dilluns, 21 de desembre de 2015

UN RECER


És agradable sentir el vent
arrossegant les fulles
ara que la tardor
no sap del tot
si esdevenir l'hivern
que tots esperen
o l'estiu que voldríem.
Sobretot de casa estant, a recer
de la por que no hem conegut.




dilluns, 14 de desembre de 2015

UN RISC PER CÓRRER





—No treuen mai les banderoles.

—Tanta pressa que tenen a penjar-les.

—No trobes?

—Tots tan ben fotografiats.

—Tan enfocats, oi?

—Sí, foten molta ràbia.

—Moltíssima!

—Com si la foto fos important.

—Ho és, de fet.

—Sí, al capdavall és important, sí.

—Espero el meu home.

—Jo he sortit un moment. A fumar.

—...

—Treballo aquí al costat.

—M’ho he pensat.

—...

—Per la corbata.

—Clar. La corbata.

—Encara que ara n’hi ha molts que no en porten.

—La majoria.

—Vols dir?

—Camises arromangades. Com si cada dia fos divendres a la tarda.

—Surts sempre a la mateixa hora?

—Com?

—A fumar.

—M’escapo sempre que puc. Ho confesso.

—Ara és molt difícil.

—Escapar-se?

—Fumar. Ho han posat molt complicat.

—Tu també fumes?

—Ja no. Em vaig quedar embarassada.

—Clar. Jo ho deixo molt sovint, no et pensis.

—Jo ja fa tres anys.

—I ho trobes a faltar?

—L’embaràs?

—El tabac, no en tens mai ganes?

—Que ruc. Sí clar. De vegades. Sempre.

—En vols un? Jo encara me’n fumaré un altre si el teu marit no arriba.

—No et diuen res?

—Des que sóc el director no.

—Et feia més jove.

—Més jove que què.

—Ets el director.

—Els faltava algú. Però sí, sóc prou jove. Vaja, suposo. Quants anys tens, tu?

—No t’ho diré.

—Has començat tu.

—Fem una cosa. Si ho encertes no t’enganyaré.

—Prefereixo el misteri per resoldre.

—Sóc més jove que tu. Això segur.

—O potser no. La barba enganya.

—Quina barba?

—Joder, me n’havia oblidat.

—Duies barba.

—Duia barba.

—...

—Aquest matí m’he afaitat per primer cop després de tres anys.

—Uau.

—Tres anys. Qui sap. Potser vaig decidir deixar-me-la quan tu vas saber que series mare.

—T’imagines?

—Sempre et fa esperar tant?

—No ho entenc. És molt puntual, pobre. M’ha trucat que ja sortia.

—Ve de molt lluny?

—Tampoc tant. Potser vint minuts. Hauria de ser aquí.

—És una hora molt complicada. Ho diuen tots els clients.

—No m’has donat el cigarro al final.

—No me l’has demanat.

—Te’l demano ara.

—N’estàs segura?

—No. I què?

—Tres anys són molt temps.

—De vegades massa.

—No t’havia vist mai.

—Normalment m’espero allà. Al cantó del quiosc.

—Lògic.

—I això per què?

—És més fàcil per parar, no?

—Això diu ell.

—A qui vas votar?

—Sempre voto als mateixos.

—De vegades està bé canviar. Provar altres coses, ja m’entens.

—No hi estic d’acord. Si t’agrada el que tens no veig perquè hauries de córrer riscos innecessaris.

—Potser et perds una cosa millor.

—O potser no.

—O potser sí. Com pots saber-ho?

—No ho crec.

—Jo també voto sempre els mateixos.

—Pensava que em diries que no votes.

—Tot al contrari. Em fot molt la cantarella que no serveix per a res

—Que tots són iguals

—Uns corruptes.

—No ho suporto. 

—No puc.

—Has votat mai per correu?

—No. Per què?

—Ah, no, per res. Com que diu que és tan complicat.

—Sembla.

—Jo una vegada vaig ser segona suplent.

—Jo ni això. Mai.

—Sempre has fumat la mateixa marca?

—Com ho saps?

—Em fa l’efecte que no tens por de perdre’t res millor.

—Que cabrona!

—Tot torna.

—Quin cotxe teniu?

—Tu quin diries?

—Un com aquest.

—Joder. És ell.

—És ell?

—Què et sembla?

—Ell sí que és més gran.

—Això ho fa la barba.

—Tot torna.

—Tot.

—Potser ens veurem un altre dia.

—Si no troben abans un altre director.

—No fotis.

—Segur que no.

—Ja trobaria la manera d’escapar-me.

—Això espero.

—Per si de cas no cal que portis tabac. Veus? Sempre en porto de sobres.

—Potser en porto igualment. Per provar una altra marca.

—Estaria bé.

—Estaria molt bé.




dilluns, 30 de novembre de 2015

POEMES QUE HAVÍEM CALLAT



Darrere les cortines s'amagava una pluja continua gens contagiosa que vestia la tarda de la tardor necessària. Ell cantava de la cuina estant mentre preparava el sopar i a mi em costava poc imaginar-lo movent els malucs descompassadament però tan viu. Les nines arrenglerades a la prestatgeria es presenten alhora, vestidetes encara de primera comunió. La Mau va venir a arrecerar-se'm a les cames i em va mirar alçant la cua. Ens coneixíem de fa anys, quan la meva pell no era el paper d'una novel·la dolenta. La vam arreplegar del carrer i ens va permetre estimar-la amb aquella distància que els gats saben imposar sense alçar la veu. Sovint estàvem dies sencers sense saber on parava i aleshores no ens la trèiem del damunt, potser envestida per penitències de mal explicar. Ell s'hauria estimat més trobar un gos però no li vam sentir mai dir ni mitja paraula. Menjàvem xocolata estirats sobre els llençols rebregats i ella repassava poemes que havíem callat a la tauleta de nit. Després de l'accident em llepava els peus com si la comprensió pervertís les espècies enllà dels planys. Sento córrer les ambulàncies. Desvalguts del món! Companys atrapats a la mateixa xarxa. Les criatures del pis de dalt fan cridar l'edat que ja no tindrem. M'esqueixaria un somriure si no se m'haguessin aturat els llavis abans d'hora i un fil de baba s'esfilagarsa pitrera avall. S'escampen les taques enjogassades per les sanefes ara que ell està entretingut tallant ceba pel sofregit. Vam comprar-lo a Praga. Ell es cansava. Perquè pogués seure a reposar vaig inventar-me aquest jersei. No me'l vaig treure fins que no vam tornar a ser a casa. Encara es pensa que és el meu preferit. El renta a mà tan sovint que hem descobert colors que fins ara no sabíem que existien. El vaig enredar perquè es fes fer una revisió però no en vam treure l'aigua clara. S'ofega. Li fa mal el pit. Amb un somriure seu floreix el dia de cop. Ve corrents quan no te l'esperes a agafar-me per sota les aixelles, m'aixeca enlaire i em fa giravoltar mentre diu el meu nom mollet mollet, no tan mollet, cada cop més fort el meu nom, fins que es posa tot vermell de tan cridar i diríeu que li esclataran les venes al coll. Si fan bicicletes no el traureu de davant del televisor. M'agafa la mà i m'explica els noms dels que encara no han pres res per córrer més. S'aixeca d'una revolada, embogit gairebé, potser un avançament compromès o potser l'arròs que se li aferra. Revisem el paisatge, recordem els llocs on hem estat. Deixava anar el volant, es posava les mans als ulls, au va agafa'l tu. Jo reia i me'l mirava embadocada. Posava ulls grossos com taronges fent veure que venia un camió enorme, que érem al bell mig del carril, que la vida no ens pertanyia. Aparcava al primer racó, de qualsevol manera, tira fotos, tira milions de fotos, que no ens cansem mai a la vida de mirar-les. I jo, ruca acabada, vinga tirar fotos. Llavors que encara anava per afaitar i ens feia gràcia aquell exèrcit de pèl blanc conquerint-li la barba. Ara sóc feta de fusta corcada i miro de no desarrelar-me'n.




