dilluns, 23 de febrer de 2015

UNA CREU DE SANT JORDI




La vaig conèixer quan encara estudiava. Havia aparegut del no-res i, segons que explicaven, era filla d'una llarga nissaga de diplomàtics que havien vingut a retirar-se amb el seu gruix de pertinences i títols nobiliaris a la nostra ciutat. Gairebé la precedia aquella mena de llegenda que s'havia anat construint amb mitges veritats i veritats a mitges que tampoc ella mai no va molestar-se en resoldre. El cert és que gaudia d'un estatus especial que ella no es descuidava de fer servir tant com podia. Era alta i veritablement guapa com si tot plegat li vingués d'aquells cognoms tan llargs. Malgrat una esquena més de nedadora que no pas de model de passarel·la, la majoria de colls es giraven en veure-la passar. Vestia sempre de negre però ni amagada al fons d'una nit medieval no hagués passat desapercebuda. Fumava tot el dia i a tot arreu i potser per això tenia aquella veu arrossegada que tots temíem quan pronunciava el teu nom. Tu d'on has sortit? va ser el primer que em va dir. Fumes? Deixa-ho córrer, ja es veu que el càncer ja m'haurà matat quan tu hagis tret un dels teus ducados rebregats. Era plena d'enginy. Durant les classes jugava a rebatre el discurs dels professors i sovint els feia preguntes que no sabien contestar. Ella somreia impassible veient-los suar el tweed però després no es presentava als exàmens o els omplia amb gargots sobre aventures africanes, reals de tan inversemblants, històries que corrien pels passadissos abans i tot que haguessin penjat les notes. Brillava. S'asseia al final de classe amb les cames creuades, com si fos al sofà de casa esperant que la criada li servís l'aperitiu. La colla que sempre l'envoltava li reia totes les gràcies que ella no s'estalviava d'anar-los oferint en comptagotes, com qui reparteix almoina. Vivia en una torre dalt de tot de l'avinguda Tibidabo i cada dijous encetava una festa que no s'acabava fins que la ciutat no es tornava a posar en marxa el dilluns següent. Els seus pares no hi eren mai i el servei es barrejava amb els convidats com si tot fos permès. Vindràs aquest dijous? em va dir un cop. Necessito que m'omplis la casa de poemes. Segur que tens una moleskine plena de sextines per compartir amb tots nosaltres amagada a la butxaca d'aquests texans barats. Naturalment no hi vaig anar. Aquell cop. Un parell de setmanes després em vaig comprar uns pantalons nous, vaig deixar la llibreta a la meva habitació i em vaig presentar a casa seva. O el record del que devia haver estat casa seva algun dia. Mitja facultat jeia borratxa pels corredors i l'altra mitja era a punt d'arribar. Ella va sortir d'alguna banda, em va agafar la mà i em va dir, al final has vingut, doncs? Em va fer un petó al coll i em va estirar per tota la casa travessant una selva de cossos en moviment. Va obrir una porta que ens menà del dia a la nit, del soroll al silenci. D'una estrebada que em va fer seure de cop. L'olor de pell de la butaca, l'olor de resclosit. I em deixà en aquell forat desconcertat. Els ulls esbatanats miraven de ser-me útils quan el sentit comú no m'estava per romanços, atrafegat encara processant l'instant, endreçant arxius, fent dissabte. Abans que pogués prendre el tabac de la butxaca ella va treure el cap, va fer la llum i m'ordenà, pren el que vulguis, la pols no parla, ni se't passi pel cap fumar. I em deixà sol al mig d'Alexandria.

Naturalment no vaig gosar endur-me ni un sol llibre. En vaig tenir prou de tocar-los tots, d'acaronar cada llom, resseguint noms i col·leccions, primeres edicions i autografiats. Embriagat per totes aquelles paraules que mai no m'haurien de pertànyer. Vaig trigar un parell d'eternitats a carregar-me de la força suficient per sortir d'aquell temple. Potser avui, si em repetissin una oferta semblant, em caldrien mans per arreplegar tot el que prendria sense pensar-hi un sol minut. Aleshores, és clar, vaig sortir amb les mans a les butxaques i un cap tant alt que tocava el sostre, tan solemnement vestit del meu orgull que no hi hauria cabut un trist llibre de butxaca per molt que hagués volgut. Vaig sortir al jardí. M'ofegava. Volia prendre l'aire, respirar a redós de la remor de música encapsada, com records que no volen venir a la memòria. Vaig demanar-me si és possible fer-se gran de cop o si ha de ser forçosament a batzegades, a còpia d'anys. Ja no la vaig tornar a veure en tota la nit i no es va presentar a la facultat fins que havien passat ben bé un parell o tres de setmanes. Es va asseure al meu darrere, em va despentinar els cabells com si jo fos una criatura i amb aquella veuassa seva que matava gegants em va dir, no parlis tant, que fots maldecap. Em vaig girar maldestre. Un nou tall de cabells l’havia convertida en un pres de la segona guerra mundial. Si no fos pel somriure de confitura. Què passa, no t'agrada? Abans que s'acabés la classe ja s'havia aixecat d'una revolada i havia tocat el dos. Així va desaparèixer de la meva vida.

Aquest matí hi he pensat quan he tornat a veure'n el nom escrit al diari. En parlaven sovint, d'ella. Del seu paper diplomàtic en la construcció del nou estat. M'havia acostumat a entendre que hi ha gent que forma part de la Història tan si volen com si no. A veure-la fotografiada, entrevistada, a llegir-ne l’opinió. Els mateixos anys que a mi m'havien anat carregant l'espatlla a ella l'havien convertit en algú encara més lluminós, una sàvia. Fins avui. El seu nom venia repetit deu cops, quinze cops a la mateixa pàgina. Emmarcat per requadres, plena d'honors. Quatre ratlles que la recordaven, una data d'inici i una de final. No he pogut evitar de dir-me, jo vaig conèixer la creu de Sant Jordi que ha caigut avui. La vaig conèixer.