dilluns, 28 de juliol del 2014

POCA FEINA


—A passejar una estona?

—Com aquell qui diu.

—Jo vaig a veure la meva germana. La setmana passada va caure.

—Ai senyor. No es va aixafar res, espero.

—I ara. Ja la coneix. Em fa l’efecte que el greix li devia protegir els ossos. Ai, no són coses de riure.

—Sobretot que faci bondat. A la nostra edat, una caiguda.

—Ella rai. És més jove que nosaltres. No ha fet ni els vuitanta.

—Em pensava que era com la meva dona.

—Ho sembla. Sempre ha semblat molt més gran que no és. A l’escola, tots es pensaven que ella era la gran. No sé què en farem. És la tercera vegada que cau, aquest mes. 

—I no s’ha trencat res, cap vegada?

—Ja veu.

—Doncs ja ha estat de sort, ja.

—Si ho mira per aquest costat sí.

—No va tenir fills, ella, oi?

—No. Festejava amb un xic que es va matar en moto a la corba de les aigües, potser se’n recorda. I llavors, és clar, ja no es va casar. 

—No em ve present. Era una corba dolentíssima. Ja no hi passa ningú. Van fer la carretera nova i no se’n va sentir res més.

—Van tancar les fonts i tot.

—Calla, tens raó. Hi van trobar no sé què a l’aigua, oi?

—Ara no m’ho faci dir. Potser plom?

—Plom, això mateix.

—Doni-li records.

—De part seva.

—Fa goig, ara, aquest ascensor.

—Ja en pot fer, ja, amb el que ens han fet pagar.

—Si vol que li digui, ni ho sé.

—Jo ho sé per les reunions.

—No hi vaig mai. Vostè hi va sempre?

—Si no juga el Barça, ho procuro.

—Ai sí, mira que posar junta el dia de la final de copa.

—Poca feina.


dilluns, 21 de juliol del 2014

POSTAL #42


He decidit abandonar-me en la mediocritat de la rutina. Les hores s’expliquen a cullerades i els dies per setmanes. Coneixeré els anys pels dies de festa i el desengany de les estacions desdibuixades. Aprendré a esperar les nits que esperen els dies que esperen les nits. A reconèixer que només sóc el cos distret que mostren desvergonyits els vidres dels aparadors quan hi passo massa a la vora. Diran el meu nom i em sentiré la veu dient els noms dels altres, alguns dels quals repetits amb una tolerable quotidianitat. Permetré que un plor tranquil s’escoli amb el bon final d’una pel·lícula dolenta o potser tot al contrari, un riure incontinent sacsejant-me el ventre amb el final pèssim d’una bona història. Em veuré els peus, ara el dret ara l’esquerre, triar el compàs de la seva marxa per camins i carrers. Faré tard a les celebracions i arribaré puntual a la feina. Criticaré sense pietat amics gairebé íntims i tot seguit els defensaré aferrissadament, sense desdir-me de res però a l’empara de principis nous de trinca que tothom comprendrà. No tinc cap intenció d’oblidar-vos, però faré de maneres de pensar en vosaltres cada cop menys. Cada cop menys.


dilluns, 14 de juliol del 2014

HA ARRIBAT L'HUGO



L’Hugo acaba d’entrar. El bar és ple de caps que es giren a mirar com enfila directament cap a la taula de la seva germana. Amb un sol gest s’entenen. Hi ha qui diu que són com dues gotes d’aigua. Ells troben que són fets de la mateixa pasta. Això i prou. Com que és la gran, sempre esperen que sigui ella la que digui la primera paraula. L’Íngrid no s’està de jugar amb un silenci que resultaria esgotador per a qualsevol que no fos ell. Passa el ble rebel de cabells rere l’orella, ressegueix els cotxes que esquitxen la finestra, endreça les molles escampades sobre la taula i llavors sí, li clava els ulls i escup el primer mot. Fa temps que es coneixen el joc. Si ella no vol dir res, fa com avui, li diu el nom i ja està. Llavors ell s’escura la gola i estira el fil d’una conversa com si la vida sencera fos en aquelles paraules i no en unes altres. Al cap d’una estona torna a ploure. Ella treu un paquet de la bossa que ell endevina sense necessitat d’estripar-ne l’embolcall. Felicitats!


dilluns, 7 de juliol del 2014

LA REMOR



Sovint sentim sorolls que no són res, vent només. Aquest no és el cas.

Ha sentit la remor avui, després de set anys de viure al refugi. Havia conegut el desassossec que provoca l’animal feréstec quan el sents rondar per fora, la incertesa per si sabrà trobar la manera de fer esclatar el vidre de la finestra, correspondre la fam. Havia conegut la violència de la tempesta que inunda els pensaments i retrata la por a batzegades. El brunzit del rusc destorbat. La immobilitat dels membres enterrats a la neu incerta. Havia conegut la cera a la pell, la simfonia macabra dels ossos que s’esmicolen. Havia conegut la cendra d’un poble sencer embrutant per sempre la memòria de tot un altre poble. Però mai la remor. 

Va venir buscant l’aïllament, fugir de l’horror que havien convertit en familiar i ha après a destriar la nit de la fosca, el crit del plor, el dolor del dol. Per això ara no pot evitar empetitir-se al forat que l’amaga sota l’escala, perquè ha entès que la remor ja és gairebé aquí.

Ha començat lluny. Tan lluny que qualsevol altre no l’hauria sentida. Un lleuger tremolor que pessigava les parets i feia cruixir la pedra. Ballaven els arbres i corrien les bèsties. Primer a poc a poc, però de seguida les corredisses i la histèria dels xicles deixant enrere el perill. L’olor socarrimada de la devastació s’ha plantat a la porta de casa seva. 

Ets tu?

I aleshores, res.