dilluns, 23 de novembre de 2015

UNA COMPARACIÓ MAL TROBADA


Va estar mirant tan fixament aquelles imatges vostres que al final ja no li semblava que fossin reals. Com en la cançó dels Cure, pensava. Una capsa plena, en tenia, de les d'abans. I l'ordinador a vessar. Postals que saltaven cadenades sense parar per salvar la pantalla, qui sap de què. Vacances, trobades familiars, sopars amb els amics, i la platja, la mateixa mar de tots els estius. Com la novel·la de la Tusquets, es deia. No se n'havia sabut avenir quan li vas dir i, malgrat les setmanes que havia acumulat de roba bruta, menjar preparat i exàmens per corregir, continuava sense ser capaç de fer-se'n a la idea. Una vida plegats, com aquell qui diu. I tot estroncat ara que semblava que, per fi, arribava el reconeixement professional, la vida adulta. Arreu s'escampen records teus. Els estris de la cuina, endreçats encara tal i com els havies fet servir per darrer cop, inalterables. Les aquarel·les que havies pintat quan encara estudiaves, missatges perfilant el passadís com en les parets de Hogwarts, se li escapa, potser en veu alta i tot. La teva roba d'estiu penjada i planxada, tan a punt que seu al terra amb l'armari obert de bat a bat i plora. Tot de mocadors de paper xops acaben conformant poc a poc una muralla al seu voltant que no gosa travessar. Treu el mòbil, fa el gest que el desbloqueja que no és altre que el dibuix de la teva inicial. No hi ha trucades teves, no hi ha missatges ni correus electrònics que facin sospitar que t'has fet enrere, que ha estat un altre dels teus ultimàtums per complir. Sota el llit, les teves sabatilles d'anar per casa, esfilagarsades potser pel buit que no les omple. Ara s'aixeca i seu a la punta del llit per fer. Arrambades a la calaixera les teves sabates de taló fosques, de mig costat, descoratjades. El fulard i el barret que no et vas posar mai. Es veu al mirall. Ell i la butaca verda. Com si m'hagués pintat Hopper, remuga. Ara clarament en veu alta. Es deixa anar enrere i l'agror dels llençols bruts el travessa més que no pas el perfum que no ha deixat de posar-se al canell cada dia, d'ençà que vas fotre el camp. Surt al balcó i crida. Mama, torna.



dilluns, 16 de novembre de 2015

I TOTES LES FULLES


Hem après a condemnar la culpa
de qualsevol abans que la nostra
perquè ens pensàvem que començava
a ploure i era només la boira
empenyent la por muntanya avall.
No ens havíem perdut, encara.
Sabia el teu nom,
tu deies el meu
amb un deix amarg
i totes les fulles.


dilluns, 9 de novembre de 2015

UNA COSA PETITA


Les coses petites es fan grans quan ens les mirem de molt a prop. O potser llavors desapareixen, de fet, es desdibuixen i perden tot sentit de la proporcionalitat. Posem que una de les teves germanes, la més jove, acaba de parir. La visita no és tant de cortesia com d'una joia per compartir que, lírica com és, fa venir ganes de perbocar. La criatura dorm a l'habitació del costat i vosaltres xerreu de res i tot asseguts en el menjador d'una casa que no és la teva en una ciutat que tampoc no és la teva. Planeu sobre els temes a un ritme vertiginós perquè, al capdavall, malgrat que feia temps que no us havíeu vist, l'ocasió empeny a una altra mena de compromís relacional. Tu, pare de família, home savi i ple d'experiència —no és casualitat aquesta barba russa— manifestes obertament la fonda necessitat de combregar amb una sèrie d'imprescindibles manaments parentals. La teva dona, avesada de fa temps als teus instints profètics i evangelitzadors, es regira les butxaques convençuda que el mòbil la sabrà distreure sense esperar-ne res a canvi. El teu discurs no espera rèpliques, no accepta preguntes fins al final, no contempla matisos. Les aigües del mar només s'obren un cop cada ves a saber quan i ets tu qui tens les taules de pedra on es disposen les coordenades, oi? Els parents seuen badocats i permeten la prèdica més per educació que per obediència a una autoritat inversemblant (sobretot ara que la teva filla menor acaba d'agafar el gos de l'amo per la cua i l'arrossega pel passadís amb violenta obstinació al temps que la seva germana ha començat a regirar la nevera cercant begudes carbonatades per encetar). Un esgarip lleuger paret enllà, menys concret que l'avís d'un avís, és aprofitat de seguida per convidar la recent nascuda a la reunió al voltant de la taula que el cunyat s'ha apressat a desparar. De braç en braç, de coll a coll, us retrateu amb la pobra criatura del dret i del revés i compartiu l'àlbum amb la resta de la família extensa, absent de l'escena presencialment per bé que amatent en la distància per la via de la missatgeria instantània. Com que la nit ha començat a fer-se compromesa amb les hores i les veritats com a punys, heu decidit retirar-vos i omplir la casa de l'espai que havíeu segrestat a punta d'abraçades i amor del de debò, armes totes dues de destrucció massiva, ja hi pots pujar de peus. De camí cap a casa, la teva descendència dorm al seient de darrere mentre tu i sa mare feu repàs de la jornada amb un somriure embadocat que encara no heu estat capaços d'enretirar de la cara. Al matí, esperant que es fes l'hora de dinar, heu decidit entretenir la canalla als Jardins de Joan Brossa. Ara els heu tornat a aprofitar per vèncer l'avorriment de la marxa. Recordeu el parc d'atraccions que havia habitat aquell mateix espai, queden el para-sol, les escultures, un record d'infantesa que us és comú i que la memòria havia escombrat amb la mateixa crueltat per a tots dos. Una boira espessa com un gelat de nata ha aparegut per art d'encanteri al mig de la carretera. Podríeu assegurar un parell de pams davant vostre, la resta prefiguracions i prou. El dolor de les metàfores i la por de les certeses.


dimarts, 3 de novembre de 2015

MIU I ELS ALTRES (Octavi)


