dilluns, 26 de maig de 2014

CONVERSES D'ASCENSOR




—Al final ha plogut.

—Ja tocava.

—No vindrà a sopar avui.

—Quan arriba?

—Abans de les dotze, segur que no.

—Tenim dues hores, llavors.

—O més.

—He de ser a casa quan ella truqui, sinó el petit es despertarà.

—Llavors tenim fins a les onze i deu. Puja aviat. Estan dutxats?

—Espero. Potser el gran no.

—Tens vermut?

—Me’l vaig deixar a casa teva.

—Quan?

—Dimecres passat.

—On?

—No vam sortir de l’habitació.

—Dimecres?

—El dia que escoltàvem el disc nou de l’Amarante.

—Va ser dimecres? Segur?

—Busca’l sota el llit. Potser la Glòria se l’ha fotut tot.

—No m’estranyaria. Saps què li vaig trobar l’altre dia a la bossa?

—Per això ho dic.

—No he parat d’escoltar-lo.

—Ni jo.

—Avui no tenies visita a l’osteòpata?

—Sí. Em sembla que no hi tornaré més.

—Què ha passat?

—Ja no em fa mal.

—Llàstima. M’agradava la música que et recomanava. Potser ara hi aniré jo.

—Què tens?

—No dormo.

—Avui dormiràs.

—Sort d’això.

—Després et dono el telèfon.

—Pensem-hi.

—I vuit.

—Un petó?

—Fins ara.

—Baixaré a passejar la Nirvana.

—Em sembla que jo passo. Estic fins als collons de recollir la merda dels altres.

—Vols dir que tornarà a ploure?




dilluns, 19 de maig de 2014

POSTAL #41



Avui he fet anys. Més dels que voldria i menys dels que em convenen. Hi ha hagut pastís i presents embolicats, música i abraçades, com si veritablement fos al lloc on em toca de ser. Fa dies que no dormo a casa, per això avui he corregut a refugiar-m’hi després de tot aquest amor concentrat. La fusta del sostre. El compàs metàl·lic de la nevera. La roba del dia abandonada en aquesta butaca, als peus del llit. He estat jo aquest buit assegut o encara el sóc? Faig veure que pessigo les pàgines d’un Auster que m’han regalat però el cert és que malcrio el tou dels dits i poca cosa més. No estic segur de qui persegueix qui. La soledat a mi o jo al seu escalf, que ara amanseixo entre els llençols perquè tu no trucaràs. Torno a llegir la teva carta, poruc que un dia arribi a esborrar-se’n la tinta. Potser no hauríem sabut ser tan feliços, al capdavall. Potser és això i prou.


dilluns, 12 de maig de 2014

O POTSER ABANS D’AHIR



—Vols venir?

—...

—Tu mateix.

—Tens feina.

—Sempre tinc feina.

—Ja.

—No t’ho diria, si no volgués.

—T’acompanyo una estona, d’acord?

—...

—Has acabat el llibre?

—Quin llibre?

—...

—Aquest matí m’han trucat.

—Què volien?

—No ho sé. No hi he parlat. Ho he vist després.

—Què faràs? Vull dir, al final

—Suposo que sí.

—És el millor.

—Totalment.

—Han tancat. Ho havies vist?

—Sí. Ahir, quan venia.

—Ahir?

—O potser abans d’ahir.

—T’han dit allò de la reunió?

—Dimecres?

—L’altra setmana.

—Vols dir que s’allargarà molt?

—Espero que no. Si no, no sé com ho faré.

—Ell no pot venir?

—Vols que vingui ell?

—Jo no sé si podré.

—Tampoc no crec que diguin res especial.

—És nova? T’està bé.

—T’agrada?

—Molt.

—A mi també.

—Deu tapar.

—Puges?

—Vols que pugi?

—Et tornaré el llibre.




dilluns, 5 de maig de 2014

CRÒNIQUES ACCIDENTALS



Dilluns de Pasqua, tres quarts de deu del matí. Un blau que fa mal llueix ben enganxat al cel. Dinou graus centígrads i, segons l’institut meteorològic nacional, pujant. Un aparatós accident determina que la família Iver Pou no anirà a menjar la mona a Les estellades com ha fet cada any. La tradició es remunta a mil nou-cents seixanta-tres quan l’avi Roc va comprar el tros a l’hereu dels Taca i només fou estroncada l’any dos-mil. Aquell any, per dijous sant, una angina de pit feu ingressar d’urgència Odalric Iver —el germà tarambana de l’avi. Naturalment, ressuscità al tercer dia i aquella afecció sobtada es convertí en l’anècdota que explicaria eternament a cada trobada familiar (excepte quan el motiu de la reunió fou el propi enterrament, ara fa dos estius, un quatre de juliol). 

