dilluns, 9 de març de 2015

CORRESPONSALIA



Un home plora assegut als peus del llit de la seva filla. La Gala encara no ha fet sis anys i pel que sembla fa estona que s'ha adormit. Gairebé no ha volgut tastar el sopar. Jugava amb els coberts, amb el tovalló, amb qualsevol cosa que la pogués distreure del plat. Després, ell l'ha vista posar-se sola el pijama, rentar-se les dents, travessar el passadís fins a la seva habitació i esperar-li el petó estirada amb el nòrdic fins ben amunt. Se l'ha mirada incapaç d'explicar-se quan és que s'ha tornat gran sense que ell se n'adonés. Llavors ha fet de maneres de no arrossegar els peus, d'emprar un somriure que no semblés del tot forçat i seure ben a la vora a amollar-li els cabells, a esperar el compàs de la seva respiració menuda. 

A la tarda, quan ha anat a recollir la filla a l'escola, ningú no sabia res, encara. Sort d'això. Alguna mare, estranyada que fos ell qui prengués la nineta, se li ha apropat a demanar per ella. Sense trobar la mentida adequada o la mitja veritat que hi hauria pogut encaixar i alhora permetre excusar-se amb elegància, ho ha deixat anar com qui perboca. Improvisat i brut. Desvestit de tot artifici. La dona ha dut la mà a la boca. Enlloc d'esperar-se a estirar el fil d'aquella conversa, ha carregat la nena al coll i s'ha apressat cap el cotxe. Què passa, papa? He comprat les galetes que t’agraden. Com és possible haver d’enganyar les persones que estimes justament per no fer-los mal? Si omplís el dipòsit i no aturés el cotxe fins a la propera benzinera, escaparien realment de la certesa que els espera a casa?

L'Olímpia havia acceptat la plaça feia exactament mig any. Tres setmanes després ja enviava la primera crònica, que ell es va perdre. Havia estat una tarda esgotadora i no va poder evitar plegar encara més tard que de costum. Havia segut al despatx a obrir l'ordinador i, de reunió en reunió, només hi havia tornat justament per a tancar-lo. Quan va arribar a casa, la Gala se li va llençar als braços. He vist la mama he vist la mama! Conscient de l'hora, la cangur va arronsar les espatlles amb un mig somriure penitent. Saps que s'ha tallat els cabells? I ja no va callar. Només es va adormir quan se la va posar al seu llit. No l'hi havia tinguda mai, fins aleshores, per l'esquena de l'Olímpia sobretot. Des que era fora, només hi havien comunicat dos cops, per skype. Totes dues vegades, la menuda va ballar, saltar i cridar davant del portàtil fins que la connexió es va tallar sense que, al capdavall, haguessin pogut dir-se gaire cosa. Ara que tampoc hauria calgut perquè ell li va entendre de seguida els gestos. Fa temps que el lloc on és ha deixat de ser notícia —qui vol la gana a l'hora de sopar?— així que tampoc no era habitual ensopegar amb la seva imatge a les notícies. Malgrat que en rebia algun correu de tant en tant, l'única manera de seguir-li realment la pista era repassant les entrades que penjava cada dia al seu blog. 

Feia molt que havia après a llegir-li entre línies. Massa i tot. Reconeix els senyals tan bon punt que es presenten. S'hi guanya la vida, com aquell qui diu. Sovint pensa que és més un càstig que no pas un do que li hagin concedit. Per això no li va estranyar l'interès sobtat per aquella corresponsalia estèril, ni la decisió presa de pressa i corrents, de forma unilateral. Aquell dia va deixar que ella li fes l'amor sabent que després seurien nus al quarto de bany i ella li etzibaria aquella bufetada. Me'n vaig dilluns. No puc dir que no. Hi ha preguntes que no cal fer, preguntes que destorben tan bon punt se t'acudeixen. Va deixar que ella tornés a fer l'amor amb l'home comprensiu i pusil·lànime amb qui pensava que s'havia casat i, quan va arribar el moment, la va dur a l'aeroport. La Gala plorava i ell va deixar que ella l'amanyagués al coll fins al control d'embarcament. Llavors ell la besà, li va prendre la nena a canvi de la bossa de mà i es quedà contemplant com es confonia en la riuada de viatgers desconeguts. Una més. 

A la feina no havia dit a ningú on era la seva dona. Potser ni tan sols en coneixien la professió. Mai no ha vist la necessitat que els altres puguin tenir en conèixer els seus afers quotidians. Un dia força agradable —tres resolucions judicials a favor del despatx en assumptes gens a menystenir— una companya amb qui havia coincidit a l'ascensor, baixant a l'aparcament, li va preguntar per la seva filla. No va saber què dir, s'havia quedat del tot en blanc. Hauria hagut d'esforçar-se especialment per recordar el nom de la mestra, el de l'escola, el menjar preferit de la Gala. Els deu pisos més llargs de la història. Va fugir d'estudi amb una generalitat i aleshores fou ell que demanà per la família de l'altra, desitjant de tot cor que no fossin tots morts i enterrats recentment. Al final, miraculosament, les portes es van obrir i el va reconfortar la imatge de tots aquells cotxes que esperaven pacients els seus amos, banyats per un exèrcit de fluorescents arrenglerats. 

El director de la cadena, que ell només havia vist de lluny en algun sopar oficial, va venir a visitar-lo per explicar en primera persona, de tu a tu, la situació. Ell el va fer seure a la biblioteca i, per l'hora que era, va dubtar si havia d'oferir-li una copa, o fins i tot alguna cosa per picar. Vist de prop, era molt més jove que no es pensava. Bronzejat en excés, massa lluent en general per al seu gust, parlava amb un accent afectat que deixava al descobert els seus orígens reals. Probablement una ciutat de províncies, trenta-mil habitants com a molt. Per un moment li hauria preguntat si els seus pares criaven bestiar, potser només tenien una fàbrica d'envasat d'embotit, amb una sola línia de producció. Avorrit, va encreuar les cames, i va encendre una cigarreta. De debò que desitjava escoltar-lo. I tanmateix, l'incomodava aquell posat greu tan poc creïble. Va mirar de concentrar-se en unes fotografies de la zona i un parell de teletips que l'altre li havia allargat. Coneixia l'advocat que l'acompanyava i sabia què havien vingut a evitar. 

Passats quinze dies, l'Olímpia continuava sense aparèixer i ell ja no havia tornat a recollir la Gala a l'escola. Havien comprat un golden retriever que l'esperava amb la cangur cada tarda. Gairebé no bordava. El dimecres, això sí, s'havia permès d'anar a buscar-la al conservatori després de les classes de violoncel. Es va carregar l'instrument a l'espatlla, van caminar agafats de la mà i van seure al primer cafè que van trobar. Va demanar una aigua amb gas per ell i per la nena un gelat immens que havia vist a les criatures de la taula del costat. Al final, es va anar desfent cerimoniosament sense que ella el tastés. Potser com que els dies començaven a allargar-se, la plaça era plena de canalla. S'empaitaven el desconcert a còpia de crits i rialles mentre la seva filla jugava a fer dibuixos a la taula amb els regalims de xocolata. On és la mama? Va arrossegar amb la boca molt petita quan havien decidit aixecar-se. No ho sé, Gala, no ho sé.