El mapa no és el territori, van dir. Com a mínim quatre cops, quatre ponents diferents al llarg de les jornades. No l'és, per descomptat. Seia, participava desganadament de les dinàmiques que anaven proposant, escoltava i m'avergonyia amb traïdora supèrbia dels comentaris i les preguntes de companys asseguts moltes files per davant meu. Frases intenses, plenes d'adjectius tronats i cargolades de subordinades sempre en primera persona. Durant les pauses, parlàvem dels nostres fills, de les nostres feines, i fèiem veure que ens interessàvem pels fills dels altres, per les seves feines. Plovia tant que els planys de les finestres de la sala d'actes gairebé no permetien escoltar els oradors, els seus acudits repetits, els aplaudiments de la concurrència. L'hotel on m'estava quedava tres carrers més avall de l'edifici, al mig d'una plaça que per força havia conegut millors èpoques. Malgrat la correguda, havia arribat moll a la primera sessió i potser per això, mentre parlava, m'havia preocupat més pel fred als peus que no pas pel seu nom quan se'm va adreçar, en seure al meu costat. Miu.




dilluns, 26 d’octubre de 2015

I UNA CARTA


Estimat,
I una merda. No ets el que estimes. Com t'estimen els altres, això ets. Això i prou. Vas dir. I vas fotre el camp. Potser tu no te'n recordes però jo no he oblidat ni una sola de les inflexions de la teva veu. Ni una de sola. Entens què vull dir? Ni una de sola. Vaig arribar a donar-hi tants tombs que puc assegurar-ho cal·ligràficament. Havíem vist morir la nostra nineta. Com podies parlar-me d'amor o del que érem si no érem altra cosa que aire? Un cop d'aire incapaç de tancar els porticons de la finestra. Menys que l'aire, érem. I tu, amb aquella solemnitat, com si fossis sol al món. Com si hagués de plegar-me als teus desitjos immediats, pobre desgraciat, com si fos capaç escoltar res que no fos el soroll del vidre esclatant, el violí sortint disparat, la música de l'horror, empaitant el seu cos menut quitrà enllà. No hi ha una sola pluja que no em faci plorar. Per petita que sigui. Dues esquitxades o la tempesta més ferotge m'oprimeixen exactament de la mateixa manera. No he tornat a pujar a cap cotxe com el que teníem, ni del mateix color, ni de la mateixa marca, ni amb una matrícula que pogués recordar —remotament— la matrícula del nostre cotxe. I quan arriba un altre dimecres em recullo com un cabdell. Al principi ni tan sols sortia de casa, no anava a treballar, no menjava, no existia quan arribava el dimecres. Però la vida no espera, la vida no permet depèn de què. Això sí, encara no parlo amb ningú si és dimecres. En tots aquests anys no he abocat un trist mot quan arriba el tercer dia de la setmana. Vaig a la feina, m'alimento, feixugament respiro, quin remei, però no bado boca, no puc aprendre a parlar si arriba dimecres. Un nus esfilagarsat que m'ofega i alhora em redimeix. Cada paraula diu el seu nom, t'ho vols creure? Cada lletra s'entossudeix a vestir-se del seu somriure, del tou dels seus dits escapant-se'm cada dimecres. Tots aquests anys tu eres part d'aquell paisatge. T'havies confós amb la carretera, amb els arbres arrengleradets i la nit, amb la festa que no vam arribar a ballar, el poble il·luminat, el campanar ufanós que esperava dreçat al final del revolt. Sobretot des que vas decidir desaparèixer, des que vas fotre el camp i vaig haver d'enterrar-te per força al mateix sac. I tota l'agror, tota la fetor enterrada al mateix fons del no-res i per a ningú. I tanmateix, cantàvem tots tres aquella cançó. L'has tornada a sentir? Ella gairebé no sabia parlar però cridava i picava de mans. D'on l'havíem treta la cançó? Que no era allà tota al felicitat? Que potser felicitat i desgràcia viatgen plegades sempre, assegudes al seient de darrere del mateix cotxe? O ens va tocar a nosaltres, l'experiment? No hauríem d'haver acceptat, era massa tard, massa petita, massa lluny. Res hauria estat diferent, ho sé, ara ja ho he entès, vaja. Resulta impossible assegurar que no hauria passat allò que, de fet, va acabar passant. Resulta cruel pervertir la memòria fins a convertir-la en una pel·lícula de Zemeckis. Se'n va anar a la merda i ja està. Tu i jo érem allà. No pas per evitar res sinó per a ser-ne testimonis. Vet aquí l'excusa, al capdavall. Vet aquí la malaurada coartada del dolor, no trobes? No tornarem a estar segurs mai més, enlloc. L'altre dia vas trucar, una pista que he resseguit. He decidit sortir a buscar-te. Et trobaré, siguis on siguis. Seurem junts i, si fa falta, empenyerem els silencis que repartirem sobre la taula. Un a cada punta. Un parell de jugadors acostumats a perdre però decidits, aquest cop sí, a guanyar la partida. T'explicaré que he tornat a ser mare i de seguida ho entendràs. He emprat el teu nom per assegurar-me que seràs al meu costat passi el que passi. Duc el cabell curt com quan ens vam conèixer, t'agradava tant... De vegades em miro el mirall i penso si tu devies veure el que jo veig ara, si aleshores jo era la mateixa. Si tots dos érem els mateixos o només un esborrany que ja no tornarem a ser. Ja he començat a imaginar-te. T'he vestit i desvestit mil vegades. T'he afaitat i pentinat de totes les maneres possibles i, malgrat tot, no m'escapo d'un record de la teva pell que no em permet afegir-hi altra cosa. Et vaig saber tant que se'm fa estrany que algú altre hagi dibuixat geografies diferents en els plecs dels teus plecs. Empro en part el teu lirisme perquè reconec que descriu molt millor la nostra novel·la. Em fa por de no callar quan ens trobem. I alhora em fa por de no saber què dir, de disfressar-me d'un enuig que ja no m'explica. T'he trobat tant a faltar que no m'avergonyiria reconèixer res. No penso jutjar ni retrocedir ni complicar o simplificar. T'estimo. Ja ho tens. Ja ho dit. Ja ho he posat per escrit. T'estimo ara i amb aquesta conjugació no invento res. Només és ara i aquí que es pot estimar. Ets el que estimes. Ets el que estimen.


dijous, 22 d’octubre de 2015

POSTAL #47



Un balandreig, lleuger com el prec d'una pedra, empeny el meu cos a aquest ball desraonat que ja no puc aturar ara que —amagat a la porxada de la plaça de l'església— t'he vist asseguda a ca la Sol, la meva dàrsena. Ulleres fosques, diari obert, una cervesa i el fum d'una cigarreta a mig decandir, el cendrer per tot pou. Una vida que és feta de fusta pot cremar de seguida, només que alcis el cap i em drecis la vida. Com et pertanyo! M’has escrit cada vers d'ençà del primer dia, com si les paraules que m'han de dibuixar em traïssin per força, refugiades d'una por esbalaïdora que m'esborra de nit mentre dormo. No sóc, no he estat res contra el teu record. Camino amb la sobergueria del qui sap amagar el panteix malgrat tot. Cada llamborda una alenada i un ofec. Ets tan a prop que fa mal. Un cop de roc al pit. Les cames encreuades, l'anell al dit encara. I llavors la meva veu ridícula que gosa dir el teu nom. I llavors el teu somriure.



dilluns, 5 d’octubre de 2015

UN PAPER



—Saps què són els gobelins? Jo tampoc en tenia puta idea. Vaig viure un temps al costat mateix del taller reial. T'ho juro. Trenta passes, màxim. I no hi vaig entrar mai. Coneixes la Plaça d'Itàlia? Has estat mai, tu, a París? De l'hospital a casa, de casa a l'hospital. No sé si m'entens.