Encara no a cinc minuts de les nou van sortir de casa, explica Violant Farners, la veïna del costat i ufanosa propietària del jardí més gran de tota la urbanització. Durant més de mitja hora els havia sentit discutint vora la tanca amb el cotxe a punt, com aquell qui diu. Va ser de casualitat. Ha vist les meves roses? Hi treballava com cada matí. Es pensa que farien el mateix goig si les descuidés només perquè és festa? Sempre criden, qualsevol li ho dirà, no és que escoltés els seus renecs. Feien tard, la qual cosa no resulta gens sorprenent en el seu cas. Per això sé l’hora. Vaig mirar el rellotge i de seguida se’m va acudir que era prou aviat per fer tard. S’havien deixat una finestra del pis de dalt oberta. De bat a bat. Quin desastre. Llits per fer, roba de qualsevol manera. En fi. Si ha de menester res més, vostè mateix.

El vidre del davant va esclatar a les nou hores i setze minuts. Disset segons després, Marc Marquès va notar com una petita sabata groga fregava a gran velocitat —malgrat el semàfor— el costat del seu casc. Disset segons més i una taca esfereïdorament vermella esclatava sobre el ferm del carrer a tocar del seu peu. Per bé que duia els auriculars posats, les guitarres dels Univers no van poder evitar sobreposar-se a l’enrenou. No ho escriurà això, oi? És clar que vaig pensar ràpidament que era sang. Qualsevol que hagués vist el morro del monovolum convertit totalment en un acordió ho hauria cregut. Hi havia vidres completament pertot. Vol que li ensenyi la foto? Absolutament dentesc. Es diu així, oi? Com vol dir? Naturalment, vaig treure el mòbil per trucar immediatament al 112 i si vaig fer fotografies va ser només per si, més tard, els calia indinspensablement alguna prova dràstica, ja m’entén. Veu els cotxes? Eren exactament iguals, de color i tot. Quan van arribar els bombers difícilment sabien del cert què era de qui. Pastats, les famílies i tot. Recordo que em va semblar immediatament que haurien fet més bona parella el conductor del de davant amb l’acompanyant del de darrere. Em fixo en aquestes coses, jo. El de la barba duia una dessuadora més de l’estil de l’altra que no pas del de la pròpia parenta. Coses meves. Les criatures no es movien. És una cloïssa molt dolenta. Tothom ho sap. Vénen de tot arreu. Quan va arribar l’ambulància, comprensiblement jo encara parlava per telèfon amb els col·legues. No va ser culpa de cap dels dos. Del semàfor si de cas.

La mona feia tres quilos i mig de cal Padreny. Tota de mantega. La Padrina Rossita l’havia duta el dia abans tan bon punt va sortir de missa de dotze. Ningú havia gosat a dir-li que en Messi ja no jugava al Barça i continuava entossudint-se, per anys que passessin, a encarregar setanta-cinc centímetres de xocolata amb el número deu de l’argentí i aquella cara ensopida. De fet, la Rossita no havia estat mai la padrina de cap de les criatures de la família però n’havia exercit de forma putativa des del primer dia. Mitjons pel tió, pijames pels reis i un sobre amb vint-i-un euros per l’aniversari de cada un. Havia treballat una temporada al despatx de l’avi Roc i, ningú sap com, es va convertir en una habitual de la casa gran. El pastís era a la falda de Rosalia Pou que seia ben dreçada al seient de l’acompanyant fent mans i mànigues per abstreure’s de la vida que li havia tocat en gràcia. Les parts baixes d’aquell massís de xocolata a l’alçada de la boca. No va ser a temps d’adonar-se de l’impacte que les dents ja se li havien abraonat contra aquella dolcesa pretèrit. Darrere, al seient del mig, un bol desproporcionat guardava gelosament l’especialitat de la senyora Iver. Deu litres de tomàquet fregit preparat a la manera del poble, fora de l’abast d’ulls forasters. El tomàquet i una de les mones eren la seva aportació anual a l’àpat multitudinari de Les estellades, pel qual l’àvia Emèrita s’encarregava de distribuir justament i imparcial el paper de cadascú. 

