesta que havia de venir. Amb les mans a l’ampit de la finestra, el President esperava el moment. La resta de membres del Govern eren encara al mateix lloc on ell els havia deixat després de la darrera reunió. Plegats de mans al voltant de la taula amb la mirada perduda i els nusos desfets de les corbates. Contra tota norma i convenció, alguns havien començat a fumar i de seguida ho havien convertit en la justificació adequada per aquell aire irrespirable que trobava tot aquell qui arribava. Familiars, companys, treballadors de la casa que se’ls havien anat afegint a mesura que els minuts empenyien. Alts càrrecs, diputats d’uns i altres així com noms destacats de la història recent arribaven a ramats de seguida que s’havia conegut la notícia fins a convertir els volts del Saló en una zona gairebé impracticable. El Palau sencer s’havia anat omplint des que havia corregut l’avís que ja era imminent. Havien hagut de donar ordres perquè tanquessin portes però havien permès que els periodistes fessin seu el pati dels tarongers i no havien tardat a cosir-lo de cables i cròniques a punt per ser convenientment reescrites. Sota el turc, els més veterans havien començat una porra macabre que els més joves evitaven escrupolosament. Malgrat l’enrenou, una mena de silenci angoixat obligava tothom a conversar entre murmuris. De la plaça, en canvi, cada cop més atapeïda d’estelades, arribaven els crits eixordadors d’un exèrcit de ciutadans que espontàniament s’havien concentrat per envoltar l’edifici agafant-se de les mans els uns els altres convençuts d’evitar l’inevitable. Abans d’adonar-se’n, les cadenes s’havien multiplicat i hauria estat impossible arribar més a prop de quatre o cinc illes de cases. Cada cop que un dels helicòpters sobrevolava aquella gernació, ells replicaven enfervorits entonant com una sola veu consignes carregades de determinació. Quan havia començat a plovisquejar, gairebé ja fosc del tot, va aparèixer de cada cantonada un pilar caminant que s’obria pas miraculosament a través d’uns corredors invisibles que els van anar menant fins al centre mateix de la plaça, on aleshores van encarar-se al mateix balcó on aquell matí el President havia sortit per proclamar un somni. Les quatre anxanetes van deixar de fer l’aleta per desplegar entre totes una immensa estelada que de seguida va córrer per damunt de tots els caps fins a topar amb els mossos que custodiaven l’entrada. Un d’ells, que havia romàs impertèrrit fins aquell moment, la rebregà i la feu entrar a Palau. Sense temps perquè el poble articulés alguna mena de queixa, la tela va aparèixer de nou dalt del terrat des d’on, no se sap qui, la va fer caure estenent-la de tal manera que ja cobria bona part de la façana. Al despatx, el Molt Honorable havia rebut la família de qui es va acomiadar amb solemnitat. El petit, que ja no n’era tant, se li havia abraçat mentre els altres dos s’aferraven a la mare mirant entre tots de reprimir debades un petit plor impotent. Abans de tornar al saló amb els seus, ella li arreglà el coll de la camisa i amb el palmell de la mà improvisà una darrera carícia. Al punt d’obrir les portes, havia esclatat una ovació que obligà tots els presents a posar-se dempeus. Hauríeu dit que aquell aplaudiment ja no es podria aturar quan contaminà tot aquell que es trobava a l’edifici fent retronar les parets. Es va sentir la veu d’un que cridà “Pre-si-dent” i la proclama es va estendre com per art d’encanteri. Ja tothom cridava aquelles tres síl·labes. Ell es va afegir al compliment picant de mans i mostrant-les obertes en totes direccions en senyal d’agraïment. Malgrat tot, havia estat capaç d’articular un somriure emocionat que oferia carregat d’humilitat mentre mirava de dreçar una espatlla que havia carregat de feixuguesa viatjant els darrers mesos al llarg i ample del continent. Molt més sec que quan l’havien escollit les urnes per primer cop, amb la meitat dels cabells que s’havien aclarit, conservava encara l’atractiu que coincidien en reconèixer tots els qui el veien al natural i que ara es disposava a adreçar unes paraules als presents. Un sol gest convidà al silenci que semblava impossible mig minut abans. Conscients de la transcendència del moment que eren a punt de compartir, molts mòbils van il·luminar-se encarant les pantalles cap aquell home. Tan breu com solemne, en tingué prou amb dues frases i mitja per tornar a encendre un fervor renovat i ple de vigor. Decidit, abandonat a la pròpia dissort, obrí les portes de la balconada bressolat pel govern en ple i la mà de la seva dona que ja no el deixaria. Als seus peus, un país sencer cantava els segadors i ell s’hi afegí com una veu més, una entre tantes. Hauríem volgut que aquell instant durés per sempre. I aleshores, qui sap d’on, es va sentir el tret.