—...

—Clar que tu has viscut sempre en aquest cul de món, ja es veu. 

—...

—Al final, totes les ciutats són iguals. Fins i tot passejant una criatura. La música dels cotxes. T'esperes al semàfor amb totes les sabates de l'altra gent. Els vidres bruts dels edificis. Verdura perfecta, o bé verdura passada, exposant incomprensiblement les seves podridures. Les notícies dels diaris, sempre les mateixes. Tant se val on vagis a petar, no te n'escaparàs. Refugiats, corrupció, futbol, la porqueria de sempre en tots els idiomes que vulguis. Al capdavall, totes les paraules diuen les mateixes mentides. Els mateixos acudits explicats amb accents diferents, cortesies guturals. 

—...

—No ho dic per res. No et pensis, a mi els tapissos m'interessen més aviat poc, no sé si m'entens. Per parlar. Els tapissos, la mitja, el punt de creu. L'edifici era allà, vet-ho aquí. Jo, tota aquesta mena de gust per la imperfecció impecable, no me l'empasso. La tradició. Les coses de sempre. La música clàssica, el pa de crosta, les nadales, els mocassins. Has dut mai mocassins? Jo no els he sofert mai. Ni l'estofat de l'àvia. No sé quants anys fa que em vaig fer vegetariana per no haver de demanar perdó cada cop que em fotien el tall al plat. No ho pots entendre que no m'agrada? No m'agrada, collons. No m'agrada i punt, hauria preferit dir. Però no se li diu això a una àvia, oi? O et fas vegetariana o et menges el puto estofat. 

—...

—Ara no voldria pas que em prenguessis per una moderna, on vas a parar. A veure si veient-me els cabells tallats així, t'agraden? Me'ls faig jo mateixa. A veure si et pensaràs que sóc una moderna. Fa vint anys que tinc aquestes vambes, creu-me. Quina edat tens, tu?

—...

—Deixa estar. Ets jove. A la teva edat és igual l'edat que tens. Hauries de canviar-te les arracades, això sí que t'ho he de dir. No és que siguin lletges. Qui porta or encara avui dia? Jo en tinc unes si fa no fa. No me les poso mai. Me les va regalar el Gerard. Abans em feia regals. Ens enviàvem missatges mentre érem a la feina. No li semblava inadequat, aleshores. Fa tres dies que treballa. Vull dir tres dies seguits. Ja ho tenen això, els investigadors. De què fas, tu? No em diguis que encara ets a la universitat. Jo vaig treballar un temps a la universitat. M'agradava. Llavors, deixa que ho endevini, deus estudiar arquitectura. Per les ulleres, sobretot. De quina marca són? Es veuen fortes. No te les has comprat aquí. Això segur. I el tub? On és el teu tub? Com en dieu d'aquell tub que dueu sempre a la motxilla? Saps la història de la casa de la germana d'en Wittgenstein? Busca-la. Segur que t'agradarà. 

—...

—No deus pas tenir pressa? Tinc una germana que sempre té pressa. Sovint m'ha penjat el telèfon abans i tot de contestar-lo. És maca. Segur que t'agradaria. Tothom estima la meva germana. Em sembla que és pel somriure. A mi no m'ha sortit mai un somriure com el seu. Calla. Dic mentida. Un cop, era estiu. Estirats a la gespa. Queien els estels a pedregades. Després va començar a ploure i vam córrer cap a la casa. Ell va dir que havia estat la tendresa però jo sé que va ser el somriure. Tot plegat va durar quatre dies, en sóc conscient. Si em fessis dir com es deia no en podria estar del tot segura. O potser sí. Si m'estires la llengua la memòria se'm dispara. I tanmateix no sóc tan gran. Quina edat em posaries? 

—...

—Deixa-ho anar. No l'encertaries mai de la vida, ja t'ho dic jo. Però no sóc tan gran. M'aixecaria per fer-te quatre demostracions d'agilitat, per qui m'has pres, però no és ni el lloc ni el moment, hi estarem d'acord. I després, tota aquesta gent. I un esdeveniment com aquest. M’has donat el carnet? 

—...

—Em pensava que no em tocaria. No passa mai que falli el president i el primer suplent. Ho havies sentit mai d'algú? Això sí que és tenir sort. Fa dos dies que torno a ser empadronada al poble i aquí em tens. Ens donaran dinar, si més no. No tindria temps d'anar a casa i tornar, ni de conya. I ja has pensat bé què vols votar? No és cap ximpleria, n'ets conscient? Quan després, a les notícies, surtin les estadístiques pensa en el teu sobret entrant a l'urna. Un més, tens tota la raó. Però qui et pot assegurar que el teu no sigui el definitiu, que no hagi estat just el teu vot el que ha fet decantar la balança? 

—...

—Està bé. Vinga, gràcies. A reveure. 

—...

—I fes-me cas i canvia't aquestes arracades.


dilluns, 14 de setembre de 2015

UNA MÚSICA QUE NO HEM TRIAT



tantes cadires plenes
per aquest dolor nostre
particular,
i una música que no hem triat
a mitja tarda
quan ningú gosava
abocar-se a la finestra
a entomar la llum insolent.
Defugíem les mirades
per por de mostrar-nos.
I llavors, res.


dilluns, 7 de setembre de 2015

UNA CAIXA


Després d'obrir la caixa les ones van deixar d'espetegar, encalmada la mar tot de sobte, espessa de sal. Encara plovia però, com que la llum havia tornat, els altres es van apressar a encaterinar la nit altra volta amb la seva xerrera i la música de l'estèreo. Si hagués begut, hauria de reconèixer la meva incapacitat per construir un record prou sòlid, coherent si més no. Però no és el cas. Què m'havia menat escales amunt, quin obscur designi havia empès en lloc meu precisament aquella porta. Aclofat als peus del llit, l'objecte es presentà allà davant com una evidència. Més gran que una capsa de sabates, més petit que el calaix d'una tauleta de nit. Potser el dibuix geomètric em va deixondir o potser, tot al contrari, m'endugué endormiscat al son que ara pretenc memòria. Vaig obrir la caixa, d'això puc estar absolutament convençut.


dilluns, 31 d’agost de 2015

MIU I ELS ALTRES (La senyora Prims)



