dimarts, 26 d’agost de 2014

D'AVUI EN VUIT

       



Pres d'angoixes noves arreu.


Un pes com un forat


que no para d'omplir-se.


No pot ser just, aquest estrip,


si les nits són només seves i seva


tota estona esblaimada


que ha fet del sofà un delator,


un obstacle a cada finestra.


Maleït calendari!




dimarts, 19 d’agost de 2014

DE VIATGE




-Feia dies que no el vèiem.
-Té tota la raó.
-Que estava malalt?
-I ara!
-Que eren fora, doncs?
-Fora? On vol que anem, nosaltres? L'últim cop que vam anar de viatge, el Sisquet encara era viu.
-Nosaltres ara tornem de Noruega.
-Ja veu.
-Els fiords ja els havíem vist al noranta-set. Però del país, com aquell qui diu, res.
-Jo anava a buscar el pa.
-El meu home volia anar a l'Índia però no fa ni dos anys que vam ser al Vietnam, ja m'entén.
-L'entenc, oi tant que l'entenc.
-El menjar, escolti' m, boníssim. És clar que als hotels que anem nosaltres sempre és tot bo. No sé si m'explico.
-L'Amèlia ha fet bleda. Patata i bleda.
-Pensi que no he menjat enlloc com a Singapur, s'ho pot creure?
-Ho crec, ho crec.
-El meu home, en canvi, s'estima més una mena d'estofat que ens van donar a Istambul.
-Mira.
-Jo ja li dic, tret d'Ushuaia, com a Singapur, enlloc.
-Clar.
-La seva dona, bé?
-Ja hi pot pujar de peus. No conec ningú fort com l'Amèlia. Tres càncers, el sucre, i dues operacions de cadera. I, cregui'm, no provarà verdura com la d'ella.
-...
-A la Contxinxina, potser.
-Doni-li records.
-De part seva.


dilluns, 11 d’agost de 2014

LES LOUPS DANS LA BERGERIE


Havien compartit pis tres anys, dos mesos i cinc dies. Un dijous, la Irene havia tornat tard d’un sopar acompanyada d’en Marc i s’havien tancat a l’habitació. En Roger havia fet veure que estudiava però, després d’una estona en blanc, va agafar les claus del cotxe i va conduir fins a casa dels seus pares. Dues hores i mitja escoltant Alain Goraguer i la seva orquestra tocant la mateixa cançó. Els fars del cotxe feien plorar la nit. Aquest era el pal. El poble a les fosques, la platja engrescada, el bar tancat. Una cigarreta sola. I mullada.

La Irene no va trucar fins divendres després de classe. En Roger va veure que era ella, va mirar el pòster de Los Amantes del Círculo Polar i es va estar de fer petar el mòbil a la cara de la Nimri. Va baixar al pis de baix. Encara feia olor de resclosit malgrat que ho havia deixat tot obert tret de l’habitació dels pares. Per allò de les portes que no s’han d’obrir mai. Va buscar debades per armaris i calaixos alguna cosa per beure però, al final, la sola idea que algú veiés aquella ànsia el va fer desistir. Es va asseure al sofà, va obrir la televisió i va començar a passar canals mecànicament fins que un vell partit del Barça el va atrapar. Hi ha jugadors que haurien de ser esborrats de les antigues gravacions. Encara que amb un regat a la banda es plantin a la línia de fons i la seva centrada arribi mil·limètricament al cap del davanter. Hi ha coses que no estan bé, coses que no es poden perdonar. Encara plovia, com plou sempre en històries com aquesta.

La Irene havia baixat amb ell per l’enterrament, no feia ni mig any. Li havia agafat la mà i l’havia reposat sobre la seva cuixa. Feia molta calor. La majoria de camises no podien amagar la suor, tampoc la seva. A mesura que el capellà avançava en el seu to autocomplaent, amb la mena de frases que farien avergonyir qualsevol altre, ella li premia amb força la mà i amb un dels dits li repassava els artells. A l’ordre de donar-se la pau, li va besar dolçament les galtes, amarant-les de bergamota i gessamí. Després, al cementiri, els tiets i les tietes l’havien tractada com si fos el que semblava i, com que no era ni el lloc ni el moment, cap cosí no el va felicitar per la sort que no li havia tocat. Malgrat tot, aquella mateixa nit, si haguessin vist com ella li deixava empènyer la seva tristor ben endins ho haurien pogut creure. No va tornar a passar, és clar. De fet, fins i tot podria no haver passat.
   


dilluns, 4 d’agost de 2014

NO DEL TOT IGUALS


Amagat rere les cortines, les veu sortir del portal. El mateix vestidet, les mateixes trenes de palla. La senyora n’estira una a cada mà sense esforç aparent mentre acapara les mirades dels vianants que feinegen pel carrer en aquesta hora. Quan agafa el diari abans de creuar, enamora el quiosquer amb un somriure que tan sols s’insinua. Embadoca amb el ball de la seva faldilla la portera del cantó que fa l’escala. Ell en canvi seria incapaç d’encertar ni que fos el color d’aquella roba que la frega i que tothom enveja, concentrat com està en una de les dues gotes d’aigua que ella arrossega semàfor enllà. Abans que la ciutat les engoli totes tres a la següent cruïlla, la més petita es gira i se’l mira. Per un moment, s’aguanten la violència d’un esguard que són massa joves per interpretar convenientment.