dilluns, 20 de gener de 2014

SEGONA SESSIÓ





—Aleshores, si ha entès els seus drets, farà el favor de contestar les preguntes que li formularà, en primer lloc, el Ministeri Fiscal.

—Amb la vènia, senyoria.

—...

—Bon dia.

—Bon dia.

—Ens pot explicar quina era la seva relació amb la menor?

—És la meva filla.

—No és més cert que vostè n’exercia la tutela legal?

—Si vol dir que no sóc el pare biològic, té raó vostè. Això no treu que sigui la meva filla. De fet, des que es va morir la seva mare, en sóc l’únic familiar.

—I el tutor legal. És així o m’equivoco?

—Això mateix. No s’equivoca.

—Senyoria, se li podria mostrar el foli número 67?

—...

—Reconeix aquesta fotografia?

—Sí, la vaig fer jo mateix, no gaire abans que se n’anés.

—Ens podria dir que va passar amb la menor?

—La veritat és que no.

—Disculpi?

—Només sé que ha desaparegut, vull dir. Això i prou.

—I vostè no té ni idea d’on es troba, en aquest moment?

—No senyora.

—Quan la va veure, per darrer cop?

—L’onze d’agost de fa dos anys. Just abans que toquessin les sis de la tarda.

—Ens pot explicar, exactament, com va anar?

—Sí senyora. Ho puc explicar les vegades que faci falta. Però per molt que ho expliqui no canviarà res.

—Faci el favor de limitar-se a contestar les preguntes.

—Sí, senyoria. Els del quiosc havien trucat per dir que ja tenien el llibre que els havia encarregat i havíem anat al centre comercial a recollir-lo. Ella es va aturar a la botiga de música i va començar a remenar el calaix de les ofertes. Com que podia estar-se tardes senceres remenant aquell coi de capses, em va dir que anés tirant, que m’esperaria fent un batut a la cafeteria.

—I aleshores?

—Aleshores res. Quan vaig arribar a la cafeteria, la nena no hi era. Ni a la botiga de discos, ni en tot el maleït centre comercial.

—Va avisar els de seguretat?

—La nena tenia quinze anys. Vaig pensar que potser l’havien trucada o qui sap si havia trobat algú. No ho sé. Vaig buscar-la al pàrquing, vaig pujar i baixar milions de vegades per les escales mecàniques però la meva petita no hi era. Vaig trucar-la però tenia el mòbil apagat o sense cobertura. Vaig seure una estona a la cafeteria per si apareixia, però al final vaig decidir tornar a casa.

—Així i ja està, tornar a casa. Va avisar algú?

—Vaig trucar les seves amigues però no en sabien res. Aleshores vaig tornar a sortir a voltar amb el cotxe per veure si la veia però no hi va haver manera. Els llocs on anava eren tancats o bé buits. 

—Sap si sortia amb algú?

—No. No en aquell moment, si més no.

—No ho sap o sap que no?

—Si surt amb algú, no me l’ha presentat.

—Havien tingut alguna discussió?

—Milions de vegades. És una nena difícil. Sobretot d’ençà d’allò de la seva mare. Discutim sovint.

—En quin sentit?

—Per l’amor de Déu, cridem, ens diem el nom del porc i després ve corrents, m’estira la barba i seiem davant la tele a veure una pel·lícula. No cal que ho pregunti, no li he posat mai la mà a sobre, si es refereix a això. No pegaria mai a una criatura. Qui pot fer mal a una criatura?

—No és més cert que el nadal de l’any anterior la menor va presentar una denúncia contra vostè?

—Em pensava que era vostè que entenia de lleis.

—senyoria...

—És cert que la menor va presentar una denúncia contra vostè? Vol contestar?