Jo li arreglava els cabells. Feia anys que duia aquell tallat que només ella demanava. El primer dia havia vingut amb una fotografia. Una noia en blanc i negre repartint diaris. D'entrada, com a mínim tres cops, li vaig demanar si n'estava segura. Resultava atrevit fins i tot per a les seves faccions. O potser precisament per a les seves faccions. Tenia una boca dolça però uns ulls desafiants que foragitaven qualsevol conversa que no hagués encetat ella. No duia maquillatge o no en duia cap dels dies que va venir. Tampoc no li n'hauria calgut. En certa manera, els colors s'havien repartit harmoniosament en la seva fesomia. De fet, el rostre tenia aquella edat inalterable de la darrera joventut, aquella en què diries que no és possible que el marciment acabi per presentar-se però, al mateix temps, cada expressió ha convingut a fer seva una determinada porció de la pell. En el seu cas, al cap de tot el temps que podria haver passat d'ençà de la primera vegada, quan entrava per la porta i somreia, continuava tenint aquella mateixa edat que, ben mirat, no tinc ni idea quina era del cert. Al capdavall, no en sé res d'ella. N'he sabut el nom de casualitat, i molt més tard. Massa tard, tal vegada. Això i prou. No enraonàvem i, si de cas ho fèiem, no se m'hagués acudit mai de preguntar o posar-me en res d'ella. Em mossegava la llengua, seguia la melodia d'alguna cançó del fil musical o comptava els dies que em faltaven per jubilar-me. No obstant això, no voldria pas que se'm mal interpretés. La noia no era mal educada, i ara, tot al contrari. Era amable i delicada, el somrís tothora a punt. En tenia prou de mirar-la que ella ja sabia que era el seu torn. Mai no l'hauríeu sentit queixar-se, un sol esbufec o un apressament inapropiat. Recordava el meu nom i no s'estava de fer-lo servir per a felicitar-me quan tocava o per col·laborar amb una frase esquiva. Era agraïda per la feina feta i generosa en la propina, la qual cosa no era gens habitual en aquella època. Sempre sabies que comptaves amb la seva aprovació. En recordo l'olor, com de fruita fresca feta malbé. Gens carregosa. I les sabates, impecablement lluents en uns peus llarguíssims. Qui sap si la vaig arribar a veure dos cops amb les mateixes sabates. M'havia imaginat que era forastera, vés a saber per què. Era impossible que hagués comprat sabates com aquelles a la nostra ciutat. No gastava arracades, collarets ni polseres que destorbessin el seu gest. En canvi, carregava un anell lleig com un pecat al dit petit de la mà dreta. Se'l devia treure per a tocar el piano. Sovint hauríeu dit que teclejava mentre tenia el cap sota l'aigua. Un ritme lent, gairebé melangiós. Són tot conjectures, és clar. Res que ella hagués dit ni que jo pugui assegurar tret que li arreglava els cabells.


dilluns, 17 d’agost de 2015

PBM, IN MEMORIAM




T'hauria donat la mà sempre

que me l'haguessis demanada,

convençut que em sabries dur

lluny, a qualsevol lloc millor.

No hauríem triat les paraules

ni amagat els silencis,

i tanmateix em sabria segur

només de ser a la teva vora.





dilluns, 3 d’agost de 2015

UNA COSA DOLÇA


—Vinc a buscar-te?

—No sé quan estaré.

—Més o menys.

—No pas de seguida.

—Quan arriba, ell?

—Fins a les vuit, segur que no.

—Aleshores?

—Vine.

—Si no pots, deixa-ho estar.

—He d’acabar-ho, ja ho saps.

—Quan ho havies d’entregar?

—Fa una eternitat que hauria hagut d’enviar-ho. Ja no sé si trobaré una excusa més.

—Què els has dit?

—De tot. La veritat, de fet.

—Clar.

—Vine. Si no véns em fotré a plorar en qualsevol moment.

—On és el nen?

—Baix, jugant.

—Et deixo treballar. Avisa’m.

—És igual. Tu vine. Si no, es farà massa tard.

—Has sentit el tro?

—Que plou?

—Diluvia. Ja fa una bona estona.

—Quina merda.

—Per què?

—Demà volia dur-lo a la platja. Hi ha anat amb tothom menys amb mi.

—Potser demà torna a fer sol.

—Segur. Amb la sort que tinc.

—I aquest cop? L’has sentit, aquest cop, el tro?

—Encara em fotrà l’ordinador enlaire!

—Què dius ara? No és una llegenda urbana?

—No seria la primera vegada. No te’n recordes, el portàtil gris?

—És veritat, es va quedar ben rostit, pobre.

—Vine. Em quedaré després a la nit i ho acabo. Igual després ja no plou. Em sembla que millor que el desendolli.

—Estàs segura?

—No. I què. Porta croissants.

—L’últim dia no et van agradar.

—L’últim dia no eren els de sempre.

—Tornem-hi. Eren els de sempre.

—Digues el que vulguis. Però aquest cop porta els de sempre.

—Ho eren.

—M’és igual. Tant me foten els croissants. Una cosa dolça. Et vull a tu. Estic dels nervis. Se m’ha mort la rentadora, t’ho havia dit?

—Però no era nova?

—Nova de trinca.

—Plou molt.

—Vindràs en cotxe?

—Anava a venir caminant.

—Ets a casa?

—No. Acabo de deixar-los al futbol.

—Encara van al futbol?

—Avui és l’últim dia. Plovent així, no ho sé.

—Faran una altra cosa.

—Feien el berenar. Deuran fer-lo dins. Dic jo.

—Segur.

—Agafo el cotxe. Plou molt.

—M ‘encanta.

—Sí.

—Vine. Corre.

—Ja sóc al semàfor.




dilluns, 27 de juliol de 2015

MIU I ELS ALTRES (Amèlia)





Miu no treballava per a mi. Només venia a ajudar-me de vegades. Quan necessitava diners i no els volia demanar al seu pare. Tampoc massa sovint, de fet. Malgrat que encara estudiava sempre trobava temps per a tot. La majoria de les tardes era al despatx del notari, que jo sàpiga. Aquell diputat que van fer plegar després de tot l'enrenou. Ella era de la mena de gent que sabia fer qualsevol cosa. Amb un cop que li ensenyessis en tenia prou. És la criatura més intel·ligent que he conegut mai. Molts vespres encara se les apanyava per donar classes a la Wajida. La va afectar molt allò de la petitona. Llavors festejava amb l'estudiant de medicina que vivia aquí al davant. Recordo el dia que el pobre Max va entrar d'una revolada a ensenyar-me l'anell. Si no plovia de poc li anava. A mi em va estranyar que ella volgués aquella mena de compromís, i tanmateix em vaig contagiar de l'eufòria d'aquell xicot. Va refusar-me el vi. Quan ella digui que sí, Amèlia, et prometo que baixem i ens el bevem tots tres. Ja no la vam encetar, aquella ampolla, ves. No s'ha mogut del mateix prestatge on va quedar aleshores, si vols que t'ho digui.


El seu pare havia aconseguit que l'Amado no entrés a la presó. La policia havia trobat el ganivet embolicat a la rebotiga i ja gairebé hi tenia peu i mig. Els diaris van anar plens de l'absolució. Massa i tot, va resultar. No hi va haver manera que volgués cobrar-nos un sol euro. Ella no parlava mai d'ell. Podries haver pensat que l'home era mort i enterrat, o pitjor. Hauries jurat que no l'havia conegut. Parlàvem de qualsevol cosa. No tenia por de confiar-me les seves històries, moltes de les quals impossibles per una criatura de la seva edat, per una ciutat com la nostra. Ella me les deixava anar com si res, rentant gots, passant plats. Segurament perquè no representaven gran cosa per a ella. Del seu pare en canvi, ni una paraula. Ell venia cada dijous a dinar perquè sabia del cert que ella no hi seria. A les postres em feia seure i em demanava per la filla. Jo li'n feia cinc cèntims. Més prima. Tot matrícules. Un color nou de cabell. Llavors tot ell fumava, amb les galtes cada dia més xuclades. Deixo aquest llibre, assegura't que el troba ella. De casualitat.



dimecres, 22 de juliol de 2015

DIBUIXOS SENZILLS




Amagat en l'heura

escric cartes a vells amics meus

que m'he assegurat

de no tornar a veure.

