dilluns, 5 de gener de 2015

DIA DE REIS



Quan han passat els reis devia fer estona que dormia. Fins a mitjanit havia aguantat sense problemes. Com tots els vespres, els sorolls que li arribaven del carrer li anaven explicant un cabàs d'històries quotidianes que ell ja ha après a reconèixer. Després ha sentit els pares discutint, com gairebé cada dia d'ençà del diagnòstic. Aquell arreplec de paraules gruixudes feien més mal que el trep repuntat que li travessa el cap. I després el plor de l'un i el silenci de l'altra. Hauria corregut a abraçar-los si les cames no s'haguessin entossudit a no moure's del lloc on eren. Llavors s'ha estimat més alliberar la son i deixar-se bressolar per aquest esgotament que ja és més ell mateix que no pas d'ell. Compassa el dolor amb la respiració i fa veure que no s'adona que somni i record es confonen en la seva grolleria. Repassa els estels que li van enganxar al sostre i els contorns dels objectes que voldrien vestir d'habitació aquesta puta presó. Sort en té de la finestra. O potser tot al contrari. Finalment s'adorm. Aleshores, de bon matí, amb la llum omplint la casa sencera, deixa't estar de màgia, sense desembolicar ni un sol regal sap que els de l'Orient no s'han oblidat d'ell. Malgrat tot, continua viu. Com a mínim un dia més.