—Vol dir res una denúncia? Era una criaturada. No va ser res. No vam arribar ni a judici. Ho van arxivar de seguida, al mateix jutjat de guàrdia. Estava furiosa. M’havia demanat que la deixés sortir amb unes amigues. Era cap d’any. Es va presentar amb un vestit tres pams més amunt del genoll. Encara tenia catorze anys. Va començar a plorar. Es va enfadar molt. I va trucar els mossos. Una amiga seva li havia explicat que jo passaria la nit a la comissaria i així elles podrien sortir. És això, que volia saber? Té alguna importància? Ja vaig donar totes les explicacions en aquell moment. Ho van arxivar, oi? Conec els meus drets, jo. 

—I aquest cop, s’havien enfadat?

—En absolut. Portàvem una bona època. Havia reprès les visites amb la psicòloga, prenia la medicació, venia a missa cada diumenge.

—Ens ho pot explicar?

—Què vol que li expliqui, que som catòlics?

—Senyoria...

—La mort de la meva dona la va enfonsar. Havien estat molt unides. Recorden la tragèdia, oi? S’autolesiona. Ha intentat llevar-se tres cops la vida, tres! Tan aviat no vol sortir de casa com no li veig el pèl. Si està compensada, rai, si no...

—S’havia escapat mai de casa?

—Un cop al mes, com a mínim.

—I ho ha denunciat algun cop?

—No. Per què? Sempre tornava. O sabia on trobar-la. Fins aquest cop.

—Perquè vostè creu que ha marxat per voluntat pròpia.

—Naturalment.

—I on diria que és, aleshores?

—Si ho sabés no seríem aquí, no troba?

—No és més cert que va matar la menor i tot seguit es va desempallegar del seu cos?

—No senyora. No sé d’on ho treu, això.

—Digui’m, perquè no va denunciar-ne la desaparició fins dos dies després?

—Que no veu la tele, vostè? No ha sentit que abans de vint-i-quatre hores no es pot fer res? En canvi, quan va fer dos dies la cosa era diferent. Dos dies és massa. Mai no estava més de dos dies fora de casa.

—Ens pot explicar les traces de sang que es van trobar a la porta del seu vehicle?

—Té els braços plens de senyals. Es fa talls i després no para fins que torna a sagnar. S’arrenca les crostes un cop i un altre. No hi trobo res d’extraordinari en el fet que hi pogués haver sang a la seva cadira del cotxe. Encara com no n’hi ha per tot arreu.

—Jo no he parlat de la seva cadira sinó de la porta.

—A la porta, a la cadira. Busquin més que en trobaran. Ja hi pot pujar de peus.

—I la jaqueta? Senyoria se li pot mostrar la peça de convicció número 3?

—...

—És aquesta la jaqueta que duia el dia que va desaparèixer?

—Jo diria que sí. Efectivament.

—Ens pot explicar què feia la jaqueta en el seu jardí?

—Potser va tornar per buscar alguna cosa. O potser no és ben bé la que duia aquell dia. Té moltes dessuadores com aquesta.

—Però li sembla que és justament aquesta, la que duia aquell dia?

—Jo diria que sí. Sí, senyora.

—Com s’explica per què la jaqueta també presenta nombroses restes de sang que, naturalment, corresponen a la nena?

—Jo diria que ho he explicat d’una manera prou entenedora. Però li ho puc repetir. Els cops que vulgui. Ha vist les fotografies que el meu advocat va presentar? Va sentir les declaracions de les psicòlogues? Tenim els informes mèdics. Li sembla prou explicació, senyora. Francament, senyoria.

—Ens pot dir on és el cos de la menor?

—El que li puc dir és que la meva filla és viva, li ho ben asseguro, i que vostès no han estat capaços de trobar-la.

dilluns, 13 de gener de 2014

ESCENES D'INFANTS


detall d'una pintura de Valeri Salvadó


Encara no havia sortit del supermercat que ja es va adonar que la caixera s’havia equivocat. Es va aturar un moment, fent equilibris amb la compra, per poder repassar el tiquet que duia rebregat a la mà amb les monedes del canvi. Efectivament li havien passat dos cops la capsa de bolquers. Va fer un parell de passes enrere i va veure que la cua per cobrar arribava més enllà dels congelats però s’hi va apropar. Només uns metres. Fins i tot es va escurar la gola davant d’aquella noia de cabell brut que anava passant productes sobre el lector sense aixecar mai la vista. Per tal de cridar la seva atenció va deixar anar un mot senzill, de disculpa, que naturalment resultà inútil. De fet, probablement ni tan sols no l’havia sentit. Un paquet d’arròs, un altre de macarrons i un pot de llenties cuites. La següent clienta desava la seva compra a la bossa i se’l mirà de cua d’ull quan va treure el moneder. Tornà a repassar la filera que ara ja arribava fins al pa. Decidí deixar-ho estar, malgrat tot.