Explico mentides pietoses

barrejades amb la veritat

més inversemblant

que se m'acudeix.

He afegit algun dibuix

senzill, potser pornogràfic,

atiat pel reflex del llac brut

que ensinistra el mas.



Tinc costums vulgars, no me n'amago.

Dormo nit i dia embolicat

amb la pell del vell

que passa per mi.

No escolto altra música que l'aigua,

els avions passant a l'hora de sopar

o les bèsties empaitant-se al bosc.

Ja no em cerco ni m'amago.

Sóc i prou.


dimarts, 14 de juliol de 2015

MIU I ELS ALTRES (Max)



Fa estona que espero. Qualsevol altre diria que massa. No pas jo. Quan és l’amor allò pel que s’espera mai res no és prou ni massa, ni tot al contrari. Aquesta és la resposta per a la pregunta que ningú em formula. Surto al balcó i torno a entrar a distreure els dits amb una cigarreta rere l’altra, vora la finestra. Aquesta tardor ho he estat deixant com a mínim un cop al dia. Però sempre hi torno, com es torna sempre a les coses que fan mal. Els carrers ja han començat a banyar-se. De resultes d’aquest cel de cendra tossuda, l’enllumenat públic s’ha encès i sembla més tard que no és. De dalt estant, tres pisos mal comptats sense ascensor, el riu que jeu sota el pont vell, un bocí de plaça i el cafè de l’Amèlia que ja prepara les taules. Saludo amb un gest improvisadament amable el noi de la guitarra que m’ha vist guaitant i que ara desa l’instrument i fa recompte de la seva misèria.

Miu ve gairebé cada dia a sopar. No ho convenim ni decidim per endavant però quan comença a caure la tarda sento les passes d’ella travessant l’empedrat del pont. Trec el cap i li veig el somriure oferint-se a tot aquell que el necessiti. S’atura una estona amb el músic i xerren. De vegades baixo, ens agafem les mans i passegem una estona vora l’aigua abans de menjar. La majoria dels cops, però, ella puja esgotada, s’asseu a la butaca i esbufega. Aleshores m’estimo més no dir gaire cosa, que sigui ella que enceti la partitura. Me la miro amb fruïció desvergonyida mentre acabo de parar taula o calculo quina música resultaria més escaient de fer sonar. Tinc una capsa de discos que era al pis abans que jo i que descobreixo amb ella a poc a poc. Sobretot cantants melòdics d’una Itàlia que ja no existeix i que provo d’imaginar repassant les cobertes que un dia ens entretenim a espolsar.


dilluns, 6 de juliol de 2015

MIU I ELS ALTRES (senyor Barreres)




Aquesta no era una ciutat gran. Però tampoc petita. I tanmateix podia estar setmanes senceres —si no més— sense saber res de Miu. Em contestava el telèfon, certament, i sentia com m'escoltava la xerrera fins que se n'atipava i penjava. Costaria recordar el darrer cop que havia pujat al turó o bé l'última vegada que havia vingut al despatx a fer-me una visita. Era plenament conscient que ella no volia saber res de mi però trobava que aquesta certesa em servia de ben poca cosa. Quan la vam tenir ja érem grans però també ben vius. Potser no en vaig saber prou o potser no del tot. De petita, es desfeia de les meves abraçades i corria cap a l'Olga que m'oferia un somriure per fer-se perdonar. No s'adormia si ella no passava a fer-hi recompte del dia. Les sentia xiuxiuejar i riure. Així i tot, si se m'acudia entrar, la petita callava, feia un petó a la seva mare i tancava els ulls donant-nos l'esquena. 

Per això em va estranyar que volgués estudiar lleis. Ningú l'havia sentida ni un sol cop preguntar per la feina que jo feia ni posar cap atenció en els repertoris jurisprudencials que farcien la biblioteca. Mentre érem a taula, ella mai no escoltava les meves anècdotes. Tot al contrari, encetava converses noves i molt més distretes que enterraven de seguida qualsevol de les meves històries. Parlava tot el dia, omplia la casa amb aquella veueta de persona gran i entenimentada, que fa preguntes i espera respostes. Perseguia l'Arderiu demanant el nom de totes les plantes i encaterinava la senyora Rovira davant dels fogons amb hipòtesis inversemblants que oblidava o deixava estar si jo m'hi interessava. Tot de sobte, el torrent de la seva veu s'apagava amb la meva proximitat. Naturalment vaig acabar acostumant-me al seu rebuig. Igual com el qui tard o d'hora assumeix un defecte físic de naixement. 

Jo passava totes les hores al despatx. No sabia fer altra cosa. M'havien ensenyat a respirar l'olor de la fusta ben encerada i a llegir vint-i-cinc cops qualsevol ratlla abans de donar-la per bona. Aquest hauria estat el meu argument, la meva línia de defensa si se m'hagués acusat. Una sort d'incapacitat per defugir allò en què t'han convertit. No obstant, el cert era que de poc servia la meva habilitat per recitar de memòria el codi civil a la velocitat de la llum o recordar qualsevol precedent jurisprudencial abans que ningú si era incapaç d'assegurar el nom de les amigues de la meva filla. Sempre descobria massa tard que Miu havia tornat a fer anys sense lletrat que la representés. El seu silenci, doncs, era el càstig just i necessari que jo assumia amb l'honesta fermesa del reu habitual. Nulla poena sine culpa, al capdavall. En tenia prou de veure-les totes dues empaitant-se per la porxada i apropiar-me de les escorrialles.

Quan l'Olga em va dir que esperàvem la Miu, vaig pensar que parlava d'algú altre. Ho havia deixat anar mentre em feia el nus de la corbata, gairebé tenia un peu fora de casa. No t'oblidis d'arribar d'hora, ens esperen a les nou. Estic embarassada. Si no ets puntual em faré venir a buscar per un de més eixerit. Vaig deixar anar un petó escarransit mentre baixava les escales apressadament i, quan arrencava el cotxe, en veure-la encara al caire de la porta pel retrovisor, em vaig refer de la notícia. Vaig apagar el motor i ella ja m'embolicava amb els seus braços. Ves ves. Al vespre en parlem com déu mana. No ho expliquis a ningú. Abans de l'hora de dinar, ja ho sabia la meitat dels jutjats. Naturalment, l'altra meitat devia ser a esmorzar, encara. Vaig trucar als Vallverdú per excusar-nos del sopar i vaig arribar a casa abans que ella, amb el temps just d'assegurar-me que ella trobés les espelmes encenent la nit a la taula del jardí.