Tots vuit van arribar a l’hospital a les deu en punt. La doctora Granados era a punt de sortir de la guàrdia però, professional com és, aquell bé de Déu de desgràcia que va veure entrar li va fer fregar les mans de desig. Quatre adults i quatre criatures indestriables que havien descarregat a la sala d’espera. Molt a desgrat seu, la facultativa no va tardar a veure que ni el roig era de sang, ni el blanc, pus. Va trucar el seu home per descarregar la desil·lusió i informar-lo que arribaria a temps de fer l’ensaladilla russa. L’administratiu que els prenia les dades va trobar que Romeu Iver s’havia equivocat quan, per tercer cop, aquell va haver de repetir que la mare dels seus fills era na Rosalia i no la noia de la cua alta a qui, sigui dit de passada, va dedicar un somriure massa amable per la situació en què s’havien vist implicats. Els van fer passar en compartiments separats i els van examinar curosament per tal de certificar l’abans real de les lesions inexistents. Els vaig donar l’alta a les deu i vint-i-cinc. Ni una refotuda rascada, ja em perdonarà. De tot en diuen accidents, oi que m’entén? Es veu que es van embadocar xerrant una estona al rafal de la sortida. La canalla s’entretenia amb uns guants de làtex que els havia inflat en forma de cobi i uns depressors de fusta anguniosos.

Van acabar seient a prendre un cafè i fumar, explica Anastasio Rodríguez, el cambrer jubilat. La senyora de la xocolata no va prendre sucre i l’altra, la dona del de la barba, en va prendre massa. Em vaig estar de recordar allò de la glucosa que sempre explica el doctor Altés perquè em va semblar que era massa d’hora. Els nens volien cacaolat però se’ns havia acabat. Sempre passa quan diu que pleguen. Llavors tothom vol cacaolat, en compres vuit o deu caixes i ja no en vol ningú, coi de Murphy. Tot aquell estoc al fons del magatzem, entre els plims i els sucs de poma. L’altre no parava de fumar, per això em va fer l’efecte que la culpa devia ser més seva que no pas del barbut. Després del tercer cafè totes dues parelles feien manetes per sota la taula i ja es prenien els galouise que s’havien confós entre les tasses i les roderes. Els petits jugaven a fet i amagar. Em vaig distreure amb els Born, els familiars del de la 1714. Des que es va morir es troben diumenge sí diumenge no a la capelleta de l’hospital i llavors vénen a fer el vermut i ens acostumen a arreglar al mes. Segur que no vol prendre res?

Jo els vaig trucar passades les dotze, diu Roc Iver. M’estranyava que encara no fossin al tros i no haguessin dit res. Llavors el nen em va dir que encara eren a urgències per no sé quines proves i que arrenquéssim sense ells. No li vaig parlar del tomàquet fregit ni de la mona fins que ell no em va assegurar que tots estaven bé. Em va saber greu pel messi, què vol que li digui, amb les alegries que ens havia donat any rere any. Ja li han parlat de la figureta? Al capdavall vam enviar la Rossita a buscar tomàquet suplent i arribar, ja la deu conèixer, amb una garrafa de romesco. En fi. Qui li diu res a aquesta dona? Es veu que al vespre encara no eren a casa perquè la meva senyora els va trucar a casa deu o dotze cops. No li faràs entendre que si truques el mòbil tant és on siguis. A ella dóna-li destrals i flors però deixa’t estar de telèfons que no tinguin fils ben collats a la paret. És casat, vostè? 

Vam sortir de l’hospital a les onze i cinc i perquè l’Anastasio els va recordar que la cafeteria estava orgullosa del seu horari prudent. Malgrat l’hora, van decidir tornar fent una passejada. Xerrant xerrant s’havien adonat que no vivien gaire lluny els uns dels altres. De fet, van aprofitar per enraonar dels rosers de la senyora Farners. Google maps estableix la distància entre l’hospital i casa seva en dos quilòmetres i set-cents metres i un temps de trenta-quatre minuts per dur a terme el recorregut a peu entre tots dos punts. Quan eren a punt de tombar la darrera cantonada, Rosalia Pou va mirar el pare dels fills que no eren seus i de seguida es van entendre. El seu marit i la dona de l’altre van agafar un gran i un petit i van enfilar carrer amunt. Romeu Iver va agafar el menut al coll perquè se’ls adormia caminant. Va trobar que, per no ser seu, se li assemblava força. Davant de casa, algú havia deixat el cotxe aparcat. Passaven tres minuts de les dotze quan van tancar la finestra del pis de dalt.