   De camí cap a casa va veure l’Íngrid que baixava pel carrer ample amb el violí penjat a l’esquena i la trena a mig desfer. Va alentir el pas per evitar que coincidissin les mirades i es va mig amagar rere una furgoneta de repartiment que havien aparcat de qualsevol manera sobre el cantó de la vorera de la farmàcia. D’aquella posició estant, es va quedar contemplant-la fins que es va recordar que faltarien vint-i-tres euros amb trenta i aleshores va començar a córrer cantant una cançó que havia sentit al taxi aquell matí. Quan va arribar al portal, don Emilio li va obrir la porta i l’ajudà a carregar les bosses fins a l’ascensor. Ell aguantava la respiració per no sentir l’olor a florit que l’altre escampava arreu cada cop que obria la boca amb les seves cortesies. Protegit ja per la maquinària en marxa, va dedicar els cinc pisos a escrutar el paquet de bolquers. Un de sol. Ple de dibuixos per a criatures que encara no distingeixen formes ni colors. I un sotrac final.

   Amb l’objectiu d’estalviar-se el tràngol de creuar per davant de l’habitació dels pares, va decidir entrar per la porta de la cuina i es trobà la senyora Zgufsova que bressolava l’Ona al compàs d’un Mompou primerenc que ell va aprovar amb un gest proper al somriure que l’altra devia prendre per una cordialitat. Deixà les bosses al rebost i s’aturà a mirar la germana que començava a adormir-se. Aquell paquet esquifit de pell blanca i cabells exòticament rinxolats que passava el dia en un grinyol indeterminat. Deixà el canvi al platet de nacre que els avis Brell havien dut d’Indonèsia, però de seguida rectificà tornant les monedes i el tiquet al fons de la butxaca dreta del pantaló. Els dits tornaven debades a repassar el producte d’una operació aritmètica desfavorable. Com que s’adonà que, del final del passadís estant, un mirall l’espiava, va córrer a amagar-se a la seva cambra.

   Es va asseure a la vora de la finestra, escampà els diners sobre la catifa i es quedà esguardant-los el temps d’un ostinato. Llavors obrí un calaix, tragué un bitllet de vint, dues monedes de dos euros i ho llençà al costat dels altres diners. Apartà les cortines i va veure un home que remenava la brossa i amuntegava els objectes escollits en un carro de la compra. Li va semblar veure un peluix igual que en Flyte. Es girà d'una revolada cap al prestatge verd i hi sorprengué un espai buit completament nou que el va fer témer el pitjor, sobretot quan en Flyte no va aparèixer en cap dels racons on hauria esperat trobar-lo. Corregué cap a la finestra però al costat del contenidor ja només hi havia un gat massa entretingut a llepar-se les clapes. Començava a ploure. Comptà els cotxes que duien els llums encesos i els cotxes que duien els llums apagats. Resseguí els gargots que la pluja havia començat a dibuixar a les façanes del davant i, quan se'n cansà, recollí els diners i se'n tornà a la cuina.