Durant la resta de setmanes abans del naixement de la Miu, no hi va haver un sol dia que no penséssim que la perdríem. No va ser fàcil. La meva dona va suportar marejos, vòmits, pèrdues. Li va saltar un gos damunt, va ensopegar a la piscina i va enxampar el pitjor refredat de tots els temps. Ella, que no sabia estar-se quieta ni dormint, va haver de fer-se íntima amb els llençols. Havia fet preparar l'habitació del costat del despatxet. L'olor de la gespa encomanava primaveres


dilluns, 15 de juny de 2015

MIU I ELS ALTRES (Ot)




No vaig triar aquesta ciutat. El riu, les pedres, la glorieta atrotinada. Em va triar ella a mi. Potser ni això. El revisor em va fer baixar. Feia més de tres setmanes que estava net. No pas per una ferma decisió pròpia sinó perquè no tenia altra cosa que la guitarra i la roba bruta que cabia a la bossa. Vaig seure allà mateix, a l'andana, i vaig començar a tocar. En aquella època només feia Nick Drake. Vint-i-sis anys, Cambridge, lluna rosa. Resultava senzill i amorosia la gent que s'aturava a escoltar-me. Miu es va asseure a la meva vora i semblava conèixer les cançons com si també parlessin d'ella. Els altres es quedaven un parell de tornades, plantats. Llençaven unes monedes a la funda i se n'anaven. Ella no es va moure fins que jo vaig acabar. Va venir fins a mi quan ja recollia i em va agafar la mà. Vine. La seva veu. 

El pis era tan gran i ella tan poca cosa que vaig pensar que vivia amb els pares. Jo encara no parlava la seva llengua però ella enraonava en la meva sense cap esforç aparent. Em va fer seure i va tornar amb dues tasses de cafè. Em mirava com si sabés llegir-me els pensaments i tanmateix els seus ulls convidaven a alliberar-se de qualsevol nosa. Em va arrossegar a la dutxa i em va fer l’amor de seguida per bé que jo n’hauria tingut prou d’una carícia seva. Abans d’anar-se’n, em va passejar per la casa. La meva habitació era buida aleshores. Va obrir la finestra de bat a bat i em va ensenyar el turó on s’havia fet gran. Va desfer-me la bossa. Va posar la roba a rentar i va trobar un lloc per a cada cosa. Com si aquelles quatre parets haguessin esperat que jo arribés.


És això i prou. Ella era fora tot el dia. Marxava a primera hora i tornava a la darrera. Abans d'adormir-nos, em prenia com volia però sempre fugia a acabar les nits al seu llit. Al principi no vaig ni gosar sortir d'aquell palau que se m'havia ofert. Després d'una eternitat al ras, la pell s'avicia de seguida a les mentides pietoses del confort. L'olor dels llençols nets, del bull d'una olla, de l'aigua corrent. Al més a prop que vaig ser del carrer és quan m'abocava a la finestra a fumar. Sentia els trens i ja no era capaç de figurar que algun dia jo hi havia estat enfilat. Fins i tot la guitarra em resultava estranya i no la feia anar si no és que ella m'ho demanava. Toca, deia. I jo tocava. Prou, deia. I jo deixava a mitges l'acord que ja no hauria recordat encara que m'hi haguessin obligat.


dilluns, 1 de juny de 2015

DISCO 2000 (I'm the resurrection, Stone Roses)



I el silenci es va fer bocins amb uns cops de bateria. En Reni i el seu barret de pescador encapçalen la marxa. Quinze segons marcant compàs abans no s'hi afegeix el riff d'en Mani que s'obstinarà cançó enllà donant entrada a la veu de l'Ian i, finalment, a la guitarra d'en John. Hi són tots quatre. I ja no marxaran. En tindran prou amb un disc (i alguna cosa més). Posaran altra volta Manchester al mapa i nosaltres renunciarem a la nostra educació judeocristiana per abraçar l'hedonisme tan salvatgement com ens deixin. Psicodèlia, Pollock i samarretes de ratlles. I el posat. Sobretot si —després de ser la llum i la resurrecció— els instruments s'entossudeixen a fer-la petar tots sols tants minuts com els permetin. Quatre i mig? O tota la vida.


dilluns, 25 de maig de 2015

POSTAL #46



Totes les coses són al seu lloc i tanmateix res no para quiet. Aquest moviment, d'altra banda enganyós —el vent fa pensar l'arbre que és lliure—, distreu la meva consciència i me n'amanyaga el dolor. Ja no tornaràs a ser feliç mai més, sembla que em prometi. No tant com la sentència que condemna sinó més aviat oferint el consol d'una certesa. Transigeixo. He estat sempre el més dèbil de la selva, el que abaixava els ulls, el que canviava de vorera si veia xerricar el ramat. Torno a seure al balcó i sento la xerrera del riu mentre garbeja la jovenesa de la seva aigua indestriable, camí d'un final que ara sembla tan lluny. El pont em mira estalviant-se el plany, callant el retret que mereixo. Cada pedra era aquí quan vaig arribar i no se'n mourà quan jo fugi de nit, sense fer soroll. Per encert o atreviment, una malaptesa segura, no he sabut tocar la melodia que em pertocava. O potser ni tan sols no era músic i jo me n'havia convençut.


dilluns, 18 de maig de 2015

UN COMIAT



—Tret de tu, no em quedava res.

Ella va repenjar el cos lleugerament a la paret mirant-se els peus, els dibuixos esquitxats de vermell que les rajoles compartien les unes amb les altres. No havien posat parquet, després de tot. Tampoc no havien canviat la cuina ni refet el quarto de bany. Tot s’havia aturat després de l’accident. Ell era encara al llindar de la porta oberta, com si esperés alguna mena de resposta que ella rumiés però que potser no deixaria anar. L’entrada havia quedat despullada d’ençà del dia que van decidir amagar totes les fotografies de les nenes. Malgrat tot, compadint-se els uns dels altres, romanien petits records d’antics viatges. L’elefantet de fusta, la capsa nacrada, la cistella de vímet que havien comprat al Nepal, plena de claus sobreres: les dels convidats que no vindrien, les de les golfes que no tornarien a obrir. Amb un fil de veu, només:

—Al capdavall, tampoc no t’he servit mai de res, jo. No trobes?

—Potser vols dir que no t’he fet servir mai. És diferent. Completament diferent.

—Si et consola l’ordre de les paraules, canvia’l com vulguis.

—Qui ha parlat de consol?

—No, ningú. Només jo. 

—Llavors es tracta d’això?

Al final del corredor, com esporuguit, un mirall evitava mirar-se’l fit a fit. Del menjador estant, la llum sortia tafanera com una taca, de biaix sobre el terra. L’olor del dinar que havia quedat per menjar romancejava d’habitació en habitació fins al lloc on ells eren. L’ampolla de vi sense encetar, el forn encara obert. Va agafar l’abric i va començar a cordar els botons atropelladament com si, tot de sobte, resultés impossible suportar el pes d’aquella peça de llana. En posar la mà a la butxaca va recordar el regal que li havia comprat després de cinc anys sense celebrar un sol aniversari de res. En lloc d’això, va treure el paquet de tabac, l’obrí i allargà el braç cap a la seva dona que en va prendre dues cigarretes mentre ell es regirava per trobar els llumins. Aleshores ella les va encendre alhora i en retornà una a l’home. El foc, abans d’extingir-se en un esbufec, va procurar encara l’oportunitat que l’home retrobés per un moment el color dels ulls d’ella. Més apagat que no recordava.

—Quant fa que hi has tornat?

—Vols que et digui la veritat?

—Potser que no ho havies deixat mai?

—De fet, no.

—Ja veus quina sorpresa. 

Ella va agafar per a la cendra una cassoleta que havien comprat a Ushuaia i que les bosses de les nenes al tornar de l’escola havien escantonat quatre-cents cops. S’havia deixat caure al terra amb l’espatlla dreçada. El cap a la paret, de mig costat, les cames estirades. Ell no fou capaç d’evitar que els ulls busquessin la cicatriu al genoll esquerre, conduïa ella, però el reprovà de seguida estirant la faldilla fins al punt exacte on la memòria quedava amagada. Ell va seure desmanyotat a la banqueta entapissada. Els faldons de l’abric, a tocar dels peus nus d’ella.

—No sé si m’hi havia assegut mai. 

—No ho crec.

—D’on la vam treure?

—Vols dir que no la vam trobar aquí?

—Si et sóc sincer no m’imagino comprant aquesta andròmina, però el cert és que no recordo més que el penja-robes i la màquina d’escriure. Com si fos ara. 

—Quina màquina d’escriure? L’Olivetti, vols dir? Que no era teva?

—No! Jo tenia aquella IBM immensa, l’elèctrica. Saps quina vull dir? Encara deu ser en un lloc o altre. L’olivetti era a la casa. L’olivetti i el penja-robes de fusta

—que vam pintar amb el vermell que ens va sobrar de les prestatgeries de la biblioteca.

—Qui va començar a dir-ne “la biblioteca”? Mira que som pretensiosos, no trobes?

—De fet, és ben ple de llibres. Com en diries si no biblioteca?

—També hi havia aquell armari! Recordes l’armari blanc, que era igual que el del quadre de Matisse?

—Vols dir Magritte.

—Magritte, això.

—Magritte.

—La banqueta devia ser a la casa, per força. I tampoc no és tan lletja, ben mirat.

—No és lletja. És

—kitsch?

Ara ell també ha segut al terra, davant per davant. Ella li posa els peus damunt de les cames i ell els acarona distretament. Treu el paquet de tabac i encén un parell de cigarretes més. Ella ja no l’agafa. Fa estona que ha tancat els ulls. L’estridència d’una ambulància decideix aturar-se allà mateix. Tot seguit, també un cotxe de policia. Fins i tot, dos. Han obert la porta de baix i els crits ja han començat a enfilar-se escales amunt. Ell deixa que l’emmanillin sense posar cap resistència. Ella rep les atencions de tres o quatre joves que han corregut a atabalar-se sobre el seu cos. El més gran fa que no amb el cap. L’estiren tota tapada sobre una llitera i se’l miren amb insolència, com si fossin a punt d’escopir-li a la cara. Abans que la prenguin, torna a dir:

—Tret de tu, no em quedava res.



dilluns, 11 de maig de 2015

UN PREMI LITERARI



—doncs no penso llegir-lo.

—Ben fet.

—Ho dic de veritat, no tinc cap intenció de llegir-lo.

—Però bé que te l’has comprat.

—Una cosa és comprar-lo i una de molt diferent, llegir-lo.

—No t’ho discutiré, això. De fet, jo també el tinc.

—Te l’has comprat?

—Me’l va enviar l’editorial.

—L’editorial?

—...

—No ho entenc, t’ho juro que no ho entenc.

—Tampoc és tan estrany, al capdavall li han donat el Premi.

—Però es devia presentar, dic jo.

—Dona, això segur. Vaja. Espero.

—El conec, no l’hauria escrit mai, ell, un llibre de quatre-centes pàgines. És impossible.

—Però tu i ell fa temps que, ja m’entens.

—Et dic que el conec. No ha escrit mai res més llarg de cent cinquanta pàgines, fes-me cas.

—Jo també el conec.

—Però tu no te l’has follat.

—Tampoc no et pensis...

—...

—...

—Doncs no te’l vas tirar cada nit durant deu anys.

—Cada nit?

—Qui diu cada nit diu un cop a la setmana.

—Un cop a la setmana tampoc està malament.

—Posa un cop cada dos setmanes. Això segur. Un cop cada dos setmanes ve a ser dos espitjades al mes, no?

—...

—Què comptes?

—Res. Faig números.

—Quins números fas?

—Un any són cinquanta-dues setmanes, doncs deu, cinc-centes vint. Un total de dos-cents seixanta claus, és això?

—Dit així.

—No sembla gaire, oi?

—Suposo que hauríem d’afegir-ne uns quants de seguits quan vam començar a sortir. Molt al principi, ja m’entens. Són deu anys menys, encara fumàvem entre polvo i polvo. 

—Què, posa tres-cents, tres-cents cinquanta tralaràtralaràs? Tia, que igual resultarà que al final sí que me’l he tirat més cops jo que tu!

—No fotis!

—Compta: dos cops cada dimecres després del pàdel.

—Al pàdel?

—Saps la cerveseta al Portia?

—Després dels partits?

—Doncs fa tres anys que no provo gota.

—Seràs cabrona, per això estàs tan prima. Jo que pensava que era des que t’havies tornat vegetariana...

—Mira, ara que ho dius, cada primer dimarts de mes, abans del vegetarià.

—Et duia al vegetarià?

—Li duia jo, per qui m’has pres?

—I què menjava?

—Potser sonarà malament, però a mi, t’ho creguis o no, sempre se m’ho ha menjat tot, saps què vull dir?

—Tu ets molt porca, no? Em pensava que tenies més bon gust.

—Doncs ja veus. La globalització ha fet molt mal.

—Posem que te n’hi has anat al llit més vegades tu en què, tres anys?

—O quatre.

—Seràs bacona! Fa quatre anys encara no m’havia divorciat!

—Me’n recordo, me’n recordo. I per cert, qui ha parlat de llit?

—Mira mira mira mira mira

—Va digues.

—Igualment no l’has tingut a casa. No hi has conviscut.

—Això no, tens raó. A casa, sol, no ha pujat mai. Calla, te’n recordes quan vam fer operar la Bruna?

—No ho vull saber.

—Estava toveta, te n’has de recordar.

—De veritat, prou.

—Però si no passa res.

—No passa res, no, però prefereixo que no m’ho expliquis.

—Era la meva gosseta. Me l’estimava molt.

—Entesos, ja.

—No, si està clar que tu el coneixes molt més que jo.

—Doncs ja està. I et dic que el tio en sa vida ha escrit deu pàgines d’una tirada. Per arribar a quatre-centes s’hi hauria de passar mitja vida. I això amb la lletra més gran del word i a doble espai. 

—Potser té un negre.

—Ja li agradaria.

—Vull dir que potser no l’ha escrita ell, la novel·la.

—Ja t’entenc, ja. Ja hi pots pujar de peus.

—Doncs saps que a mi m’ha agradat?

—No fotis que l’has llegida.

—Últimament llegeixo molt, mira, m’ha pegat per aquí.

—I de què va? De la guerra civil? De quan algun cony de rei del segle jo-què-sé es va ennuegar amb una estelada? Si li han donat el premi...

—No t’ho pensis.

—De corrupció, violència de gènere...

—No. Són dues germanes així una mica putes que es carreguen un escriptor.

—Típic.

—Totalment.

—Pujareu aquest cap de setmana?

—No ho sé, tinc tres cataractes programades per divendres a la tarda.