   La nena i la senyora Zgufsova ja no hi eren, més s'ho estimava. Quedaven només les impressions íntimes d'un piano aliè que acompanyava un cert regust de l'olor de totes dues, a mig camí entre un pastisset dolç i la cera cremada d'una espelma d'aniversari. Es desampallegà per fi dels diners tornant-los a deixar al platet nacrat, es preparà una tassa de xocolata calenta i s'assegué. Sobre la taula algú havia deixat una novel·la, massa nova per ser gaire bona. Així i tot, li resultà útil per entretenir els dits. Li va semblar impossible que hi hagués algú disposat a passar d'aquelles deu primeres pàgines i tanmateix la postal d'un paisatge suec a la meitat del volum s'entossudia a afirmar el contrari. De seguida, les motllures del sostre van esdevenir més entretingudes i es va oblidar completament que tenia un llibre a les mans. Se'n recordà només quan les necessità per fer una glopada nova.
  La mare el va sentir quan creuava el passadís i el va cridar. Es va aturar sense contestar i va veure que la porta era entreoberta. S’hi apropà fins al punt just que permetia veure sense ser vist. Ella tornava a ser al llit fumant a les fosques. La punta de la cigarreta s’encenia i s’apagava com si es comuniqués en alguna mena de codi secret. Va tornar a dir el seu nom i ell s’entossudí en la comoditat del silenci. Cap dels dos cossos no havia fet ni el més lleuger moviment. El pis sencer havia romàs estàtic, amagat de la tempesta amb la tempesta mateixa. Entrà i s’assegué a la butaca, a l’esquena d’ella. Els cabells embullats sobre els llençols el van fer pensar en un incendi. Sense girar-se, ella va preguntar per la nena i ell en tingué prou amb un monosíl·lab. Hauria volgut entendre l’absurda necessitat d’exhibir el propi cos i reprimí l’impuls de cobrir aquell cul massa jove perquè no suportava la idea d’apropar-se’n ni un mil·límetre més. Agafà una cigarreta i se l’amagà. S’aixecà amb una excusa, agafà una segona cigarreta i se n’anà. 

   No feia servir mai ningú aquella terrassa, llevat d’ell. Com si la cultura es pogués comprar a pes, la biblioteca sencera havia estat un caprici del seu pare que només ell aprofitava per amagar-se de la resta i sortir a fumar. En tant que l’aigua havia omplert tots els racons que havia trobat sense que semblés tenir-ne prou, ell anava pipant i tossint protegit per un rafal de fusta massa envernissada. Escrutava la nit que havia arribat abans d’hora i havia empès les famílies a jugar a les casetes. Finestres que s’encenen i s’apaguen, sofregits i olles de brou, converses atropellades davant de televisors en marxa. Es va aixecar per llençar la burilla però es tornà a asseure, la deixà al seu davant i seguí amb atenció l’agonia d’un foc petit consumint-se i el ridícul espetec final, gairebé indigne. Entrà i deixà la porta oberta. Les cortines van mirar de seguir-lo sense arribar gaire lluny. 

   Obrí el llum de la tauleta i es disposà a reposar sobre la pell immaculada d’un sofà que sempre ha trobat incòmode, que el fa pensar en burocràtics safaris colonials a l’Àfrica. Els prestatges havien fet seves les parets omplint-les de tots els colors adequats, ben arrenglerats. Paraules perdudes que s’enfilaven fins al sostre. Va encendre el segon cigarret mentre els ulls li buscaven un cendrer que haurien jurat haver vist la darrera vegada. Se’n desdigué quan va veure que les primeres cendres havien començat a festejar amb la catifa. A l’empara de marcs de plata curosament recargolats, tot de fotografies esquitxaven violentament la sala amb l’escenificació d’una història que ell era incapaç de reconèixer com a pròpia. Somriures vestits de blanc. Esquitxos d’estiu a la platja. Nadons en braços de debò. Va llençar la burilla a terra i l’ofegà amb la sola de la sabata i la remor de la pluja. 

   El plor de l’Ona omplia el pis de baix. La senyora Zgufsova havia apagat tots els llums abans de marxar però havia deixat encesa la música del piano que sovint ensinistrava el son de la seva germana.



dilluns, 6 de gener de 2014

POSTAL #35





La mare del poeta s’ha quedat a dormir aquesta nit. L’he vista llevar-se d’una revolada i fugir corrent carrer enllà. Sobre un desglaç prematur, arrossegava la bossa de regals que jo li havia guardat en secret al bagul de sota l’escala. Només aleshores, al caire mandrós de la porta, mentre ella em feia un gest amb la mà des de casa seva que jo he correspost, m’he adonat del dia que era. He encès un cigarro i permetia que l’alè d’hivern i el fum del tabac es confonguessin quan he descobert el meu regal de reis. Sobre l’estora, qui sap quants dies fa, m’hi esperava una carta que he recollit gairebé tremolant. En conec la lletra i no goso obrir-la.